Les fòbies d’impulsió comencen quan es malinterpreten pensaments que en realitat la majoria de persones tenim. Els pensaments, imatges o impulsos de contingut agressiu cap a la pròpia persona o cap als altres son en realitat normals, encara que siguin desagradables. Al veure’ls com perillosos, com indicatius de ser una persona desequilibrada…etc, involuntàriament els hi donem més força i importància, i es poden convertir així en obsessions, donant inici a les fòbies d’impulsió.
Els estudis indiquen que tenim al voltant de 60.000 pensaments diaris. Pensaments de tot tipus. Molts d’ells negatius i repetitius. Normalment no els hi fem gaire cas, i no ens deixem “enredar”. A les fòbies d’impulsió succeeix el contrari, el pensament (imatge o impuls) ens enreda.
Totes les persones, en major o menor mesura, han tingut o tenen pensaments característics de les fòbies d’impulsió. Entre aquets 60.000 pensaments diaris és normal que apareguin els temuts “I si…?”:
- I si perdo el control i empenyo el cotxet del meu fill a la carretera?
- I si impulsivament insulto al meu cap?
- I si se me’n va el cap i li dono una bufetada a…?
- I si li clavo el ganivet a…?
- I si de sobte dono un cop de volant?
- I si…?
A les fòbies d’impulsió també poden aparèixer les obsessions de manera imperativa (no només en format de “i si…?”) com si estiguéssim rebent una ordre: “pega-li”, “clava-li el ganivet”…etc.
La persona, davant aquestes obsessions, assumeix com a veritat una sèrie de creences (falses) que li porten a sentir-se i actuar de manera que, en comptes d’aconseguir eliminar les fòbies d’impulsió, les mantenen i les reforcen. Se senten molt ansioses i també culpables per pensar aquestes coses.
Com comencen les fòbies d’impulsió?
Apareix, per exemple, un pensament tipus “i si…?”. En comptes de no parar atenció i no donar-li importància, com fem amb molts pensaments, ens fixem en ell amb alarma i preocupació: “ perquè he pensat això?, pensar així no és normal, a veure si perdré el control i…”. Sense adonar-nos, ja hem plantat la llavor. D’alguna manera li estem dient al nostre sistema d’alarma que hi ha quelcom a vigilar que no és normal. D’aquesta manera, provoquem involuntàriament que el pensament torni a aparèixer. Cada cop que apareix m’alerto i m’angoixo més, em preocupo més i li dono més voltes. Com que crec que no hauria de pensar aquestes coses, començo a creure que podria passar en realitat. Com que és quelcom que no vull que passi de cap de les maneres, que seria terrible, intento no tenir o treure’m aquest pensament (imatge o impuls), i procuro evitar les circumstàncies que facilitarien que passés (evito ganivets, balcons, allargar converses o reunions, quedar-me sol/a amb nens petits o els meus fills/es…). Com que evito, es fa més forta la creença de “podria passar”. El nostre cervell, en el seu afany (lògic, però en aquest cas poc encertat) per evitar que passin coses terribles, incrementa la seva vigilància i advertència respecte a que passés el que em fa por, i no para d’enviar-me missatges (pensaments, imatges o impulsos) catastrofistes relacionats amb aquesta possible pèrdua de control, bogeria…
La persona creu que podria trastornar-se (o que ja ho està), que s’està tornant boja, que perdrà el control. Creu que pensar aquestes coses no es normal. Creu que pensar-ho és com tenir la intenció de fer-ho, que pensar-ho ja és dolent i que indica quelcom terrible. Tracten per tant de prevenir-ho i evitar-ho. Tracten de no tenir aquets pensaments (imatges o impulsos) i prevenir situacions (no estar en situació de “risc” si perdessin el control).
D’ aquesta manera entren en un cercle del que els hi costa sortir. Les obsessions continuen, experimenten molta angoixa, por, culpa i sovint vergonya (per tenir aquestes obsessions). Intenten no tenir aquests pensaments, però apareixen repetidament.
La teràpia cognitiu conductal ajuda a la persona a comprendre millor el que li passa (els pensaments obssesius no son en realitat perillosos i no perdrem el control) i a adquirir les eines necessàries per superar aquest problema (aprenedre a manegar i reduïr aquets pensaments i l’intens malesatar que comporten).
Nota: També hi ha pacients que després d’haver experimentat una o és crisis d’angoixa (atacs de pànic), que impliquen una gran sensació de pèrdua de control, comencen a alarmar-se per aquesta suposada pèrdua de control i desenvolupen fòbies d’impulsió. És a dir, el seu “i si…?”, la seva obsessió, comença a partir de la por a perdre el control experimentada durant l’atac de pànic.
Supera les teves obssesions amb nosaltres: 93 226 14 12 – 607 50 70 97
Artícles relacionats:
“Desmuntant creences falses de les fòbies d’impulsió”
“El temor a volverse loco o perder el control”
Videos relacionats:
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat.
