L’agorafòbia: Els seus components, l’edat d’inici i els problemes associats

L’agorafòbia es pot definir com la por i l’evitació dels llocs públics i de ser fora de casa basades en l’anticipació de patir un grau elevat d’ansietat o l’aparició d’atacs de pànic.

També es pot considerar com la por de ser en llocs o de trobar-se en situacions dels quals pugui ser difícil o comprometedor escapar, o en què pugui ser complicat disposar d’ajut en el cas de patir un atac de pànic o símptomes similars, com marejos, caigudes, despersonalització, desrealització, pèrdua del control dels esfínters, vòmits o molèsties cardíaques.

Cal diferenciar l’agorafòbia de la fòbia als espais oberts. Aquesta última es defineix com la por de caure o dels espais oberts en absència de suport visuoespacial proper i, per tant, aquestes persones caminen a prop de la paret per por de caure o tenen por dels senyals d’espai i de profunditat quan condueixen.

En l’agorafòbia es poden distingir diversos components:

L’evitació de les situacions temudes

Hi ha una gran varietat de situacions que les persones amb agorafòbia temen i que acaben evitant per les reaccions que desencadenen. Alguns exemples comuns són els cinemes i els teatres, els supermercats, els grans magatzems, els ascensors, viatjar amb autobús, amb tren, amb avió o amb vaixell, caminar pel carrer, quedar-se sol a casa, ser lluny de casa i, fins i tot, conduir o viatjar amb cotxe.

Un altre tipus de situacions temudes són prendre banys calents o fer saunes, fer exercici, pujar a atraccions, tenir relacions sexuals, participar en discussions, enfadar-se, ballar, menjar àpats pesats, veure espectacles esportius emocionants, veure pel·lícules dramàtiques o de terror i prendre cafè carregat o alcohol. Totes elles relacionades amb les sensacions que desencadenen o per l’associació a una experiència negativa passada.

 Les conductes defensives

No obstant això, les situacions no sempre s’eviten, sinó que es poden afrontar amb ansietat o amb conductes defensives per prevenir o per mirar de superar l’amenaça associada a l’ansietat o al pànic. Anar acompanyat d’algú de confiança o d’un animal domèstic, prendre medicació, beure alcohol o aigua, menjar alguna cosa, fumar, dur objectes tranquil·litzadors, pensar que s’és a prop d’un hospital o d’una sortida, anar a comprar només a certes hores o escapar de la situació, són alguns exemples de conductes defensives. Aquestes produeixen un alleujament immediat, però contribueixen al manteniment del problema.

Mentre que les persones amb agorafòbia moderada o greu eviten els dos tipus de situacions exposades anteriorment, les persones amb trastorn de pànic amb agorafòbia lleu o sense agorafòbia tendeixen a evitar-ne el segon tipus.

L’ansietat anticipatòria

És la preocupació per patir un atac de pànic o una ansietat molt intensa. És una expectativa o una anticipació de sofrir un atac o una forta ansietat, juntament amb la tendència a tenir por de les sensacions corporals relacionades amb l’ansietat.

La por de la por

Les persones amb agorafòbia tenen por d’aquelles situacions en les quals poden patir sensacions d’ansietat o atacs de pànic. Aquesta por acostuma a sorgir en les situacions externes temudes i també com a conseqüència de les reaccions corporals produïdes per la calor, per la gana, per la fatiga, per l’estrès, etc., que desencadenen, al mateix temps, reaccions corporals com debilitat a les extremitats, tensió, visió borrosa, malestar intestinal, dolor o tensió musculars, o sensació de tenir un nus a l’estómac o a la gola.

Aquestes persones temen les situacions en què creuen que poden desencadenar-se conseqüències nocives o catastròfiques de tipus físic (un atac de cor, un tumor cerebral, un desmai, la mort) o mental (perdre el control, “tornar-se boig”).

 Els atacs de pànic i símptomes similars

La gran majoria de les persones que pateixen agorafòbia informen que sofreixen o han sofert atacs de pànic. Aquests consisteixen en una por intensa, un terror o un malestar acompanyats freqüentment d’una sensació de perill o de catàstrofe imminent i d’un impuls d’escapar.

Els símptomes més freqüents són les palpitacions, els marejos, la dificultat per respirar, la sudoració, la tremolor, la por de “”tornar-se boig” o de perdre el control i la despersonalització (estranyament d’un mateix) o la desrealització (irrealitat).

Els atacs de pànic varien de manera considerable segons les persones. Difereixen en la freqüència dels atacs, en la intensitat, en la durada, en les reaccions somàtiques, en els pensaments associats, en les circumstàncies en què apareixen i en la predictibilitat (si són situacionals o espontanis).

La interferència o el deteriorament produïts pel trastorn

En els casos greus, les persones amb agorafòbia poden passar-se la major part del temps a casa, en companyia de familiars, i poden arribar fins i tot al aïllament total. Aquestes persones es veuen incapacitades per dur a terme activitats quotidianes.

 Tipus d’agorafòbia

D’acord amb el sistema de classificació DSM-IV (American Pschiatric Associaton, 1994) l’agorafòbia i el trastorn de pànic es poden classificar de diferents maneres:

  • Trastorn de pànic amb agorafòbia.
  • Agorafòbia sense història de trastorn de pànic.
  • Trastorn de pànic sense agorafòbia.

En canvi, la CIE-10 (Organització Mundial de la Salut, 1992) en fa la classificació següent:

  • Agorafòbia sense trastorn de pànic.
  • Agorafòbia amb trastorn de pànic.
  • Trastorn de pànic. 

L’edat d’inici i el curs de l’agorafòbia

L’edat d’inici se situa aproximadament entre els 25 i els 30 anys. Tot i això, hi ha casos que demostren que l’inici pot aparèixer en qualsevol moment entre els 5 i els 58 anys. Les persones entre els 45 i els 64 anys tenen menys risc de desenvolupar una agorafòbia.

L’agorafòbia acostuma a començar amb atacs de pànic o amb una ansietat que va creixent gradualment en intensitat al llarg de successives ocurrències fins a convertir-se en un atac de pànic. Les persones que pateixen aquest trastorn, al començament acostumen a consultar els centres de salut primària i diversos especialistes en Medicina, els quals, en ocasions, no els troben res d’anòmal. Finalment, els casos moderats o greus acaben demanant ajuda psiquiàtrica o psicològica.

Existeix una fluctuació dels problemes agorafòbics. Per tant, aquestes persones tenen etapes de remissió i recaigudes de durada variable. Aquestes fluctuacions poden ser conseqüència de múltiples factors, com la companyia d’una persona, d’un animal o d’un objecte de confiança, els esdeveniments estressants, l’estat emocional, els canvis hormonals, la ingesta d’alcohol, de fàrmacs o de drogues i l’època de l’any.

Si no hi ha hagut tractament o aquest no ha estat l’adequat, una recuperació relativament estable és improbable.

És un trastorn que afecta en una proporció més gran a les dones que als homes.

Problemes associats a l’agorafòbia

És important avaluar i tenir en compte la possible existència simultània de més d’un problema psicològic, ja que podrien aparèixer complicacions en el tractament i d’aquest fet dependria també el tipus d’intervenció i els resultats del tractament aplicat.

Els trastorns més freqüents que poden conviure amb l’agorafòbia són el trastorn d’ansietat generalitzada o els trastorns depressius. Menys freqüents són la fòbia social i la fòbia específica.

Les dones tenen percentatges més alts de coexistència de l’agorafòbia amb altres problemes en el cas del trastorn d’ansietat generalitzada, els trastorns fòbics i la depressió major. En canvi, en els homes té una major incidència l’abús de substàncies.

Hi ha persones que utilitzen l’alcohol o els fàrmacs per afrontar els seus problemes d’ansietat, de pànic o d’evitació. Aquestes substàncies poden reduir l’ansietat a curt termini, però l’efecte s’inverteix a més llarg termini i contribueix al manteniment de les pors i de l’ansietat.

__________
Font: E. Massagué. Clínica de l’Ansietat, 2007. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona

 

Més informació

-Bados, A. (1995). Agorafobia: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós.

-Bados, A. (2000). Agorafobia y ataques de pánico. Madrid: Pirámide.

-Botella, C. i Ballester, R. (1997). Trastorno de pánico: Evaluación y tratamiento. Barcelona: Martínez Roca.

-Echeburúa, E. i De Corral, P. (1992). La agorafobia: Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro.

-Marks, I. M. (1991). Miedos, fobias y rituales: (1) Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca.

-Roca, E. i Roca, B.(1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia: ACDE.