El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

L’agorafòbia és un trastorn amb entitat pròpia, que cal distingir de:

• El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: En aquest trastorn, apareixen crisis d’angoixa inesperades i repetides que precedeixen l’agorafòbia. En l’agorafòbia sense història de trastorn d’angoixa es té por d’alguns símptomes que es poden produir en els atacs de pànic, però no de les crisis d’angoixa completes –ja que no s’han patit mai–.
• La fòbia social: També hi ha evitació, però de les actuacions públiques –per exemple, fer una conferència o impartir una classe– per por de l’opinió dels altres.
• La fòbia específica: Aquí es temen i s’eviten situacions i objectes més específics que en la agorafòbia –per exemple, les aranyes, les altures, els ascensors, els gossos–. L’evitació, com a mínim al començament, no es relaciona amb preocupacions per escapar en cas que apareguin símptomes semblants als de l’angoixa. A més, tant la por com l’evitació no es redueixen amb la companyia de persones conegudes.
• El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia en la infància. El nen evita separar-se de la seva llar o de les persones significatives del seu entorn.
• El trastorn obsessivocompulsiu: Pot haver-hi, com en l’agorafòbia, una reducció de la mobilitat, però provocada per la prevenció de l’aparició d’un pensament obsessiu –per exemple, no sortir de casa per por de contaminar-se– o d’un ritual –per exemple, rentar-se tot el cos cada vegada que la persona creu que s’ha “contaminat”–.
• El trastorn per estrès posttraumàtic: En aquest trastorn, s’eviten situacions que han provocat un elevat estrès –per exemple, carrerons foscos i solitaris després d’una violació o sortir de casa després d’haver estat agredit cruelment–.
• El trastorn depressiu major: També hi pot haver una restricció de les sortides de la llar, però més aviat com a conseqüència de la manca de ganes, de la incapacitat d’experimentar plaer o, fins i tot, de la preocupació per plorar en públic.
• El trastorn delirant: La reclusió està motivada per preocupacions delirants –per exemple, la persona té por perquè creu que la persegueixen–.
• L’evitació per preocupacions realistes davant una malaltia mèdica: Com els casos de l’evitació per les diarrees sobtades i imprevisibles en la malaltia de Crohn o pels desmais en les isquèmies transitòries.

Més informació

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Radio3W.com: Fobias con Rosa León. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica de l’equip de  Clínica de l’Ansietat. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast