El nostre mecanisme de defensa actual és hereu del que hem anat desenvolupant com a espècie amb els milers d’anys d’evolució. Els perills als quals estaven exposats els nostres avantpassats estaven relacionats amb la supervivència i amb les funcions primàries de lluita, fugida o paralització (lluitar contra els animals, competir contra altres humans, córrer, batallar, amagar-se, immobilitzar-se per passar desapercebuts, etc.). Totes aquestes accions requereixen una activació muscular alta.
Avui dia, hi ha molts perills que no se solucionen atacant o lluitant físicament, però, malgrat això, conservem el component de sobre-activació motora alta quan interpretem que una situació és amenaçadora. L’encarregat de coordinar aquesta activació motora i tots els canvis físics relacionats és el sistema nerviós autònom (SNA), també conegut com a sistema nerviós vegetatiu.
L’SNA forma part del sistema nerviós perifèric. És un sistema involuntari que s’encarrega de regular funcions tan importants com són la digestió, la circulació sanguínia, la respiració i el metabolisme. El sistema nerviós autònom es divideix en dos subsistemes que tenen funcions diferents: El sistema nerviós simpàtic i el sistema nerviós parasimpàtic.
- El sistema nerviós simpàtic: s’encarrega de prepara el cos per a l’acció i la producció de l’energia necessària. Per fer-ho activa l’alliberament de dos productes químics (l’adrenalina i la noradrenalina), que desencadenen una resposta completa, és a dir, s’experimenten tots els símptomes que componen la resposta de l’ansietat (lluita, fugida i bloqueig).
- El sistema nerviós parasimpàtic: produeix efectes oposats al sistema nerviós simpàtic. Afavoreix la desactivació, la recuperació i la restauració de l’organisme. Afavoreix l’emmagatzematge i la conservació de l’energia. Ho fa mitjançant la acetilcolina, un neurotransmissor.
Què passa quan el nostre cervell (escorça cerebral, amígdala) interpreta que estem davant d’una situació perillosa? Es comunica amb el sistema nerviós autònom, que activa la branca simpàtica i afavoreix una sèrie de canvis físics per preparar l’organisme per lluitar o fugir. Vegeu quins son aquests canvis agrupats per sistemes.
Sistema muscular: es necessita que els grans grups musculars (extremitats i altres) entrin en acció i es tensin per poder emprendre l’acció de fugir o de lluitar.
Visió: les pupil·les es dilaten per poder tenir una visió més nítida i més aguditzada en el centre del camp visual, on se sol situar el perill, per poder discriminar-ho millor o per saber per on s’ha de fugir.
Sistema cardiovascular: s’encarrega del transport i la distribució, per via urgent, de les substàncies nutritives y de l’oxigen. Com ho fan? Mitjançant l’increment del ritme i la força dels batecs cardíacs. A la vegada es produeix una redistribució del flux sanguini. Els músculs directament més relacionats amb l’activitat física reben més sang. Per contra, la pell, els dits de les mans i els peus, i la zona abdominal reben menys sang.
Cervell també es produeix una redistribució de la sang que afecta, d’una banda, el flux disminueix a l’àrea frontal (zona vinculada amb el raonament), i de l’altra, augmenta a les zones relacionades amb les respostes instintives i motores (córrer i lluitar). La redistribució del flux sanguini al cervell pot produir sensacions de mareig, confusió i dificultar algunes funcions cognitives superiors, com la capacitat de planificació o el raonament, que es restabliran quan l’estat d’alarma desaparegui.
El sistema respiratori: la preparació de l’organisme per a una reacció ràpida i intensa requereix una aportació energètica extra (glúcids i lípids). Aquestes primeres matèries es transformen en energia mitjançant processos de combustió, per al qual es necessita oxigen, el combustible del nostre organisme, en major quantitat.
Sistema exocrí: el procés de sobre-activació propi de la resposta de lluita-fugida produeix un augment de la temperatura corporal, que per refrigerar-se l’organisme compensa tot incrementant la sudoració. D’altra banda, la pell lliscosa a causa de la suor dificultarà el ser capturats.
Tots aquests canvis constitueixen la resposta fisiològica de la ansietat; resposta que, al seu torn, acaba influint o modulant les respostes cognitives i conductuals.
Com i quan s’acaba la recció de defensa? La reacció sol frenar-se quan ens sentim fora de perill, quan el perill ja no és present. Per frenar la resposta de la ansietat se solen posar en acció, d’una banda, el sistema nerviós parasimpàtic, que com s’ha vist anteriorment, s’encarrega de protegir i reparar l’organisme, i de l’altra, l’organisme allibera una sèrie de productes químics que degraden l’adrenalina i la noradrenalina, amb la sensació de desactivació conseqüent.
Quan estem sotmesos a un nivell d’activació mol tinten i/o sostingut, els efectes produïts pels canvis fisiològics es converteixen en sensacions físiques desagradables.
La contracció dels grans grups musculars que prepara l’organisme per a l’acció es reconverteix en sensacions de tensions musculars o, fins i tot, dolor, tremolors, espasmes, rampes i batzegades. Aquestes últimes sensacions es produeixen per l’acció de l’àcid làctic, un producte que es deriva de la generació d’energia, que quan resta als músculs acaba actuant com un tòxic.
La dilatació pupil·lar que permet que entri més llum a l’ull i augmenta la discriminació visual, acaba creant molèsties com la visió borrosa, la sensibilitat a la llum, la boirina o els punts lluminosos.
L’augment de la pressió sanguínia i la freqüència cardíaca per intensificar el transport de nutrients i oxigen, es viuen com a palpitacions o taquicàrdia.
La sudoració profusa apareix per la necessitat de l’organisme de refrigerar-se, i allibera la calor generada en la producció d’energia.
Algunes vegades, la redistribució, per part del torrent sanguini, dels nutrients i de l’oxigen a les zones on són més necessaris pot produir la pèrdua de sensibilitat, formigueig, pal·lidesa i fred (especialment a les mans i als peus).
El fet que la digestió (i la secreció de saliva) sigui més lenta o es pari pot generar molèsties estomacals, nàusees, diarrea i la sensació de boca seca.
La redistribució del flux sanguini cerebral que facilita que l’organisme es concentri el l’acció (lluitar o escapar), més que no pas en l’anàlisi reflexiu, crea problemes com l’atenció selectiva enfront el perill, dificultat per pensar amb claredat o confusió, mareig i sensació de irrealitat.
L’augment de la freqüència i intensitat de la respiració, ideals per a tenir més subministrament d’oxigen als músculs, es pot transformar en hiperventilació, fet que comporta que es redueixi el nivell de diòxid de carboni a la sang; es desencadenen una sèrie de sensacions desagradables com ara: formigueig, mareig, debilitat, sensació de mareig, sudoració, calfreds, visió borrosa, taquicàrdia, nus a la gola, tremolors, sensació de irrealitat, opressió/dolor al pit, sensació de falta d’aire i cansament.
Normalment, la resposta de lluita-fugida-bloqueig descrita anteriorment, i la activació que la caracteritza, és molt oportú davant una situació de perill que comporta moviment o desplaçament. La qüestió és que moltes de les situacions amenaçadores a les quals l’home actual s’enfronta no requereixen, per solucionar-ho, d’aquesta resposta motora. I no només això, una reacció d’activació excessiva pot interferir i alarmar, més que no pas facilitar l’afrontament de la situació.
__________
Font: Gemma Balaguer Fort . Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat.
Vídeo il-lustratiu: Ansiedad
Altres vídeos relacionats
