Per efectuar el diagnòstic de la fòbia social, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del trastorn d’ansietat social (fòbia social). 

Font: American Psychiatric Association.

1. Por o ansietat intensa en una o més situacions socials en què l’individu està exposat al possible examen per part dels altres. Alguns exemples són les interaccions socials (per exemple, tenir una conversa o reunir-se amb persones desconegudes), ser observat (per exemple, menjant o bevent) i actuar davant d’altres persones (per exemple, donar una xerrada). Nota: En els nens, l’ansietat es pot produir en les reunions amb individus de la seva mateixa edat i no només en la interacció amb els adults.
2. L’individu té por d’actuar de determinada manera o de mostrar símptomes d’ansietat que es valorin negativament (és a dir, que l’humiliïn o l’avergonyeixin, que es tradueixin en rebuig o que ofenguin a altres persones).
3. Les situacions socials gairebé sempre provoquen por o ansietat. Nota: En els nens, la por o l’ansietat es poden expressar amb plors, amb rebequeries, quedant-se paralitzats, amb conductes d’aferrament, encongint-se o amb el fracàs de parlar en situacions socials.
4. Les situacions socials s’eviten o es resisteixen amb por o amb una ansietat intensa.
5. La por o l’ansietat són desproporcionades respecte de l’amenaça real plantejada per la situació social i del context sociocultural.
6. La por, l’ansietat o l’evitació són persistents i duren típicament sis mesos o més.
7. La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
8. La por, l’ansietat o l’evitació no poden atribuir-se als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a cap altra afecció mèdica.
9. La por, l’ansietat o l’evitació no s’expliquen millor pels símptomes d’un altre trastorn mental, com el trastorn de pànic, el trastorn dismòrfic corporal o un trastorn de l’espectre autista.
10. Si existeix una altra afecció mèdica (per exemple, malaltia de Parkinson, obesitat o desfiguració causada per cremades o per lesions), la por, l’ansietat o l’evitació hi estan clarament no relacionades o són excessives.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de la fòbia social

Font: Organització Mundial de la Salut.

Les fòbies socials acostumen a començar en l’adolescència i giren al voltant de la por de ser jutjat per altres persones en el si d’un grup comparativament petit (a diferència de les multituds) i acostumen a conduir a evitar situacions socials determinades. Al contrari d’allò que passa amb la majoria de les fòbies, les fòbies socials es presenten amb la mateixa freqüència en homes que en dones.

Algunes de les fòbies socials són restringides (per exemple, a menjar en públic, a parlar en públic o a trobades amb persones de l’altre sexe); d’altres són difuses i comprenen gairebé totes les situacions socials fora del cercle familiar. La por de vomitar en públic pot ser important. El contacte visual directe pot ser particularment molest en determinades cultures.

Les fòbies socials sovint van acompanyades de baixa estima d’un mateix i de por de les crítiques. Pot manifestar-se com preocupació per ruboritzar-se, per tenir tremolor de mans o per tenir nàusees o necessitat imperiosa de micció, i de vegades la persona està convençuda que el problema primari és alguna d’aquestes manifestacions secundàries a la seva ansietat. Els símptomes poden desembocar en crisis de pànic. La conducta d’evitació acostuma a ser intensa i, en casos extrems, pot conduir a un aïllament social gairebé absolut.

Pautes per al diagnòstic

1. Els símptomes psicològics, comportamentals o vegetatius són manifestacions primàries de l’ansietat i no secundàries a altres símptomes, com, per exemple, idees delirants o obsessives.
2. Aquesta ansietat es limita a situacions socials concretes i determinades, o hi predomina.
3. La situació fòbica és evitada quan és possible.

[:]