Per efectuar el diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.
Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix, o que es confongui amb d’altres de possibles.
Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada
Font: American Psychiatric Association.
- Ansietat i preocupacions excessives (anticipació aprensiva) que es produeixen durant més dies dels que han estat absents durant sis mesos com a mínim, amb relació a diversos esdeveniments o activitats (com en les activitats laborals o escolars).
- A l’individu, se li fa difícil de controlar la preocupació.
- L’ansietat i la preocupació s’associen a tres (o més) dels sis símptomes següents (i com a mínim alguns símptomes han estat presents durant més dies dels que han estat absents en els darrers sis mesos) (Nota: En els nens, només es requereix un ítem).
- Inquietud o sensació d’estar atrapat o de tenir els nervis de punta.
- Fàcilment fatigat.
- Dificultat per concentrar-se o quedar en blanc.
- Tensió muscular.
- Problemes de son (dificultat per adormir-se o per continuar dormint, o son inquiet i insatisfactori).
- L’ansietat, la preocupació o els símptomes físics causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
- L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a cap altra afecció mèdica (per exemple, hipertiroïdisme).
- L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, l’ansietat o la preocupació per tenir atacs de pànic en el trastorn de pànic, la valoració negativa en el trastorn d’ansietat social o fòbia social, la contaminació o altres obsessions en el trastorn obsessivocompulsiu, la separació de les figures d’aferrament en el trastorn d’ansietat per separació, el record d’esdeveniments traumàtics en el trastorn per estrès posttraumàtic, l’augment de pes en l’anorèxia nerviosa, els símptomes físics en el trastorn de símptomes somàtics, la percepció de imperfeccions en el trastorn dismòrfic corporal, el fet de tenir una malaltia greu en el trastorn d’ansietat per malaltia o el contingut de les creences delirants en l’esquizofrènia o el trastorn delirant).
Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada
Font: Organització Mundial de la Salut.
La característica essencial d’aquest trastorn és una ansietat generalitzada i persistent, que no es limita a cap circumstància ambiental en particular i ni tan sols hi predomina (és a dir, es tracta d’una “angoixa lliure flotant”). Com en el cas d’altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants són molt variables, però el més freqüent són queixes respecte a sentir-se constantment nerviós, amb tremolor, tensió muscular, sudoració, marejos, palpitacions, vertígens i molèsties epigàstriques. Sovint es posen de manifest pors respecte que un mateix o un familiar es posi malalt o tingui un accident, juntament amb altres preocupacions i pressentiments molt diversos. Aquest trastorn és més freqüent en dones i sovint està relacionat amb l’estrès ambiental crònic. El seu curs és variable, però té tendència a ser fluctuant i crònic.
Pautes per al diagnòstic
L’afectat ha de tenir símptomes d’ansietat la majoria dels dies durant diverses setmanes seguides com a mínim. Entre ells, ha de presentar trets de:
- Aprensió (preocupacions per desgràcies futures, sentir-se “al límit”, dificultats de concentració, etc.).
- Tensió muscular (agitació i inquietud psicomotriu, cefalees tensionals, tremolor o incapacitat de relaxar-se).
- Hiperactivitat vegetativa (marejos, sudoració, taquicàrdia o taquipnea, molèsties epigàstriques, vertigen, sequedat de boca, etc.).
En els nens, acostumen a cridar l’atenció la necessitat constant de seguretat i les queixes somàtiques recurrents.
La presència transitòria (durant pocs dies seguits) d’altres símptomes, en particular de depressió, no descarta un diagnòstic principal de trastorn d’ansietat generalitzada, però no han de complir-se les pautes d’un episodi depressiu, d’un trastorn d’ansietat fòbica, d’un trastorn de pànic o d’un trastorn obsessivocompulsiu.
