Les persones més properes als nens tenen un paper un molt important en la prevenció dels trastorns d’ansietat. Els pares i els educador poden reduir l’impacte de les situacions o esdeveniments vitals estressants que el nen visqui, poden educar-lo per potenciar els seus recursos personals i poden promoure noves experiències i fomentar hàbits de vida saludables.

 Disminuir l’impacte dels esdeveniments estressants

Els nens poden estar mancats de recursos per afrontar adequadament situacions o esdeveniments vitals estressants o traumàtics. La vivència d’una separació, d’una mort d’un familiar o amic, d’un desastre natural (incendis, inundacions…), d’un robatori, d’un accident, etc. poden superar la capacitat d’un nen per reaccionar de manera adaptativa. En aquests casos, les persones properes al nen haurien de:

1. Parlar amb el nen de tot allò que el preocupa, de com se sent; de permetre que es desfogui i exposi totes les preocupacions, dubtes i sentiments. No s’ha de forçar el nen a parlar dels seus sentiments, s’ha d’estar disponible quan ell ho necessiti.
2. Actuar com a models de conducta i afrontament: els nens aprenen a actuar i a afrontar els problemes imitant i adoptant com a propis els models d’actuació de persones properes a ells. En aquest sentit, és important que el nen aprengui a demostrar els sentiments i no pas a ocultar-los.
3. Mostrar els sentiments i no pas ocultar-los. Si mostreu els vostres sentiments, el nen aprendrà a fer-ho. No obstant això, no és recomanable desbordar-lo amb preocupacions i problemes aliens.
4. Afrontar els problemes i no pas evitar-los. Si el nen té por d’alguna situació és important que se l’animi a afrontar-s’hi:

• Fer de model per als nens: donar-li exemple i afrontar les situacions primer, sense forçar que ho faci: així comprovarà que estar a prop de l’objecte temut (gos, ascensor, etc.) o en aquella situació no és perillós ni té conseqüències negatives.
• Ajudar a exposar-se a la situació gradualment: primer acompanyar i després sol; començar per una situació més fàcil i mica a mica augmentar-ne la dificultat.
• Felicitar-lo pels avenços i l’actitud de superació.

En altres casos, esdeveniments singulars com el naixement d’un germà, l’entrada a l’escola, els problemes amb altres companys, etc. poden ser una font de preocupacions per a un nen. Els pares i cuidadors haurien de:

1. Comprendre la importància de la situació per al nen. No s’ha de treure importància a l’esdeveniment que, per a un adult, pot resultar intranscendent: una baralla amb un company, un canvi de professor, la dificultat en alguna matèria escolar, etc. poden ser molt significatives perquè el nen es mostri preocupat.
2. Parlar amb el nen de tot allò de què tingui por. Què és el que t’inquieta? Què es el pitjor que pot passar?
3. Adoptar una actitud propícia a la resolució del conflicte o del problema: què pot fer el nen per solucionar el problema? Com pot fer-ho? Està en les seves mans solucionar-ho? És important que els cuidadors no adoptin un paper massa directiu: el nen ha d’aprendre a solucionar els seus propis problemes. Quan els solucionem nosaltres, no ensenyem al nen a ser autònom, sinó a dependre dels pares o cuidadors i recórrer a ells cada vegada que tingui un petit contratemps.
4. Interessar-se per l’evolució del problema
5. Animar al nen, reforçar-los pels avenços.

Potenciar els recursos personals

La resposta davant d’una situació que genera ansietat depèn, en part, dels recursos que disposa l’individu per afrontar-s’hi i de si percep que és capaç de resoldre’l. Altrament dit, no n’hi ha prou amb tenir les armes per afrontar-se a un problema, cal creure que es pot lluitar contra ell i superar-lo. Aquest sentiment d’autoeficàcia té molt a veure amb l’autoestima. En la formació de l’autoestima, la família i l’escola cobra una importància especial. Què es pot fer per fomentar una bona autoestima en el nen? La resposta és l’amor incondicional. L’acceptació sense condicions dels pares és, sens dubte, la millor estratègia per fomentar la bona autoestima en el nen. Acceptar un fill implica, per exemple:

• Demostrar-li afecte, que us sentiu orgullosos d’ell i que gaudiu de la seva companyia.
• Demostrar que enteneu allò que el preocupa, interessar-se pels seus problemes.
• Acceptar les seves limitacions, no pretendre que sigui perfecte.
• Demostrar-li afecte fins i tot quan es porta malament.
• Oferir-li suport: els pares han de demostrar al seu fill que seran allà quan el nen necessiti ajuda; els professors han d’explicar al nen que ells poden ajudar-lo quan tingui dificultats en les tasques escolars.
• Ajudar al nen a trobar les aptituds, interessos i activitats. Reforçar i potenciar les seves capacitats: animar el nen a millorar les seves habilitats en les tasques que realitza de manera deficitària i, sobretot, potenciar les que més li agradin i que fa millor i més fàcilment.
• Corregir-lo quan fa alguna cosa malament. És important que es critiqui la seva actuació, però no la seva manera de ser. És més adequat dir «no has fet bé el llit», més que no pas «ets un gandul, poca-traça, etc.»; millor assenyalar «si hagessis estudiat més hauries aprovat aquest examen» més que no pas «ets gandul i ximple».
• Elogiar-lo pels seus avenços i per les coses que fa bé. No s’ha d’exigir la perfecció ni la rapidesa. Valorar com a vàlids els resultats que vagi aconseguint encara que no siguin perfectes. A mida que faci les coses li sortiran millor i més ràpid.
• No ser excessivament sobreprotector. S’ha vist que els nens que estan molt sobreprotegits pels seus pares normalment tenen una autoestima baixa. La sensació de poder-nos valdre per nosaltres mateixos es construeix dia a dia i depèn de les activitats que fem i dels problemes que afrontem. S’ha de deixar que el nen s’afronti per si sol als problemes i que aprengui estratègies per poder-los superar. Els pares no estaran sempre allà per resoldre tots els problemes als fills.
• Fomentar una actitud activa dirigida a la resolució de problemes: valorar un problema com un desafiament, en comptes de com una amenaça; creure que els problemes es poden resoldre; creure en la pròpia capacitat per resoldre bé els problemes; no esperar que els problemes es resolguin sols, no posposar la resolució del problema, no evitar-los; cal fer una cerca activa de solucions.

És clar que no n’hi ha prou amb animar el nen a actuar d’aquesta manera, sinó que els pares i els cuidadors s’han de comportar de la mateixa manera; han d’actuar com a models de conducta a seguir per al nen.

• Fomentar la seva autonomia. És important que el nen adquireixi, des de petit, responsabilitats a casa i a l’escola: ajudar en petites tasques a casa (parar la taula, fregar els plats, fer-se el llit, etc.), recollir el pupitre, ajudar a mantenir l’ordre a l’aula, etc. Aquestes tasques seran més complexes a mida que es faci gran. No obstant això, l’autonomia va més enllà que el nen se sàpiga valer per si sol en les tasques quotidianes. Els pares no han de ser directius, en canvi, han de promoure que el nen sigui capaç de prendre les pròpies decisions, amb el risc d’equivocar-se, i de tenir diferents experiències, encara que siguin negatives. Això implica que és millor aconsellar que ordenar, suggerir que imposar.
• No ser excessivament exigent. Alguns pares estableixen metes molt elevades i esperen que els seus fills obtinguin resultats excel·lents. Altres pares no expressen explícitament aquest interès, però sí que reforcen el nen de manera diferencial en funció dels resultats. Un excés en les demandes externes pot conduir a estats d’elevada ansietat en el nen, que pot estar preocupat per no defraudar als seus pares si les notes no són tan bones com ells esperen. En altres casos, són els nens qui es fixen les metes molt elevades. La majoria de les vegades, són nens i adolescents insegurs i molt perfeccionistes, que basen la seva autoestima en el fet d’aconseguir ser el millor en tot. En aquests casos s’hauria de: disminuir el nivell d’exigència dels pares, que ha de ser realista i anar d’acord amb la capacitat del nen; crear una atmosfera d’acceptació, el nen ha de saber que els seus pares no el deixaran d’estimar si porta males notes; fomentar una vida equilibrada, el rendiment a l’escola no ho és tot, les diversions també són importants; evitar els hàbits perfeccionistes, estudiar fins a altes hores a la matinada o repetir moltes vegades un treball fins que estigui perfecte no és saludable. És convenient establir un horari i uns objectius d’estudi realistes.

Fomentar hàbits saludables, promoure noves experiències de socialització

És molt aconsellable que els nens tinguin experiències variades. Això els permetrà conèixer gent diferent i fer amics, conèixer-se a si mateix i saber quines són les aptituds i els interessos més destacats; trobar-se amb diferents problemes i desenvolupar habilitats i estratègies per resoldre’s, etc. En definitiva, fomentar noves experiències en el nen pot enfortir la seva autoestima i els seus recursos d’afrontament, i establir una xarxa de relacions socials.

El suport social és, sens dubte, un dels recursos més importants per prevenir els problemes psicològics, entre els quals els trastorns d’ansietat. És important fomentar les relacions socials del nen: deixar que surti amb altres nens, fer excursions, dormir a casa d’amics i establir una hora de tornada a casa, que sigui prudent però que no sigui massa restrictiva. Com més experiències diferents tingui el nen, més estratègies desenvoluparà per fer front als problemes. Com més amics tingui, millor; sentirà més suport per poder superar els diferents problemes.

Una de les pors que tenen els pares, especialment quan els seus fills són adolescents, és que els amics que els rodegen puguin influir en el seu fill. Als pares els preocupa que el noi pugui consumir alcohol, tabac o altres drogues, es posi en baralles, etc. Hi ha relació entre les drogues i els problemes d’ansietat. Un consum elevat de cafè, tabac, alcohol o altres drogues pot tenir conseqüències negatives per a la salut mental i física del noi i pot interferir en les activitats escolars o laborals i en les relacions familiars i social. És important que els pares:

• Estiguin informats sobre les drogues.
• Parlin amb el noi/a de les drogues, de les propietats i els efectes. És millor no mostrar-se repressor, sinó transmetre-li la idea que pot parlar amb els seus pares obertament del que li preocupi.
• No actuar com un policia: els pares no estan les 24 hores amb el fill, ni poden evitar que provi les drogues. Han de confiar en ell i insistir en el diàleg.
• Fomentar els hàbits saludables: menjar de manera sana i equilibrada, i fer exercici físic habitualment. L’exercici físic ajuda a millorar l’estat d’ànim i a relaxar-se. Es tracta d’un antídot natural contra l’estrès.

Si bé és aconsellable i saludable fer activitats diferents per potenciar les aptituds del nen, promoure diferents experiències permet desenvolupar estratègies per afrontar problemes i construir una bona xarxa de suport social. No s’ha d’excedir ni en la quantitat d’activitats a fer ni en el que se n’espera. Els nens amb un excés d’activitats extraescolars mostren cansament, estrès i se senten pressionats. Tenen la necessitat de complir amb tot i tothom, i s’adonen que no poden. Això pot repercutir negativament en la salut mental. És recomanable:

• No omplir la setmana d’activitats: planificar un horari amb el nen i destinar temps suficient a les tasques escolars, extraescolars i a descansar. L’horari ha de ser realista.
• Planificar activitats gratificants per al nen. Per exemple, si al nen li costen les matemàtiques, es poden destinar algunes hores de la setmana a repassar la matèria, però també a fer altres activitats que al nen li siguin més agradables: futbol, música, etc.
• Les activitats han d’agradar al nen, no només als pares. Alguns pares volen que el seu fill estudiï o practiqui una activitat que ells no van poder fer en la seva infància. S’ha d’escoltar què vol el nen.
• No s’ha de ser excessivament exigent amb el nen. Se l’ha d’animar que ho faci tan bé com pugui, i reforçar-lo pels avenços petits, però no exigir resultats.

Una última nota…

Tal com s’ha comentat durant el text, en l’educació del nen i de l’adolescent participen tant els pares com els professors i altres persones properes. És important que:

• Hi hagi comunicació entre totes les persones que s’encarreguen de l’educació del nen i s’informin mútuament dels problemes que tingui.
• S’ha de fer un front comú per solucionar aquests problemes; això implica que hi ha d’haver unitat de criteris i que tots han de treballar en la mateixa direcció.

_________
Font: Noemí Gullamón. Clínica de l’Ansietat, . Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat.

Video Il.lustratiu: Cómo educar las emociones en los niños