Per efectuar el diagnòstic de trastorn per ansietat de separació, els especialistes es basen en criteris diagnòstics del DSM-V o del CIE-10, dues classificacions de malalties consensuades per especialistes de diferents nacionalitats i de prestigi reconegut.

No obstant això, recordeu que no podeu, ni us heu d’autodiagnosticar. Només un professional de la salut expert està en condicions de fer-ho amb rigor i fiabilitat. Quan una persona està amoïnada per la seva salut o normalitat acostuma a identificar-se amb símptomes o malalties que no té, o a confondre’ls amb altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn d’ansietat per separació

Font: American Psychiatric Association

A. Por o ansietat excessiva i inapropiada per al nivell de desenvolupament de l’individu pel que fa a la separació d’aquelles persones per a les que senten afecció, que es posa de manifest per, com a mínim, tres de les circumstàncies següents:

1. malestar excessiu i recorrent quan es preveu o es viu una separació de la llar o de les figues de més afecció.
2. preocupació excessiva i persistent per la possible pèrdua de les figures de més afecció o que puguin patir un possible dany, com una malaltia, mal, calamitats o mort.
3. preocupació excessiva i persistent per la possibilitat que un esdeveniment advers (per exemple, perdre’s, ser raptat, tenir un accident, emmalaltir) causi la separació d’una figura de gran afecció
4. resistència o refús persistent a sortir, lluny de casa, a l’escola, a la feina o a altres llocs per por a la separació.
5. por excessiva i persistent o resistència a estar sol o sense les figures de més afecció a casa o en altres llocs.
6. resistència o refús persistent a dormir fora de casa o a dormir sense estar a prop d’una figura de gran afecció.
7. malsons repetits sobre el tema de la separació.
8. queixes repetides de símptomes físics (per exemple, mal de cap, mal de panxa, nàusees o vòmits) quan es produeix o es preveu una separació de les figures de més afecció.

B. La por, l’ansietat o l’evitació és persistent, dura com a mínim quatre setmanes en nens i adolescents i, típicament, sis o més mesos en adults.

C. L’alteració causa malestar clínicament significatiu o deteriorament en aspectes socials, acadèmics, laborals o altres àrees importants del funcionament.

D. L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental, com el refús a anar-se’n de casa per resistència excessiva al canvi en un trastorn de l’espectre de l’autisme; deliris o al·lucinacions pel que fa a la separació en trastorns psicòtics; refús a sortir sense algú de confiança en l’agorafòbia; preocupació per una salut malaltissa o un altre dany que els més propers puguin patir en el trastorn d’ansietat generalitzat, o preocupació per patir una malaltia en el trastorn d’ansietat per malaltia.

Criteris de la CIE-10 per al trastorn de l’ansietat de separació en la infància

Font: Organització Mundial de la Salut

Com a mínim han d’existir tres d’aquests símptomes:

1. preocupació sense justificació per possibles danys que puguin ocórrer a persones properes o por que alguna d’elles mori o les deixi.
2. preocupació injustificada per un esdeveniment que les separi de les persones significatives (per exemple, perdre’s, un segrest o un assassinat).
3. desgrat o refús repetit d’anar a l’escola, sobretot per la por a la separació.
4. dificultat per separar-se per la nit, manifestat per:
   1. desgrat o refús repetit d’anar al llit sense una persona propera a prop.
   2. desvetllaments freqüents durant la nit per comprovar o per dormir a prop de les persones properes.
   3. desgrat o refús repetit a dormir fora de casa.
5. por no adequada i persistent a estar sense les persones properes a cada durant el dia.
6. malsons repetitius sobre el tema de la separació.
7. símptomes somàtics reiterats (nàusees, dolors gàstrics, cefalees o vòmits) en situacions que impliquen la separació de persones properes.
8. En anticipar, durant o immediatament després de la separació d’una persona propera, experiments malestar excessiu i recorrent (ansietat, plor, rabietes, tristesa, apatia o retraïment social).

Per al CIE-10, el trastorn ha d’aparèixer abans dels 6 anys i durar, com a mínim, 1 mes. A més, no ha d’existir un trastorn per ansietat generalitzada en la infància (l’ansietat no es limita a les situacions de separació), ni alteracions generalitzades del desenvolupament de la personalitat o del comportament, trastorns psicòtics o trastorns per l’ús de substàncies psicoactives.

Tant en el DSM-V com en la CIE-10, aquest trastorn s’inclou en l’apartat de trastorns d’inici en la infància o adolescència. Si s’inicia després dels 6 anys (segons la CIE-10) i després dels 18 (segons el DSM-V) es tractaria, en principi, d’un altre trastorn.

[:]