L’activitat d’una persona davant d’un problema se centra fonamentalment a resoldre’l. Generalment, és la pròpia cultura la que proveeix les dades, creences i informacions sobre les que la persona elabora, més o menys intuïtivament, una estratègia per actuar sobre la pròpia malaltia.
Quan una persona se sent afligida per una dolència no es limita, passivament, a patir-ne els efectes, sinó que intenta incidir sobre el seu curs per regular-ho. Utilitza els coneixements que té sobre la malaltia, allò que el sentit comú diu que pot ser més adequat o inadequat i les alteracions evolucionen en unes circumstàncies o unes altres, del que veu en altres, d’allò que diuen, del que li ha passat amb anterioritat, etc.
Abans, fins i tot, de consultar un especialista, la persona ha desenvolupat les seves pròpies presumpcions sobre què li passa, ha calculat les possibles conseqüències en diferents ordres i, molt possiblement, ha pres iniciatives per recuperar la normalitat. Aquests actes, o omissions segons el cas, aquesta determinada caracterització, no són simples accidents. Com que influeixen en el curs de la malaltia, en la pròpia concepció de la persona com a subjecte malalt, són part integrada del procés de curar o emmalaltir. Per tant, no són aspectes que hagin de quedar fora de la terapèutica, fora de l’estudi i de la consideració dels propis especialistes, que, generalment, estan més atents a aplicar solucions a partir de la base del coneixement objectiu que tenen de la malaltia i del seu curs.
Segons Lazarus (1984), per afrontament entenem aquells esforços cognitius i conductuals constantment canviants que es desenvolupen per gestionar les demanes específiques externes i/o internets que són avaluades com a excedents o desbordants dels recursos de l’individu.
Les funcions de l’afrontament acostumen a definir-se en relació amb allò que es pretén controlar. Mechanic (1974) parla de tres funcions: afrontar les demandes socials i l’entorn, crear el grau de motivació necessari per aquestes demandes i mantenir l’equilibri psicològic per poder dirigir l’energia i els recursos a les demanes externes. Pearlin i Schooler (1978) parlen de funció de control situacional i canvi de circumstàncies externes, funció de control de significats (abans que es produeixi l’estrès) i funció del control de l’estrès en si mateix (quan ja ha aparegut).
Alguns autors (Lazarus i Folkman (1980), George (1974), Kahm i col·laboradors (1964)) han diferenciat entre un afrontament dirigit a manipular o alterar un problema i un afrontament dirigit a regular la resposta emocional al qual el problema dóna lloc (o que dóna lloc al problema). Encara que a primera vista, la distinció sembli poc clara, a la pràctica resulta difícil de sostenir: En primer lloc, perquè no és adequat i, potser ni tan sols possible, definir allò emocional fora del problema o al revés. En segon lloc, perquè hi hauria preguntes, d’altra banda, capricioses, de difícil resposta com, per exemple: centre el subjecte l’afrontament en el control de l’emoció per així abordar millor el problema, o tracta de resoldre el problema per no experimentar l’emoció? I llavors, a què dirigeix l’afrontament en realitat? En tercer lloc, en alguns casos, l’anomenada funció d’afrontament del problema i l’anomenada funció d’afrontament de l’emoció poden coincidir i identificar-se: per exemple, quan l’amenaça consisteix en la valoració negativa que el medio social podria fer de les manifestacions emocionals de l’individu (en termes de falta de seguretat, personalitat o autocontrol).
A vegades, s’ha distingit, també, entre afrontament cognitiu i afrontament conductual. Només cal un exemple ofert per Fernández Castro (1990) per posar de manifest la inconsistència d’aquesta nova dicotomia:
«En un article de Folkman i Lazarus (1988) sobre la relació entre emoció i afrontament, es parla, entre d’altres coses, d’una estratègia d’afrontar l’estrès que ells denominen deployment of attention i que qualifiquen, lògicament, d’activitat cognoscitiva, però quan posen exemples apareix el següent: practicar la relaxació, fer jogging, dedicar-se als hobbies, agafar-se unes vacances, menjar, fumar o dormir. Són aquestes activitats, cognoscitives? No s’hauria de distingir entre la morfologia de l’activitat i la seva funció? En molts articles empírics es confon la morfologia concreta d’una activitat amb la funció psicològica que se suposa que compleix».
Estrictament, l’afrontament, en última instància, es dirigeix a satisfer –o reformular satisfactòriament– els plans d’acció de l’individu, en el marc d’un sistema de valors i creences, –també reformulables– que hi dóna sentit i direcció, i a preservar i gaudir del que s’ha aconseguit o del que ha vingut donat (status quo) i que és desitjable.
Els resultats de l’afrontament són les conseqüències adaptatives que apareixen el l’àmbit del treball i de la vida social, en el de la satisfacció moral o vital i en el de la salut de l’organisme, que es poden creuar entre si de diferents maneres i en diferents moments.
Més informació
FERNANDEZ CASTRO, J. (1990). Un análisis del afrontamiento del estrés; en Carpintero y Carretero M: (Eds.) Psicología técnica: investigación en procesos básicos. Madrid, 1990.
GEORGE, A. L. (1974). Adaptation to stress in political decision making: The individual, small group, and organizational context. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J. E. Adams (Eds.). Coping and adaptation. Nueva York: Basic Books.
KAHN, R. L., WOLFE, D. M., QUINN, R. P., SNOEK, J. D. Y ROSENTHAL, R. A. (1964). Organizational stress: Studies in role conflict and ambiguity. Nueva York: Wiley
LAZARUS, R. S. (1984). On the primacy of cognition. American Psychologist, 39, 124-129.
LAZARUS, R. S. Y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española: (1986). Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.
PEARLIN, L. I. Y SCHOOLER, C. (1978). The structure of coping. Journal of Health and Social Behavior, 19, 2-21.
_________
Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de la Ansiedad.
