Als processos d’atendre i de significar-interpretar en segueix un altre: comprovar la hipòtesis o la formulació a falsejar.

Cal una breu disquisició que resultarà aclaridora per al procés que es pretén explicar. En un estat de dret, amb totes les garanties, regeix l’anomenada presumpció d’innocència, cosa que significa que una persona, malgrat els possibles incidís en contra, és considerada com a innocent mentre no es demostri el contrari. És a dir, la càrrega de la prova recau sobre la demostració de culpabilitat. La hipòtesis a falsejar és la innocència, que es prendrà com a certa mentre no s’aportin proves contrastades i suficient del contrari.

Doncs bé, encara que la majoria de nosaltres no som jutges o investigadors professionals, contínuament manegem conjuntures, generem hipòtesis, intentem contrastar-les –les sotmetem a proves– i obrem en conseqüència en una determinada direcció.

En circumstàncies regulars, pel que fa a la nostra salut, el treball, la parella, impera la presumpció de normalitat malgrat l’existència d’alguns problemes en cada una d’aquestes àrees, més o menys excepcionals, que potser criden la nostra atenció o ens generen algun dubte o desconfiança.

En situacions normalitzades, que no impliquen riscos especials, en què la probabilitat subjectiva d’ocurrència de perill és escassa o les circumstàncies menors, allò excepcional, imprevist o incert no alteren la presumpció de normalitat. Així, per exemple, si anem pel carrer i se’ns apropa algú les intencions del qual no coneixem, en principi considerem, malgrat això, que no passa res amenaçador mentre no es demostri el contrari i, això, encara que ens hagi generat certa inquietud o alerta; qui s’apropa no és un delinqüent –un lladre o un terrorista– mentre no es manifesti explícitament en aquest sentit. Un altre exemple, si la nostra parella es arriba una mica més tard de l’hora habitual en què arriba a casa –fet que no deixa de cridar-nos l’atenció i de generar-nos certa preocupació– considerem, malgrat l’estranyesa que aquesta circumstància ens pot produir, que el motiu serà intranscendent o poc preocupant, mentre no es demostri el contrari. Un últim exemple, si un dia ens fa mal el cap i ens produeix un malestar intens i condiciona els nostres plans, entenem, que malgrat desconèixer el motiu, la nostra salut no es troba compromesa, mentre no es demostri el contrari.

En situacions considerades d’excepció, quan l’ansietat i la inseguretat davant d’un suposat perill són molt intenses i no es poden assumir, es produeix, normalment d’una manera automàtica, un canvi en els processos i mètodes d’anàlisi: la inversió de la càrrega de prova, procés que sota determinades condicions pot tenir un clar valor adaptatiu davant de perills greus, traumàtics o de conseqüències irreversibles.

En una situació de guerra, conflicte social greu, violència i actes de terror és probable que els individus que s’apropin a persones o llocs especialment exposats o sensibles, siguin considerats, d’entrada, com a malfactors, encara que no ho semblin i encara que es desitgi profundament que no ho siguin. Perquè siguin considerats inofensius han de superar una sèrie de perquisicions, revisions mèdiques, interrogatoris, proves, contraproves encaminades a demostrar que no són el que es presumeix. Així procedeix també la persona gelosa davant d’un retard de la parella, o l’hipocondríac davant d’una molèstia física. És a dir, es pren allò temut per cert, mentre no es demostri el contrari.

En tots els casos, la persona que se sent amenaçada, només se sentirà tranquil·la quan s’hagi demostrat la innocència o la innocuïtat del transeünt, el retard de la parella o de la naturalesa dels símptomes Innocència caduca i efímera, que queda només corroborada per aquesta determinada circumstància. Si en els propers dies es repeteix una cosa semblant, les perquisicions, proves i exàmens d’avui no són probatoris de res: que la nostra parella no es retardés ahir per flirtejar amb l’amant, no vol dir que avui no s’hagi vestit per a l’altra persona. Que el mal de la setmana passada no fos a causa del càncer no vol dir que ho sigui el d’avui, fins i tot podria ser que, llavors, el metge s’hagués equivocat, l’escàner no hagués funcionat correctament en aquell moment o que l’analista traspaperés els expedients. Per què aquestes coses passes, no?

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de la Ansiedad, 2008. Psicòlegs a Madrid i a Barcelona especialitzats en el tractament de l’ansietat.

Vídeo Il-lustratiu:  biaixos cognitius falsacional i finalístic en trastorns de l’ansietat. Jose Carlos Baeza Villaroel. II Jornades sobre emocions i benestar organitzades per la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS) i la Fundació Mutua Madrilenya (FMM). Madrid, 1, 2 i 3 d’octubre de 2009. Podeu descarregar el vídeo gravat i difós per FMM