Detectar, interpretar, falsejar… per què? Per conduir-se –és impossible no comportar-se– d’una manera o d’una altra, en una direcció o amb un propòsit. Al cap i a la fi, aquest és el problema principal al qual ena afrontem en cada moment i circumstància: decidir què fer i com fer-ho i, més enllà daixò, com articular els què diferent i els com entre si per mitjà de diversos ordenaments que impliquen criteris rectors i prioritats.
En termes molt bàsics, la direcció té dos sentits: aproximació i evitació. Evitació a allò temut i aproximació a allò desitjat.
Tornem, per un moment, a l’exemple del recol·lector que, motivat per la necessitat de nodrir-se acut a un paratge entre la brossa del qual hi pot trobat algun aliment. La conducta d’aquesta persona està dirigida (orientada) a procurar la satisfacció de l’apetència de la manera més fàcil i econòmica possible: en igualtat de condicions agafarà fruits d’accés més fàcil i evitarà els esbarzers. Però si, en aquesta tessitura, adverteix la possible presència d’un lleó en les immediacions, és molt probable que la seva conducta s’orienti, llavors, a la prevenció i evitació del dany, encara que suposi la demora o l’abandonament, més o menys provisional, dels altres plans. És a dir, les conductes d’aproximació cap al que li agrada, desitja o necessita seran desactivades o reduïdes molt significativament a favor de les conductes d’evitació i cerca de seguretat. Dit d’altra manera, davant d’un conflicte d’interessos com el que s’ha mencionat, l’individu en qüestió s’ocuparà –i direm que també es preocuparà– del que vol que no passi, en comptes d’ocupar-se del que vol que passi. Aquesta manera de d’actuar tindrà les seves conseqüències lògiques no només en els biaixos atencionals, interpretatius i falsacionals mencionats, sinó també en la meta o objectiu finalístic: val més no menjar que arriscar-se a ser menjat. L’evitació del dany, com a objectiu, preval sobre la consecució d’allò desitjable.
Posem un altre exemple, més proper als problemes d’ansietat. Escollim el cas d’una persona amb moltes pors socials. Com se sap, l’ansietat social es caracteritza per una por intensa a arribar a sentir-se humiliat en situacions socials, especialment, actuar de tal manera que es col·loqui en una situació vergonyosa davant de les altres persones.
Imaginem-nos a aquesta persona, el Joan, és invitada a assistir demà a la nit a una festa d’uns coneguts seus. Suposem, també, que en un acte de gosadia per part seva, supera els dubtes sobre si assistir-hi o no. L’evitació de la situació temuda és la manera més primària de regular la por. Però el fet que assisteixi a la festa no vol dir que el control dels perills no sigui la seva prioritat: probablement el seu objectiu sigui anar a la festa i sortir-ne indemne, i disposar tot allò necessari perquè no passi el que vol que no passi. Aquest és l’objectiu per al qual es treballa: allò que vol que no passi. Amb aquesta prioritat finalística per a la qual es treballa, quin contingut o assistències li ha de donar el cervell a la consciència quan el Joan s’anticipi a la situació? Òbviament, possibles amenaces, possibles materialitzacions d’allò temut, de manera que estigui prèviament advertit i disposi les accions que ho neutralitzen o ho eviten.
Preferiblement, li vindran al cap possibles desenvolupaments negatius de les coses, ja que aquest és el tipus d’«assistència» que pot donar el cap si se l’ha prefigurat perquè serveixi a la finalitat mencionada anteriorment. La seva ment li anirà portant una sèrie de possibles problemes, per als quals haurà de preveure una solució (si la troba): quins plats hi haurà al menú del sopar? Sopa, no en demanarà, si li tremolessin les mans es notaria molt, però com s’ho farà a l’hora de brindar o d’agafar la tassa de cafè? Millor agafar-la amb tota la mà i baixar una mica el cap per veure. I si apareix l’enrogiment o el bloqueig?
Entrem a la festa. Si en un moment donat el Joan veu apropar-se cap a ell una noia, quins pensaments o associacions ha de donar-li el cap si l’objectiu fonamental per al qual treballa és evitar fer el ridícul o que el nerviosisme el delati? Molt probablement li vindran pensaments del tipus: compte, si parles amb ells et posaràs vermell, et pots quedar en blanc, fer el ridícul, quedar en una situació vergonyosa amb ella i amb els altres. Solució: mirar cap a l’altre costat i girar distretament. La concordança entre objectiu, pensament i acció és impecable: l’ha traït la ment, al Joan? No. Ha de treballar amb exhaustivitat i eficàcia al servei de l’objectiu.
Suposem ara que les pors dels Joan són lleus o moderades, i que el seu objectiu a la festa (allò pel que treballarà, no només allò que idealment li agradaria) és trobar l’oportunitat de divertir-se, conèixer alguna noia si hi hagués l’oportunitat, parlar amb ella, explicar alguna anècdota o acudit, etc. Això no és simplement el que li agradaria que passés –les coses no passen soles–, sinó que és allò que vol que passi, l’oportunitat que vol crear o buscar. Si abans d’anar-hi, pensa en la festa, probablement el cap li portarà imatges de possibles oportunitats o com crear-les, com fer-ho per estar atractiu i, un cop a la festa, si tronem a l’escena anterior –la noia que s’apropa– probablement li vindran pensaments del tipus: aquí hi pot haver una ocasió per sortir a buscar-la i parlar amb ella, encara que em costi una mica –tot s’ha de treballar.
Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’ Ansietat, 2008.
