No sempre resulta fàcil saber si dos actes són incompatibles entre si. Miller, Galanter i Priban, en l’obra citada, distingeixen entre aquella persona que es queda atrapada entre plans en conflicte i aquella que es veu atrapada entre motius contradictoris. En el primer cas, és necessari que no sigui conscient que els seus plans estan en conflicte, mentre que, en el segon, potser sigui dolorosament conscient que els seus desitjos són incompatibles. Sembla que aquesta primera persona s’està frustrant deliberadament a si mateixa, però no pot descobrir perquè. Sap que hi ha alguna cosa errònia, però no pot descobrir de què es tracta. Els dos primers plans potser estan mútuament aïllats, de manera que aquesta persona mai no tindrà l’oportunitat de contrastar l’un amb l’altre.

Si ens traslladem al terreny dels plans i estratègies d’acció davant de l’ansietat, Lazarus i Folkman (1984) ja van posar de manifest que parlar de les relacions entre les funcions d’afrontament dirigides al problema i les dirigides a la emoció que poden afectar-se entre si, que faciliten o impedeixen cada una d’elles l’aparició de l’altra.

En la classificació de les interaccions contraproduents entre actes d’afrontament de l’ansietat, distingim entre incompatibilitats, que fan referència a interaccions entre actes la realització dels quals impedeixen la dels altres al mateix temps, i contraindicacions, que fan referència a procediments que executats simultàniament, o no, s’afecten en el procés o resultat de manera contradictòria, pertorbadora o perjudicial.

Més informació

MILLER, G. A., GALANTER, E., y PRIBAN, K. H. (1960). Plans and the Structure of Behavior. Holt, Rinehart and Winston, Inc. Ed. Española (1983): Planes y Estructura de la Conducta. Madrid: Debate, S. A.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid

La entrada Introducció. Interaccions contraproduents entre actes d’afrontament: incompatibilitats i contraindicacions se publicó primero en Clínica de la Ansiedad.

Què és la respiració?

Vegem com funciona la respiració. Necessitem respirar per poder dotar el nostre cos d’energia. Els nutrients que prenem quan mengem i bevem han de ser transformats en energia per mitjà de processos bioquímics complexos per als quals és necessària la presència d’oxigen.

Cada vegada que inspirem, introduïm aire carregat d’oxigen (O²) als nostres pulmons. Aquest oxigen serà recollit per la sang en els capil·lars que existeixen al final dels bronquíols per ser transportat cap al cor. Una vegada allà, el cor bombejarà la sang perquè arribi oxigen a tot el cos. L’oxigen ajudarà a transformar els nutrients en energia per mitjà de reaccions químiques. Com a efecte d’aquest procés, es genera diòxid de carboni (CO²), que serà recollit per la sang per portar-lo cap al cor i, des d’aquí, cap als pulmons. Aquesta sang, quan arribi als capil·lars dels pulmons, es despendrà del CO² perquè puguem expirar-lo i recollir novament O².

Què és la hiperventilació?

La hiperventilació es defineix com aquella respiració que està per damunt de les necessitats del nostre cos. És a dir, és una respiració excessiva. Pot produir-se per respirar massa, respirar superficialment, prendre grans glopades d’aire, etc.

Quan s’hiperventila, l’equilibri entre el O² i el CO² es trenca, és a dir, els nivells d’O² s’incrementen i els de CO² disminueixen. L’equilibri existent entre aquests dos gasos als pulmons influeix directament en les proporcions que existeixen d’O² i de CO² a la sang, de manera que les quantitats de CO² en sang també disminuiran. Com a conseqüència, bàsicament, passen dues coses:

1. La disminució de CO² en la sang es detecta pel cervell, que immediatament intentarà posar-hi remei. La millor manera i la més ràpida d’aconseguir-ho és reduint l’impuls de respirar, de manera que es redueixin considerablement les quantitats d’O² inspirades i de CO² Això significa que mentre estiguem hiperventilant, notarem que el nostre cos fa un esforç per respirar molt menys, sembla que el nostre cos es negui a respirar al mateix temps que ho estàvem fent. El més comú és que intentem fer un esforç  per intentar respirar més, cosa que es tradueix en que el desequilibri entre O² i CO² que comentàvem anteriorment, no torni al seu estat normal, sinó que es manté i, fins i tot, s’agreuja. Si això passa així, és possible que el nostre cervell s’esforci encara més per fer-nos respirar menys i, fins i tot, si ho considera necessari, parar momentàniament la nostra respiració per equilibrar l’intercanvi d’O² i de CO². Quan passa això és normal que ens espantem, especialment si no sabem per perquè passa. Mentre hiperventilem, és a dir, mentre respirem per sobre de les nostres necessitats, notarem que el nostre cos reacciona dificultant-nos la respiració, de tal manera que el més senzill és pensar que ens estem ofegant. Cal detectar que aquest fenomen no és en absolut perillós, encara que es pot viure com a bastant desagradable.

2. Els descensos del nivell de CO² en sang produeixen un altre fenomen en el nostre organisme: una alteració del pH a la sang. Un correcte equilibri d’aquests gasos en la sang fa que el pH es mantingui a un nivell constant adequat perquè pugui realitzar les seves funcions de manera òptima. Si aquest equilibri es trenca, la sang es torna alcalina. Quan això passa, podem experimentar una sèrie de sensacions:

• formigueig
• rampes
• marejos
• sensacions de fred o calor
• tensió muscular
• cames dèbils
• dificultats de visió
• palpitacions
• tremolors

Aquestes sensacions poden resultar desagradables també, en especial, si no les entenem. Com en el cas anterior, experimentar aquestes sensacions no és perillós ni indicatiu que alguna cosa funcioni malament en el nostre cos.

Com a resum, quan una persona hiperventila, altera les proporcions adequades d’oxigen i diòxid de carboni que existeixen a la sang. El nostre cos, quan detecta que això està passant, intenta posar-hi remei i forçar-nos a respirar a un ritme bastant més baix del que estem fent, provoca sensacions similars a les dificultats per respirar. A causa dels canvis químics que es produeixen a la sang, també és possible que notem algunes de les sensacions referides anteriorment. Són un conjunt de sensacions que ens poden sorprendre i resultar-nos desagradables o molestes, però no són perilloses.

Què fer si s’hiperventila?

Si és la primera vegada que això passa, el més aconsellable és anar al metge perquè ens faci un exploració i intenti detectar si la hiperventilació es deu a una malaltia física o és producte de l’ansietat.

En cas que hiperventili per motius d’ansietat, es pot intentar posar-hi remei:

• s’ha d’intentar que la respiració es torni regular. No s’ha d’intentar respirar més acceleradament. En cas que se sàpiga alguna tècnica de respiració (com les que poden ensenyar els terapeutes), és un bon moment per aplicar-la.
• s’ha de respirar més lentament i de manera menys superficial: es pot intentar respirar amb els llavis frunzits, com si es volgués apagar una espelma. O es pot tapar la boca i una fossa nasal i respirar, simplement, per la que queda destapada. Si es fa això s’aconsegueix augmentar la quantitat de CO² als pulmons.
• es pot respirar durant uns minuts col·locant una bossa de paper sobre la boca i el nas: s’aconseguirà inspirar part del CO² que ja ha expirat, de manera que n’augmentarà la quantitat a l’organisme. Avui dia, alguns professionals de la salut no ho recomanen, ja que segons la seva opinió, l’increment de CO² que es produeix és massa alt.
• Es pot intentar fer qualsevol activitat que resulti relaxant.

Què és la hiperventilació adaptativa? O, per què quan es fa esport no pateixo aquests efectes?

En fer esport, el nostre cos necessita més energia que si no féssim exercici. Com que aquesta energia s’obté a partir de les reaccions químiques entre els nutrients i l’O²,el nostre cos necessita incrementar el ritme respiratori i, en conseqüència, obtenir més oxigen. Aquest increment d’O², com que s’aprofita totalment en els processos d’obtenció d’energia, produirà quantitats grans de CO², de manera que l’equilibri entre els dos gasos no es veurà alterat. Tindrem més quantitat d’oxigen que si estiguéssim en repòs, però també tindrem més quantitat de diòxid de carboni.

És per això que quan es fa esport, no tenim les mateixes sensacions que si s’hiperventila per motius d’ansietat. A aquest fenomen, se l’anomena hiperventilació adaptativa.

__________

Font: Israel Belchi. Clínica de l’Ansiedad, 2004.

Més informació

Clark, D.C. y Salkovskis, P.M. (1987). Cognitive treatment for panic attacks: Therapist’s manual. Oxford: Autor.

Enciclopedia medlineplus

Vídeo il-lustratiu: Ansiedad y respiración

La entrada Hiperventilació i ansietat se publicó primero en Clínica de la Ansiedad.

• com, quan, de quina manera alguna cosa perjudica o beneficia (avaluació primària, Lazarus i Folkman, 1984)
• què es pot fer (avaluació secundària, Lazarus i Folkman, 1984)
• quina capacitat s’atribueix un mateix per fer-ho (expectatives d’eficàcia, Bandura, 1986)
• quins resultats es calculen com a probables (expectatives de resultats, Bandura, 1986)

En consonància, s’experimenta un estat emocional agradable o desagradable, segons el cas, i com l’individu es veu afectat en els plans o situacions.

L’anticipació prefigura aspectes bàsics de l’acció i del subjecte en acció (Catalán, 1987), calcula com es pot desenvolupar en un context i unes circumstàncies determinades i com es veurien afavorits o obstaculitzats els nostres propòsits. Es tracta, doncs, d’un mecanisme bàsic d’adaptació i, fins i tot, de supervivència, sense oblidar el valor motivacional que l’anticipació, com a expectativa, té. Segons Bandura (1986), «els pensaments anticipatoris que no excedeixen els límits de la realitat tenen un valor funcional perquè motiven el desenvolupament de competències i de plans d’acció» (pàg. 467). L’anticipació forma part de la pròpia acció com a factor regulador i inductor conductual i emocional.

El pensament té gran capacitat d’autoactivació fisiològica de l’emoció. L’experiència comú ens diu que la imaginació d’escenes repugnants o fastigoses produeix nàusees; les eròtiques, excitació sexual, o la degustació imaginaria d’un menjar, salivació i secreció de sucs gàstrics. Concretament, les anticipacions referides a l’ocurrència d’amenaces, danys o perjudicis, genera ansietat. Aquests pensaments poden resultar, a vegades, tan activadors com les propis esdeveniments reals (May, 1977).

L’individu presta una atenció especial als senyals internes o de l’entorn que tenen el valor de predir el desenvolupament de l’acció i els seus resultats. La previsió que resulta de la consideració i anàlisis d’aquestes senyals predetermina, a la vegada, el camp atencional sobre el qual es focalitzarà quan la situació es presenti. Altres aspectes de la situació quedaran «aombrats».

Es pot dir que, donada una situació, l’individu té més probabilitats d’ocupar-se d’allò sobre el que s’ha preocupat. La previsió prepara, doncs, a l’organisme per atendre i respondre a determinats aspectes de la realitat.

L’anticipació previsora, mecanisme universal i bàsicament adaptatiu, pot, no només errar el càlcul, fet normal en una funció que és bàsicament probabilística, i que pot, a més, estar basada sobre dades o creences falses, sinó també ser disfuncional.

Més informació

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

CATALAN,J.L. (1987). Principios de Psicoterapia Cognitiva. Edición del Autor. Depósito legal B-36894-1987

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española: (1986). Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MAY, J. R. (1977). A psychophysiological study of self and externally regulated phobic thought. Behavior Therapy. 8, 849-861.

__________
Fuente: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

La entrada Introducció: anticipació i ansietat se publicó primero en Clínica de la Ansiedad.

1. Aguditzar els sentits pel que fa als estímuls rellevants indicadors de l’evolució de l’amenaça (sorolls, olors, moviments) –atenció selectiva, biaix atencional.
2. Obstaculitzar la recepció i el processament d’altres estímuls no relacions amb l’amenaça (textura, color, valor nutritiu). El sistema d’alerta considerarà una distracció injustificada atendre una altra cosa que no sigui el possible perill imminent, o que està per venir.
3. Relacionar possibles indicis amb l’amenaça, normalment neutres, o de procedència incerta, i susceptible de diferents interpretacions –biaix interpretatiu–, per exemple, moviments de joncs.
4. La recuperació d’informacions guardades en la memòria sobre inconvenients i perills –biaix memorístic–, particularment sobre les associades o associables a la situació i circumstància.
5. Preparar-se per respostes de fugida, cerca de protecció i condicions de seguretat o d’evitació del dany. Fins i tot podria ser que l’animal defequés, de manera que alguns recursos fisiològics i metabòlics disposats per propiciar els processos digestius, es desactivessin i quedessin disponibles per a l’eventual resposta defensiva.

Els anomenats biaixos atencionals i interpretatius han merescut una notable consideració i estudi en els trastorns de l’ansietat. També els biaixos de memòria, encara que en menor mesura i amb resultats més controvertits. Per a una revisió més detallada d’aquestes qüestions podeu consultar Arcos Guijarro i Cano Vindel (1999). Cal afegir aquests dos altres biaixos, el falsacional i el finalístic (Baeza, 2008) que formarien part dels processos de valoració (appraisal) o de revaloració de la informació i de les respostes estratègiques que s’han de prendre.

El biaix falsacional fa referència a la inversió dels processos lògics i operatius relacionats amb la «càrrega de la prova»: en situacions normalitzades, malgrat la existència d’indicis contradictoris, la càrrega de la prova tendeix a recaure a demostrar que passa alguna cosa «anormal»; en situacions d’excepció –por no assumible– el que s’ha de demostrat és que no passa res, és a dir, la por està en curs mentre no es demostri el contrari.

El biaix finalístic fa referència a l’establiment d’objectius finals de l’acció en una situació determinada. Els objectius condicionen les funcions cognitives i operatives que han d’impedir-los. En una situació normalitzada –perill assumible–, l’objectiu tendeix a establir-se en funció del «que es vol que passi», cosa que requereix i determina estratègies operatives i assistències cognitives coherents amb aquell objectiu.

Generalment, els estudis empírics mostren que aquelles persones amb un sistema d’alerta més sensible, vinculat a factors predisposicionals d’origen biològic o a l’ansietat com a tret de personalitat, mostren més tendència als baixos mencionats anteriorment.

Biaix atencional

Normalment, davant de situacions de perill, l’atenció es dirigeix selectivament a senyals de perill relacionades amb l’amenaça i la seva evolució, i es veu obstaculitzada la recepció i el processament d’altres estímuls no relacionats amb l’amenaça. L’ansietat, com a sistema d’alerta considerarà una distracció injustificada atendre una cosa que no fos el possible perill imminent o per venir.

En l’estudi del biaix atencional hi ha dos enfocaments. El primer el relaciona amb la vigilància o expectativa, també anomenat biaix pre-atentiu, en el qual es produeix una orientació cap a material de caràcter amenaçador de probable aparició (Boradbent i Broadbent, 1988). És a dir, el fenomen bàsic del biaix atencional consisteix en l’atenció preferent cap a estímuls indicadors de perill o amenaça potencial, en comparació amb estímuls emocionalment neutres, particularment quan uns i altres es presenten de manera concurrent.

En segon lloc, el conegut com a biaix de processament de l’estímul, en el qual l’atenció se centra a processar un estímul present de caràcter negatiu (Bradley, Mogg, Falla i Hamilton, 1998). És a dir, davant de situacions de perill, l’atenció es dirigeix selectivament a senyals relacionables amb l’amenaça i la seva evolució.

Aquestes dues formes de biaix es relacionen amb les dues formes d’atenció proposades per Posner i Petersen (1990), l’atenció com a estat d’alerta associada a la detecció d’un estímul de probable aparició i l’atenció orientada al processament d’un esdeveniment ja present.

Biaix interpretatiu

El biaix interpretatiu –recordem que és considerar estímuls ambigus i equívocs com a indicadors de perill–, s’expressa de maneres diferents segons el cas: en el trastorn d’ansietat generalitzada, és ampli i genèric, referit a amenaces múltiples i diverses; en pacients afectats per ansietat d’avaluació de biaix d’interpretar negativament estímuls ambigus afecta als relacionats amb la valoració o imatge social; en el cas dels hipocondríacs, es produeix sobre estímuls neutres, relacionats amb la salut: molèsties inespecífiques, mals de caps intranscendents, etc.

És més probable que es produeixi aquest biaix en persones amb alts nivells d’ansietat, tret que es troben sotmeses a una situació estressant (Mathews i MacLeod, 2002).

Vídeo Ilustratiu: biaixos cognitius falsacional i finalístic en trastorns de l’ansietat. Jose Carlos Baeza Villaroel. II Jornades sobre emocions i benestar organitzades per la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS) i la Fundació Mutua Madrilenya (FMM). Madrid, 1, 2 i 3 d’octubre de 2009. Podeu descarregar el vídeo gravat i difós per FMM.

La entrada Ansietat: biaixos atencionals i interpretatius se publicó primero en Clínica de la Ansiedad.

Quan una persona se sent afligida per una dolència no es limita, passivament, a patir-ne els efectes, sinó que intenta incidir sobre el seu curs per regular-ho. Utilitza els coneixements que té sobre la malaltia, allò que el sentit comú diu que pot ser més adequat o inadequat i les alteracions evolucionen en unes circumstàncies o unes altres, del que veu en altres, d’allò que diuen, del que li ha passat amb anterioritat, etc.

Abans, fins i tot, de consultar un especialista, la persona ha desenvolupat les seves pròpies presumpcions sobre què li passa, ha calculat les possibles conseqüències en diferents ordres i, molt possiblement, ha pres iniciatives per recuperar la normalitat. Aquests actes, o omissions segons el cas, aquesta determinada caracterització, no són simples accidents. Com que influeixen en el curs de la malaltia, en la pròpia concepció de la persona com a subjecte malalt, són part integrada del procés de curar o emmalaltir. Per tant, no són aspectes que hagin de quedar fora de la terapèutica, fora de l’estudi i de la consideració dels propis especialistes, que, generalment, estan més atents a aplicar solucions a partir de la base del coneixement objectiu que tenen de la malaltia i del seu curs.

 Segons Lazarus (1984), per afrontament entenem aquells esforços cognitius i conductuals constantment canviants que es desenvolupen per gestionar les demanes específiques externes i/o internets que són avaluades com a excedents o desbordants dels recursos de l’individu.

Les funcions de l’afrontament acostumen a definir-se en relació amb allò que es pretén controlar. Mechanic (1974) parla de tres funcions: afrontar les demandes socials i l’entorn, crear el grau de motivació necessari per aquestes demandes i mantenir l’equilibri psicològic per poder dirigir l’energia i els recursos a les demanes externes. Pearlin i Schooler (1978) parlen de funció de control situacional i canvi de circumstàncies externes, funció de control de significats (abans que es produeixi l’estrès) i funció del control de l’estrès en si mateix (quan ja ha aparegut).

Alguns autors (Lazarus i Folkman (1980), George (1974), Kahm i col·laboradors (1964)) han diferenciat entre un afrontament dirigit a manipular o alterar un problema i un afrontament dirigit a regular la resposta emocional al qual el problema dóna lloc (o que dóna lloc al problema). Encara que a primera vista, la distinció sembli poc clara, a la pràctica resulta difícil de sostenir: En primer lloc, perquè no és adequat i, potser ni tan sols possible, definir allò emocional fora del problema o al revés. En segon lloc, perquè hi hauria preguntes, d’altra banda, capricioses, de difícil resposta com, per exemple: centre el subjecte l’afrontament en el control de l’emoció per així abordar millor el problema, o tracta de resoldre el problema per no experimentar l’emoció? I llavors, a què dirigeix l’afrontament en realitat? En tercer lloc, en alguns casos, l’anomenada funció d’afrontament del problema i l’anomenada funció d’afrontament de l’emoció poden coincidir i identificar-se: per exemple, quan l’amenaça consisteix en la valoració negativa que el medio social podria fer de les manifestacions emocionals de l’individu (en termes de falta de seguretat, personalitat o autocontrol).

A vegades, s’ha distingit, també, entre afrontament cognitiu i afrontament conductual. Només cal un exemple ofert per Fernández Castro (1990) per posar de manifest la inconsistència d’aquesta nova dicotomia:

«En un article de Folkman i Lazarus (1988) sobre la relació entre emoció i afrontament, es parla, entre d’altres coses, d’una estratègia d’afrontar l’estrès que ells denominen deployment of attention i que qualifiquen, lògicament, d’activitat cognoscitiva, però quan posen exemples apareix el següent: practicar la relaxació, fer jogging, dedicar-se als hobbies, agafar-se unes vacances, menjar, fumar o dormir. Són aquestes activitats, cognoscitives? No s’hauria de distingir entre la morfologia de l’activitat i la seva funció? En molts articles empírics es confon la morfologia concreta d’una activitat amb la funció psicològica que se suposa que compleix».

Estrictament, l’afrontament, en última instància, es dirigeix a satisfer –o reformular satisfactòriament– els plans d’acció de l’individu, en el marc d’un sistema de valors i creences, –també reformulables– que hi dóna sentit i direcció, i a preservar i gaudir del que s’ha aconseguit o del que ha vingut donat (status quo) i que és desitjable.

Els resultats de l’afrontament són les conseqüències adaptatives que apareixen el l’àmbit del treball i de la vida social, en el de la satisfacció moral o vital i en el de la salut de l’organisme, que es poden creuar entre si de diferents maneres i en diferents moments.

Més informació

FERNANDEZ CASTRO, J. (1990). Un análisis del afrontamiento del estrés; en Carpintero y Carretero M: (Eds.) Psicología técnica: investigación en procesos básicos. Madrid, 1990.

GEORGE, A. L. (1974). Adaptation to stress in political decision making: The individual, small group, and organizational context. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J. E. Adams (Eds.). Coping and adaptation. Nueva York: Basic Books.

KAHN, R. L., WOLFE, D. M., QUINN, R. P., SNOEK, J. D. Y ROSENTHAL, R. A. (1964). Organizational stress: Studies in role conflict and ambiguity. Nueva York: Wiley

LAZARUS, R. S. (1984). On the primacy of cognition. American Psychologist, 39, 124-129.

LAZARUS, R. S. Y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española: (1986). Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

PEARLIN, L. I. Y SCHOOLER, C. (1978). The structure of coping. Journal of Health and Social Behavior, 19, 2-21.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5.  Clínica de la Ansiedad.

La entrada Afrontament de l’ansietat se publicó primero en Clínica de la Ansiedad.

La psicoteràpia conductual, en l’abordatge de moltes alteracions neuròtiques relacionades amb l’ansietat –particularment, fòbies i trastorns obsessivocompulsius–, fonamenta el tractament en les tècniques d’exposició, que consisteixen, bàsicament, a procurar que el pacient entri i es quedi en contacte amb la situació temuda, que toleri l’angoixa que comporta, fins que disminueixi i, així, reiteradament, fins que pugui exposar-se a la situació sense experimentar por.

L’exposició integra un conjunt de procediments que van, ds de la dessensibilització progressiva, que és la manera més gradual d’exposició, fins a la inundació, en què el pacient s’enfronta amb la situació temuda en la realitat i de cop i volta. Tècniques com la implosió, en què el pacient imagina les escenes que li provoquen una por intensa; la intenció paradoxal, en què al pacient se li prescriuen la vivència, exageració o reproducció de les pròpies pors i símptomes, i altres com el modelatge amb el reforç, el reforçament encobert, la inoculació de l’estrès, la prevenció de la resposta, responen, també, al mateix principi, encara que moltes vegades des de formulacions teòriques i diferents.

No sempre hi ha acord entre els especialistes sobre on radica el mecanisme terapèutic d’aquestes tècniques. En l’àmbit conductual es postulen dues possibilitats, a vegades, complementàries: la habituació i l’extinció. En ambdós casos desapareixen les respostes ostensibles d’evitació, l’ansietat subjectiva i la simptomatologia neurovegetativa, ja sigui perquè el pacient comprova la innocuïtat del medi, fet que causa que perdi les seves propietat aversives, o perquè el pacient s’habitua no només a les pors concretes, sinó també a tolerar experiències i sentiments desagradables.

Des d’una òptica cognitiva, les tècniques d’exposició possibilitarien experiències correctores que conduirien a disconfirmar els pensaments i les expectatives negatives o alarmants, que originen o sostenen les pors.

No obstant això, es produeixen diversos fracassos en la terapèutica per exposició. La majoria, per refús del tractament, abandonament prematur o seguiment incorrecte de les prescripcions. Malgrat això, una minoria de pacients no aconsegueixen habituar-se a reduir significativament l’ansietat per mitjà de l’exposició en viu, encara que compleixin perfectament les instruccions del tractament, no es estan deprimits i no prenen ni sedants, ni alcohol. Sembla ser que, per raons que encara no es comprenen, les persones deprimides no responen bé a les tècniques d’exposició. Els antidepressius estarien indicats, juntament amb l’exposició, en pacients obsessivofòbics amb estat d’ànim deprimit, mentre que l’exposició sola seria el tractament d’elecció dels no deprimits. La dependència de l’alcohol o ansiolítics (secundària o no) no és un obstacle a la generalització o transferència de l’aprenentatge i dels resultats a l’estat de sobrietat, per la qual cosa es prohibeix el consum o es redueix a dosis mínimes.

Diversos estudis han posat de manifest que les anomenades conductes de seguretat podries estar darrere d’alguns dels fracassos de l’exposició com a tècnica terapèutica. Es tracta d’estratègies d’afrontament emeses pels pacients per reduir l’ansietat i el malestar psicològic davant d’estímuls fòbics. A continuació, se citen alguns exemples:

• En persones amb crisis de pànic/agorafòbia: seure a prop de la porta al cinema, de manera que resulti més fàcil sortir; desplaçar-se per recorreguts on hi hagi hospitals, farmàcies, botigues obertes, on poder ser atesos; portar una ampolla d’aigua a sobre per refrescar-se, corregir la sensació de boca seca o d’obstrucció a la gola; caminar a prop de la paret o portar algun objecte que pogués servir de recolzament en un moment donat, i aferrar-se fortament de l’orella o de la mà, etc.
• En persones amb ansietat social: posar-se una camiseta que esbandeixi la suor, posar-se maquillatge que dissimuli la vermelló o col·locar-se en llocs més foscos o ombrejats, creuar els braços per prevenir la tremolor, etc.
• En persones que pateixen algun trastorn obsessiu: mètodes d’afrontament supersticiós, autodiàlegs o contraargumentacions, etc. En l’ansietat generalitzada: fer trucades de telèfon tranquil·litzadores, comprovacions, etc.
• En pacients amb pors hipocondríaques o amb ansietat per la malaltia: disminuir l’esforç físic o la seva intensitat, que podrien alterar la freqüència cardíaca o la respiració, o prendre algun aliment «protector».Algunes estratègies són comuns a diversos trastorns: portar medicaments ansiolítics a sobre, endur-se el telèfon, distreure’s mitjançant diversos procediments, anar acompanyat, etc.

Hi ha moltes evidències –Marks (1991), Craske i Barlow (2002, 2001), Cox i altres (1992), Bados (2001), Baker (1989), Wells i altres (1995)– que aquestes estratègies de seguretat, anomenades també, a vegades, per altres noms com afrontament parcial, afrontament desadaptatiu, estratègies defensives, estratègies inútils, interfereixen de manera notable en l’efectivitat de l’exposició, tot desaprofitant-ne els resultats. Per aquest motiu són considerades com a pràctiques antiterapèutiques. Es considera que, encara que inicialment o temporalment produeixen cert alleujament de la por i del malestar, a mitjà o llarg termini, mantenen l’ansietat i l’evitació. L’ús d’aquests afrontaments parcials semblen eficaços a curt termini, cosa que proporciona una validesa aparent (Peñate i altres, 2006): la persona és capaç de resistir l’estímul fòbic (davant de les estratègies evitatives o d’escapament), tot i que, la informació proporcionada per aquestes conductes actua com un mecanisme reforçador, amb la qual cosa adquireix un valor discriminatiu de quan i en quines circumstàncies es pot abordar l’estímul fòbic.

Com es va observant al llarg d’aquestes pàgines, no és infreqüent que el pacient combini diferents estratègies d’afrontament per esforçar-se a regular l’ansietat i les seves conseqüències. En un afrontament efectiu, les diverses estratègies actuarien de manera complementària sense interferir-se entre si. Encara que l’afrontament busca l’eficàcia, no sempre s’aconsegueix, ja sigui per imperatius del medi, per la falta de recursos (cognitius, conductuals, materials, etc.) o per altres raons.

Per part nostra (Baeza, 1994), hem observat que alguns errors de l’exposició com a tècnica encaminada a provocar l’extinció de l’ansietat, poden ser causats per simultaniejar l’exposició amb algunes formes d’autoregulació dels símptomes: centrar l’atenció en el control i el seguiment dels símptomes, abans que en senyals aversives del medi on es presenten, i servir-se d’estratègies (immobilitzar-se, respirar amb un determinat ritme, moure’s totalment o parcial de manera predeterminada, recolzar-se sistemàticament en certs punts, mantenir firmament una determinada orientació espacial, etc.) capaces (o preses com a tal) de provocar cert alleujament o control. Les dades semblen indicar que els procediments amb els quals els subjectes tractaven de regular o contenir l’ansietat, o alguna de les seves manifestacions, davant de situacions de por, interfereixen en els processo d’habituació a la situació o en l’extinció de la por,  com ho proba el fet que aquestes últimes manifestacions van passar (habituació-extinció) quan es va renunciar o impedir la pràctica dels procediments «tranquil·litzadors»

Es tractaria, doncs, d’un problema d’interferència entre les formes inicials i terminantment efectives per a l’afrontament de l’emoció ansiosa i les seves manifestacions neurovegetatives (font de pors sobre la pèrdua de control, salut, etc.) i els processos subjacents a l’exposició pels quals la por, interna o externa, perd les condicions aversives o el pacient s’hi habitua.

Així doncs, en el marc de la teràpia cognitivoconductual, el que generalment es recomana en llibres de text i manuals d’intervenció és que les conductes de seguretat siguin inhibides o abandonades. Des d’una perspectiva cognitiva, s’argumenta que les conductes de seguretat poden ser antiterapèutiques, perquè impedeixen l’ocurrència d’experiències disconfirmatives del perill. Un exemple seria el rentat de mans, davant de la por de contaminar-se, o la conducta d’empassar saliva per la sensació d’obstrucció a la gola, per comprovar i assegurar que no s’obstrueix.

Malgrat les evidències sobre l’efecte contraproduent de les conductes de seguretat, alguns estudis i experiments (Rachman, 1986 i 2002; Powers et al., 2004; Milosewic i Radomsky, 2007) posen de manifest que les conductes de seguretat poden ocasionar fàcilment l’exposició i contribuir a la reducció de la por, facilitar canvis a llarg termini en els símptomes i el pensament, sense impedir les experiències disconfirmatives de perill, ajudar a corregir interpretacions i expectatives negatives i reduir els altres nivells d’abandonament dels tractaments.

Es considera que podrien ser especialment útils en les primeres etapes del tractament, molt particularment en pacients amb nivells d’ansietat alts i oferir avantatges potencials:

• incrementar l’acceptabilitat i la tolerància dels tractaments
• proveir el pacient amb una millor sensació de control
• incrementar la cooperació del pacient amb el tractament
• l’exposició podria ser més llarga i fàcil
• la sensació de seguretat permetria al pacient aprendre millor la informació correctora de la situació

Quedaria establir amb claredat, en quins casos, sota quines condicions i en quines circumstàncies pot fer-se un us racional i profitós de les conductes de seguretat, de manera que facilitin la reducció de la por, sense generar conductes desadaptatives d’evitació i propicien la disconfirmació de pensaments irracionals.

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat, 2009.

La entrada Ansietat: exposició versus conductes de seguretat se publicó primero en Clínica de la Ansiedad.

L’estudi experimental de l’evitació ha ocupat un lloc central en la investigació de l’ansietat des dels paradigmes operant i responent. Bàsicament, s’entén com a un mode de controlar les condicions aversives del medi.

Pel que fa al sosteniment de l’ansietat, l’evitació opera de dues maneres: impedeix que s’estableixin l’habituació i l’extinció (ja que no es comprova la innocuïtat de l’estímul que es té per aversiu). En aquests casos, i en aquest sentit, l’evitació pot considerar-se en si mateixa una estratègia d’afrontament espontani contraproduent, ja que si a vegades impedeix un increment puntual d’ansietat, el que fa és contribuir a un sosteniment i perpetuació.

No obstant això, hi ha un tercer factor, en absolut desconsiderable, que contribueix que l’evitació pugui provocar efectes contraproduents: l’evitació de les situacions que generen ansietat implica la renúncia a plans i interessos, o la pèrdua de condicions que poden ser importants per al subjecte, cosa que a la vegada és font d’ansietat. En aquests casos, cal preguntar-se fins a quin punt la reducció de l’ansietat es produeix pels processos d’habituació i/o extinció, i fins a quin punt per la continuïtat dels programes d’acció en curs o la preservació de l’status quo amenaçats.

Marks (1981 i 1987) ha escrit treballs magnífics i extensos, i revisions sobre el tema de l’exposició a situacions temudes com a procediment terapèutic en els trastorns per ansietat, fins al punt d’haver-los convertit en els tractaments més extensos en el camp de les teràpies conductuals.

Més informació

MARKS, I. (1981). Cure and Care of Neorosis. New York: John Wiley and Sons, Inc. Ed. Española (1986): Tratamiento de la Neurosis. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 2. Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’ Ansietat.

Documents relacionats

• Exposición versus conductas de seguridad
• Exponerse a los miedos para superarlos

La entrada L’evitació: una manera de perpetuar el problema se publicó primero en Clínica de la Ansiedad.

La previsió d’un risc comporta una estratègia per a superar-lo, sense que s’alterin substancialment els nostres plans. La prevenció de risc implica evitar-ho. Això ho saben bé les companyies asseguradores, també anomenades de previsió. Cobreixen un risc de manera que, un cop donat, bàsicament no alteri la situació i les circumstàncies de qui el pateix. Si una casa es crema es compta amb diners per fer-ne una altra. La prevenció fa referència a l’evitació del risc. La prevenció és un mode de previsió i, per tant, no són excloents. La segona no implica necessàriament una voluntat d’acció o omissió determinada, davant del que està previst, mentre que la primera sí. No es tracta tant d’afrontar una situació superant els riscos o convivint amb ells, sinó d’impedir-ne l’ocurrència.

La prevenció extremada posa més l’accent en allò que no es vol que passi, que en la consecució del que es desitja que passi. O, dit d’una altra manera, si hi ha conflictes entre una cosa i una altra, s’escull la primera. La prevenció abusiva tractaria de reduir la probabilitat d’ocurrència d’un risc a zero, com a requisit previ per a comprometre’s amb una acció.

De certa manera, denota una intolerància o hipersensibilitat cap a determinats riscos, objecte de la prevenció, i un sentiment d’indefensió, recel, sospita, aprensió davant de les situacions on pogués sorgir. Poc perill elimina conductes amb possible èxit.

Hi ha una prevenció pertinent, o convenient, que consisteix a disposar unes mesures simples capaces de reduir significativament la probabilitat del risc i, un cop llavors, oblidar-se’n mentre no es manifesti. Amb el risc restant es conviu. La prevenció no ha de ser més costosa, en cap sentit, que el dany que es vol evitar. La prevenció pertinent tranquil·litza i genera autoconfiança.

Posem un exemple: si hem de sortir de viatge, prenem alguna precaució bàsica: comprovar que el cotxe estigui en bon estat, procurar que el conductor estigui en bon estat (que hagi descansat i no hagi pres drogues) i respectar les normes de trànsit. Aquestes mesures ens donen una seguretat i confiança, que ens permet allunyar-nos i centrar-nos en una altra cosa: el paisatge, la música del casset, la conversa amb el company de viatge, etc., i mantenir una atenció flotant sobre la conducció que ens permet detectar i respondre a qualsevol eventualitat. Sense les mesures citades, la consciència del risc d’accident automobilístic ens faria estar més tensos i insegurs.

Hi ha una prevenció improcedent, o inconvenient, caracteritzada per la pretensió d’esgotar de manera anticipada totes i cadascuna de les possibilitats de materialització del risc, amb la seva circumstància concreta i les conseqüències en cada moment del desenvolupament de l’acció. Es tracta d’evitar ser sorprès, d’estar sobre avís davant de qualsevol possibilitat degradatòria, cosa que implica imaginar amb la major definició tot el que no cau dins de l’impossible.

Això ens porta a estar constantment en actitud de «preveniu», expressió utilitzada militarment per indicar una situació de màxima alerta i tensió per entrar en acció perquè alguna cosa incerta i amenaçadora pot passar en qualsevol moment. Res, per natural que sembli, és irrellevant, pot amagar una trampa a la qual, a ser possible, cal anticipar-se. Per contra, estímuls neutres i irrellevants, sota l’actitud suspicaç i sospitosa es converteixen en predictors d’una situació amenaçadora (generació d’indicis, sesgos cognotivos) i creen alarma. A diferència de la prevenció pertinent, la improcedent, un cop establerta, no genera seguretat, relaxació i confiança, ni permet centrar-se en una altra cosa.

Tornem a l’exemple: si hem de sortir de viatge, ens assegurarem que el cotxe estigui en bon estat, procurarem estar en bones condicions físiques i mentals (encara que la preocupació pel pitjor no ens hagi deixat descansar bé), respectarem les normes de trànsit però, a més, calcularem ja a la carretera, o abans, les mil i una possibilitats que passi alguna cosa:

– i si es rebenta una roda? Aniré a 90 km per hora.

       – i si al revolt aquell camió se’m tira a sobre. Redueixo i espero que en surti.

       – i si em marejo i em falta l’aire? Qui m’assegura que no em pot passar alguna cosa?

I, així, a cada moment.

La llista és tan llarga que sentim que una cosa o altra passarà si un miracle no hi posa remei, no el que nosaltres, que ens veiem desbordats, podem fer.

Evidentment, no hem gaudit ni de la conducció, ni del paisatge, ni de la música, ni hem parlat amb el company. Potser estem adolorits, una mica marejats, blancs i amb la por al cos. Potser en el revolt, pendents de si, com havíem conjecturat abans, el camió s’apropa a la ratlla divisòria, ens hem apropat massa a la dreta sense veure la graveta i hem derrapat, malgrat que el camió anava perfectament per al seu carril. Una altra eventualitat que hem de tenir en compte per endavant en el proper viatge, no sigui que si no ho tenim present se’ns oblidi, no ho veiem i ens emportem la sorpresa.

L’experiència de la prevenció, quan és pertinent, genera tranquil·litat, seguretat i distensió, i pot portar a abusar-ne com a mecanisme d’autoregulació quan es vol aconseguir aquests mateixos objectius.

L’abús de la prevenció implica una extralimitació en el càlcul dels riscos, un procés de generació d’indicis, o conversió de senyals neutres en senyals d’alerta per mitjà de l’alteració de la seva significació, i un procés d’autoobservació o atenció autoenfocada; factors que de manera comú estan interrelacionats entre si.

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Ilustración: Francisco García. Clínica de la Ansiedad.

Vídeo Il-lustratiu: Administración de preocupaciones

La entrada La prevenció abusiva no tranquil·litza ni dóna seguretat se publicó primero en Clínica de la Ansiedad.

L’estudi dels esforços ineficients ha despertat poc interès, si no és com una cosa a superar per la simple implantació dels procediments provadament útils que, automàticament, es considera que es converteixen en alternatius per la seva funcionalitat.

Com a part dels inútils, s’han descuidat els contraproduents. Poques vegades s’ha formulat la pregunta: què fan algunes persones davant d’una situació que, com a conseqüència, experimenten ansietat o estrès i què no fan altres persones i, per tant, no ho experimenten? Donada una situació que normalment genera estrès, en la qual les persones pretenen controlar els aspectes emocionals, què fan alguns que ho mantenen i ho perpetuen i què no fan els que ho superen?

Evidentment, les últimes preguntes i l’enfocament no es proposen com a alternatives o millores de la primera, sinó com a complementàries. EL més desitjable és conèixer tant allò que les persones fan útil per superar l’ansietat com allò que fan de manera contraproduent, i que la mantenen.

Per contraproduent entenem l’afrontament espontani que, dirigit a la cerca d’uns objectius determinats, amb uns determinats mitjans i procediments, no només els aconsegueix, sinó que els efectes són oposats a la intenció de qui els executa. D’aquesta manera, no contribueixen a la solució pretesa o a la millora del problema, sinó que ho compliquen i ho mantenen.

Quan es parla d’afrontament contraproduent en trastorns d’ansietat, es fa referència a estratègies relativament comuns realitzades repetidament pel pacient per controlar les conseqüències indesitjables del trastorn.

Així doncs, convé advertir sobre la importància que aquestes conductes siguin l’objectiu d’atenció concreta en els programes terapèutics. Particularment, ens referim a aquelles estratègies dirigides a alleujar els símptomes o les conseqüències personals o socials que el pacient associa. No obstant això, aquesta perspectiva pot adoptar-se, també, als problemes origen de l’ansietat, susceptibles també d’un afrontament contraproduent. Alguns autors com Watzlawick, Weakland i Fisch (1974) han fet referència de manera magistral a aquestes aspectes i a ells ens remetem. Aquest comentari aclaridor és seu:

«Com es creen els problemes i com es mantenen per mitjà de temptatives errònies per resoldre una dificultat? Una exploració curosa d’aquestes temptatives no només mostra quina classe de canvi no s’ha d’intentar, sinó que també revela què és el que manté la situació que ha de ser canviada i, per tant, on s’ha d’aplicar el canvi».

La nostra pretensió és aplicar aquesta òptica a les estratègies d’autoregulació de l’ansietat. Més enllà del que originalment causa el problema, més enllà de perquè es manifesta sota l’espectre de l’ansietat, ens interessa saber què fa el subjecte per regular-la que pogués estar pertorbant-la, pervertint les pròpies intencions i donant lloc a un procés circular i paradoxal de realimentació, en què la solució aplicada és el problema, o part, en què l’operació sobre l’efecte entra a formar part de la causa. El nostre estudi se centra sobre la solució intentada.

Malgrat això, no falten autors que d’una manera o d’una altra s’han ocupat de l’estudi i la correcció de les estratègies desadaptatives com a recurs terapèutic. Alguns corrents psicoanalítics, en particular els centrats en la psicologia del jo (Haan 1977), orienten part de l’esforç terapèutic a l’estudi dels mecanismes de defensa desadaptatius com a forma de superació del problema que d’una altra manera tendeix a repetir-se reiteradament.

Watzlawick i altres (1974,1981) des d’una perspectiva sistèmicoconstructivista, en la seva anàlisi sobre la producció del canvi fan referència de manera àmplia a aquells casos en què la solució és el problema, és a dir, a com pot generar-se una problema com a mer resultat d’un intent equivocat de canviar una dificultat existent.

Marks (1981 i 1987), des d’una perspectiva conductual, ha assenyalat la importància de l’evitació com a perpetuador de l’ansietat, en pors i obsessions, i ha basat el seu abordatge terapèutic en les tècniques d’exposició i de prevenció de la resposta evitativa. Algunes estratègies com l’evitació (Marks 1987) i la negació (Breznitz 1983) es caracteritzen per ser efectives en uns casos i circumstàncies mentre que, en altres, tot i que produeixen alleujament emocional en la situació amenaçadora, mantenen una vulnerabilitat continuada en les ocasions següents per a la persona que les utilitza.

Clark (1989) ha suggerit un tractament cognitiu comportamental de les crisis de l’angoixa, en què posa un interès especial en el control de l’autoobservació del pacient sobre les sensacions corporals (i les interpretacions catastròfiques que hi estan associades) i en el control de la hiperventilació, que considera que ambdues formes d’afrontament de l’ansietat contribueixen a sostenir-la i prolongar-la en el temps.

L’afrontament, com esforç actiu dirigit, descansa sobre la intenció de controlar la situació, ja sigui modificant-la, canviant-ne la significació o regulant les pròpies conductes i emocions.

En aquesta línia, Baeza (1994) ha realitzat una primera aproximació, encara insuficient i heterogènia, que tracta d’identificar, definir i classificar algunes estratègies contraproduents relativament comuns en l’afrontament espontani (no induït), emès pels pacients afligits per trastorns d’ansietat.

Interessa, en la mesura del possible, desenvolupar tècniques eficients i, en particular, millorar l’aplicació de les que ja existeixen, per optimitzar els tractaments i reduir-ne la durada. Amb aquesta finalitat, cal assenyalar que no sempre s’insisteix suficientment en les condicions d’aplicació més idònies per a cada tècnica, en detriment de l’eficàcia. En aquest sentit, una realitat que acostuma a passar-se per alt és que els pacients quan consulten, ho fan després d’haver fracassat pels seus propis mitjans, que no necessàriament han abandonat i, que quan comencen el tractament, segueixen fent, sobretot els més cronificats, «coses» que, a vegades, els clínics ignores o menystenen, alguna de les quals, per contraproduent, pot neutralitzar la capacitat terapèutica de tècniques amb una eficàcia provada i allargar el temps de les intervencions.

Força difícil poden ser ja les circumstàncies personals del consultant, i limitats els recursos terapèutics, com perquè els clínics es puguin permetre el luxe de concedir, per desconsideració, la interferència entre accions espontànies generades pel propi pacient i les promogudes per l’especialista.

Alguns errors en els tractaments poden tenir l’origen en fenòmens d’aquesta naturalesa. Però el professional no ha d’esperar que aquests errors, o problemes en el seguiment de les prescripcions, ho alertin. Llavors, s’ha perdut temps, esforç, diners i expectatives terapèutiques. L’especialista no ha de pressuposar que la simple aplicació i seguiment del programa terapèutic paralitzarà automàticament qualsevol iniciativa en curs.

Però la utilitat d’identificar i de desactivar temporalment l’afrontament espontani contraproduent no es limita a possibilitar més efectivitat de les tècniques terapèutiques en ús, sinó que aquesta operació en si mateixa suposa, normalment, un alleujament simptomatològic apreciable. En la mesura que els procediments contraproduents contribueixen a agreujar el quadre, o a mantenir-lo en absència dels desencadenants originals, i incrementar la incapacitació de qui els pateix (i en certa manera els provoca), identificar-los i interrompre’ls significa una millora del síndrome i de les seves conseqüències.

Finalment, voldríem assenyalar que la presència d’accions i de pensaments encaminats a autoregular les manifestacions d’un trastorn, comú davant de qualsevol alteració, és encara més freqüent davant de l’ansietat que, per la seva naturalesa activadora, propicia l’acció i la preocupació davant del problema general i davant de si mateixa com a problema.

Per tant, l’afrontament espontani contraproduent no és una cosa que només es trobi en casos aïllats; són fenòmens bàsics i generals, l’estudi i l’abordatge dels quals, en l’ampli context de la psicoteràpia, són beneficiaris de manera professional per molts clínics i, de manera assistencial, per molts pacients.

Més informació

BAEZA, J.C. (1994): Afrontamiento Espontáneo Contraproducente en Trastornos por
Ansiedad. Tesis doctoral. Universidad Autónoma de Barcelona.

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

BECK, A. T. (1976). Cognitive therapy and the emotional disorders. Nueva York: International Universities Press.

BECK, A. T., JOHN, A., SHAW, B. F., y EMERY, G. (1979). Cogntive Therapy of Depression. New York, The Guilford Press. Ed. Española (1983): Terapia cognitiva de la depresión. Bilbao: Desclee de Brouwer, S. A.

BECK, A.T., EMERY, G., y GREENBERG, R. L. (1985): Anxiety disorders and phobias. Nueva York: Basic Books.

BECK, A.T., y CLARK, D. A. (1997): And Information Processing Model of anxiety: Automatic and Strategic processes. Behaviour Research and Therapy, 35, 1, 49-58.

BREZNITZ, S. (Ed) (1983). The denial of stress. Nueva York: International Universities Press.

BRUNER, J. Compilador: LINAZA, J. L. (1984). Acción, pensamiento y lenguaje. Madrid: Alianza Editorial, S. A.

CLARK, D. M. (1989). Anxiety states. Panic and generalized anxiety. En K. Hawton, P. M. Salkovskis, J. Kirk y D. M. Clark: Cognitive behaviour therapy for psychiatric problems. A practicalguide. Oxford University Press.

FERNANDEZ CASTRO, J. (1990). Un análisis del afrontamiento del estrés; en Carpintero H. Y Carretero M: (Eds) Psicología técnica: investigación en procesos básico. Madrid, 1990.

FERNANDEZ CASTRO, J. (1991). Procesos de adaptación. Memoria para la provisión de una plaza de Catedrático. Departamento de Psicología de la Educación, Area de Psicología Básica. Universidad Autónoma de Barcelona.

GEORGE, A. L. (1974) Adaptation to stress in political decision making: The individual, small group, and organizational context. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J. E. Adams (Eds.). Coping and adaption. Nueva York: Basic Books.

KAHN, R. L., WOLFE, D. M., QUIINN, R. P., SNOEK, J. D., y ROSENTHAL, R. A. (1964). Organizational stress: Studies in role conflict and ambiguity. Nueva York: Wilwy.

LAZARUS, R. S. (1976). Discussion. En G. Serban (Ed.), Psychopathology of human adaptation. Nueva York: Plenum.

LAZARUS, R. S. (1984). On the primacy of cognition. American Psycholigist 39, 124-129.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

LEDOUX, J. E. (1994). Emoción, memoria y cerebro. Investigación y Ciencia (215), 38-45.

MARKS, I. M. (1981). Cure and Care of Neorosis. New York: John Wiley and Sons, Inc. Ed. Española (1986): Tratamiento de la Neurosis. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MATHEWS, A., y MACLEOD, D. (1994): Cognitive approaches to emotion and emotional disorders. Annual Review of Psychology, 45, 25-50.

MECHANIC, D. (1974). Social structure and personal adaptatiion: Some neglected dimensions. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J.D. Adams (Eds.). Coping and adaptation. Nueva York: Basic Books.

MILLER, G. A., GALANTER, E., y PRIBRAM, K. H. (1960). Plans and the Structure of Behavior. Holt, Rinehart and Winston, Inc. Ed. Española (1983): Planes y Estructura de la Conducta. Madrid: Debate, S.A.

PEARLIN, L.I. y SCHOOLER, C. (1978). The structure of coping. Journal of Health and Social Behavior 19, 2-21.

SEARLE, J. (1969). Speech acts. Cambridge. Cambridge University Press.

TOLMAN, E.C. (1959). Principles of Purposive Behavior. Nueva York: McGraw-Hill. Traducción al castellano (1977): Principios de conducta intencional. Buenos Aires: Ediciones Nueva Visión.

URSIN, H. (1980). Personality, activation and somatic health. En S. Levine y H. Ursin (Eds.). Coping and healt (NATO Conference Series III: Human factor). Nueva York: Plenum.

VALDES, M. y FLORES, T. (1985). Psicobiología del estrés. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

WATZLAWICK, P., WEAKLAND, J. H., y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W.W. Norton, Inc. Ed. Española (1976): Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

YERKES, R. M., y DODSON, J. D. (1908): The relation of strength of stimulu to rapidity of habit-formation. Journal of Comparative Neurology and Psychology, 18, 459-482.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5.  Clínica de l’Ansietat.

La entrada Afrontament contraproduent de l’ansietat: quan la solució és el problema o part del problema se publicó primero en Clínica de la Ansiedad.

Això passa, per exemple, quan en el transcurs d’una trobada sexual, preocupats per la nostra resposta i temorosos que es produeixi algun error, estem pendents de si l’erecció és bona o dolenta, si la companya sexual se n’haurà adonat, etc., o en el desenvolupament d’una conferència sobre un tema concret, estem pendents d’avaluar la seguretat i la serenitat de la persona que està parlant o la fluïdesa verbal, etc.

Fem referència a una pràctica molt comú en els trastorns d’ansietat, que consisteixen a porta a terme una actuació –rol d’actor– a la vegada que, simultàniament, s’exerceix de crític o analista –rol d’espectador– des de diferents primes.

Es tracta de veure’s des de fora, amb els ulls dels altres, com si fos a través d’un mirall o un monitor de televisió. La finalitat és apreciar o monitoritzar l’efecte que produïm –amb atenció preferent als més temuts– i intentar corregir-los sobre la marxa.

És, bàsicament, una operació de control d’imatge, vinculada al control de l’avaluació. Una conducta que rarament passa si s’està sol, i quasi gens amb amics o familiars incondicionals, però que tendeix a augmentar a mesura que augmenta el número de persones que observen, la distància afectiva respecte d’elles, l’autoritat que tenen o la valoració que els fem.

Els efectes contraproduents es produeixen com a conseqüència de la interferència, inhibició recíproca i, a vegades, bloqueig entre diferents camps atencionals i operacionals, de manera que algunes tasques o parts substancials es tornen irresolubles sota aquestes condicions. S’incrementa, així, el sentiment d’impotència i dificultat, disminueix l’autoeficiència i es reactiva l’ansietat.

La interacció simultània rol d’actor i rol d’espectador ens col·loca constantment en la situació de passar examen i, als altres, en el paper del suposat tribunal, amb actitud fiscalitzadora. Aquesta circumstància augmenta l’ansietat i és capaç de convertir actes fins i tots plaents per si sols, en incomodes o aversius.

______
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona

La entrada Rol d’actor versus rol d’espectador se publicó primero en Clínica de la Ansiedad.