Categories
Cercar ajuda

Tractament online de l’ansietat mitjançant videoconferència

La consulta a través d’Internet, mitjançant videoconferència:

  • facilita i diversifica l’accés pacient-especialista
  • permet una atenció en temps real, personalitzada, exclusiva i confidencial, sense perdre el contacte cara a cara.
  • possibilita el tractament regular de persones que es desplacen amb certa freqüència o de persones que resideixen lluny del centre de consultes i no poden assistir-hi presencialment.

En el nostre centre, les consultes per videoconferència s’efectuen per tractaments psicològics, en els casos de trastorns d’ansietat, i sempre que aquests siguin el problema principal.

La consulta mitjançant videoconferència pot ser una alternativa:

  • Quan per viatges, trasllats o distància no es pot assistir a la consulta presencial amb la periodicitat adequada. En aquest cas es combinen visites presencials amb consultes per videoconferència.
  • Quan no sigui possible desplaçar-se als centres assistencials (agorafòbia, pors socials, impediments físics, etc.).
  • Quan no existeixin centres especialitzats a prop del lloc de residència.
  • Quan es vol complementar, amb tècniques cognitiu-conductuals, tractaments farmacològics aplicats presencialment per psiquiatres o metges de capçalera, amb coneixement d’aquests.

És convenient

Realitzar una entrevista prèvia, per videoconferència, per valorar la idoneïtat d’aquest mitjà per atendre el cas. Aquesta entrevista, informativa, no té cap mena de cost, ni implica cap compromís.

Aportar, si es té, algun informe d’especialistes que l’hagin atès presencialment o, almenys, efectuant una valoració del cas.

Si fos necessari un tractament farmacològic, complementari al psicològic, s’ha de comptar amb un psiquiatre o metge de capçalera que pugui atendre al pacient presencialment. Per part nostra, no hi hauria cap inconvenient en enviar a l’especialista el programa relatiu a la intervenció psicològica.

Programa de suport al tractament a través d’Internet

Les consultes per videoconferència van acompanyades d’un programa de suport al tractament a través del correu electrònic.

El tractament psicològic dels trastorns d’ansietat exigeix una elevada implicació per part del pacient en la resolució dels seus problemes i dels factors implicats en el seu origen i manteniment. La continuïtat d’aquesta motivació i compromís, exigible també en la teràpia presencial, és més important encara, si escau, quan la comunicació entre especialista i pacient es realitza a través de mitjans virtuals.

Com es concerten les entrevistes?

S’estableix pel sistema d’hores concertades: el pacient o usuari del servei, després d’informar-se a la nostra consulta, personalment, telefònicament, o a través del nostre correu electrònic, concerta dia i hora de visita. Normalment la comunicació s’estableix a través del programa Skype.

Quins mitjans necessito per la realització de videoconferència?

Disposar de:

  • connexió a Internet
  • tenir instal·lat el programa a partir del qual s’estableix la comunicació, normalment Skype.
  • ordinador, mòbil o tablet amb càmera
  • auriculars i micròfon

Horari i durada de les entrevistes

L’horari d’assistència per a les consultes per videoconferències comprèn des de les 9 hores fins les 21 hores, de dilluns a divendres, hora espanyola. La duració de la consulta està fixada en 40 minuts (si bé la primera visita sol ser una mica més llarga). Les visites s’abonaran prèviament a través de la nostra passarel·la de pagament en línea o per transferència bancaria.

Condicions generals

La Clínica de l’Ansietat no es responsabilitza de les condicions generals de funcionament d’Internet en el moment de la consulta, ni per tant de la qualitat de vídeo i àudio durant aquesta. L’usuari podrà sol·licitar una nova consulta gratuïta exclusivament en el cas que les condicions de la xarxa no permetin establir una comunicació mínimament eficient.

Les dades de l’entrevista i els continguts de l’expedient personal de  l’usuari són confidencials i reben el mateix tractament i protecció que els obtinguts mitjançant entrevistes presencials, l’usuari pot exercir els drets d’accés, modificació o cancel·lació conforme la llei.

La sol·licitud de consulta mitjançant videoconferència implica l’acceptació d’aquestes condicions i de la política de privacitat de www.clinicadeansiedad.com.

Alguns articles científics, recents, sobre l’eficàcia dels tractaments dels trastorns d’ansietat a través d’Internet

Transdiagnostic internet treatment for anxiety and depression: A randomised controlled trial.  Titov, Nickolai; Dear, Blake F.; Schwencke, Genevieve; Andrews, Gavin; Johnston, Luke; Craske, Michelle G.; McEvoy, Peter; Behaviour Research and Therapy, Vol 49(8), Aug, 2011. pp. 441-452.

Cost-effectiveness of Internet-based cognitive behavior therapy vs. cognitive behavioral group therapy for social anxiety disorder: Results from a randomized controlled trial.  Hed-man, Erik; Andersson, Erik; Ljótsson, Brjánn; Andersson, Gerhard; Rück, Christian; Lindefors, Nils; Behaviour Research and Therapy, Vol 49(11), Nov, 2011. pp. 729-736.

Randomized controlled trial of Internet‐delivered cognitive behavioral therapy for posttrau-matic stress disorder by Spence, Jay; Titov, Nickolai; Dear, Blake F.; Johnston, Luke; Solley, Karen; Lorian, Carolyn; Wootton, Bethany; Zou, Judy; Schwenke, Genevieve. Depression and Anxiety, July 2011, Vol. 28 Issue: Number 7 p541-550.

An internet administered treatment program for obsessive–compulsive disorder: A feasibility study.  Wootton, Bethany M.; Titov, Nickolai; Dear, Blake F.; Spence, Jay; Andrews, Gavin; Johnston, Luke; Solley, Karen; Journal of Anxiety Disorders, Vol 25(8), Dec, 2011. pp. 1102-1107.

Preliminary investigation of web-camera delivered cognitive-behavioral therapy for youth with obsessive-compulsive disorder.  Storch, Eric A.; Caporino, Nicole E.; Morgan, Jessica R.; Lewin, Adam B.; Rojas, Ariz; Brauer, Lindsay; Larson, Michael J.; Murphy, Tanya K.; Psychiatry Research, Vol 189(3), Oct 30, 2011. pp. 407-412.

Individually-tailored, Internet-based treatment for anxiety disorders: A randomized controlled trial by Carlbring, Per; Maurin, Linda; Törngren, Charlotta; Linna, Emma; Eriksson, Thomas; Sparthan, Elisabeth; Strååt, Marcus; Hage, Christian Marquez von; Bergman-Nordgren, Lise; Andersson, Gerhard. Behaviour Research and Therapy, January 2011, Vol. 49 Issue: Number 1 p18-24.

Effectiveness randomized controlled trial of face to face versus Internet cognitive behaviour therapy for social phobia by Andrews, Gavin; Davies, Matthew; Titov, Nickolai. Australian and New Zealand Journal of Psychiatry, April 2011, Vol. 45 Issue: Number 4 p337-340.

Internet-based treatment of social phobia: A randomized controlled trial comparing unguided with two types of guided self-help.  Berger, Thomas; Caspar, Franz; Richardson, Robert; Kneubühler, Bernhard; Sutter, Daniel; Andersson, Gerhard; Behaviour Research and Thera-py, Jan 1, 2011.

Internet-based cognitive behavior therapy vs. cognitive behavioral group therapy for social anxiety disorder: A randomized controlled non-inferiority trial.  Hedman, Erik; Andersson, Gerhard; Ljótsson, Brjánn; Andersson, Erik; Rück, Christian; Mörtberg, Ewa; Lindefors, Nils; PLoS ONE, Vol 6(3), Mar 25, 2011.

Internet-versus group-administered cognitive behaviour therapy for panic disorder in a psy-chiatric setting: a randomised trial. (eng) By Bergström J, Andersson G, Ljótsson B, Rück C, Andréewitch S, Karlsson A, Carlbring P, Andersson E, Lindefors N, BMC Psychiatry [BMC Psychiatry], ISSN: 1471-244X, 2010 Jul 02; Vol. 10, pp. 54.

Clinician-assisted Internet-based treatment is effective for panic: A randomized controlled trial.  Wims, Edward; Titov, Nickolai; Andrews, Gavin; Choi, Isabella; Australian and New Zealand Journal of Psychiatry, Vol 44(7), Jul, 2010. pp. 599-607.

Computer therapy for the anxiety and depressive disorders is effective, acceptable and practi-cal health care: A meta-analysis.  Andrews, Gavin; Cuijpers, Pim; Craske, Michelle G.; McEvoy, Peter; Titov, Nickolai; PLoS ONE, Vol 5(10), Oct 13, 2010.

__________

Clínica de l’Ansietat. Teràpia cognitiu-conductual. Psicòlegs a Madrid i a Barcelona especialistes en el tractament de l’ansietat.

Categories
Preguntes més freqüents

Els tractaments psicològics de l’ansietat, consisteixen només a parlar?

Els tractaments psicològics no tenen l’objectiu d’alleujar verbalment del pacient, ni s’aspira a millorar els problemes simplement parlant-ne. Naturalment, el pacient i l’especialista s’entenen parlant, però la intervenció psicològica va més enllà de la comunicació verbal i l’anàlisi del problema: cal que el pacient tingui una gran implicació en resoldre el seus problemes i cal seguir diferents procediments, molts dels quals són fora de la consulta, per aconseguir el canvi que es busca mitjançant la modificació dels símptomes, el replantejament de les situacions i l’afrontament més efectiu de l’ansietat, allò que l’origina i que la manté.

Categories
Prevenció de l’Ansietat

Ansietat i alimentació

 

Allò que mengem té efectes directes sobre com ens sentim físicament i emocional. Quan es parlar de nutrició no es poden utilitzar termes absoluts; tots els aliments dels quals parlarem es poden consumir en quantitats adequades. El que és important és mantenir dietes equilibrades i variades, i conèixer com pot afectar-nos el consum abusiu d’alguns productes.

Una part de l’ansietat que s’experimenta pot ser causada pel consum de diferents estimulants, així com a deficiències en vitamines o minerals concrets.

Convé limitar el consumo de:

  • Greixos, vísceres i xarcuteria (embotits, patés i foie-gras), llet condensada, làctics enriquits amb nata, formatges greixosos, pastes farcides, productes de pastisseria i rebosteria industrial, etc. Modereu el consum d’àpats rics en greixos saturats (mantega, formatge, llet sencera, gelats, cremes, greixos de la carn, pastes industrials, oli de palma, etc.). El consum excessiu de greixos pot afavorir la obesitat i elevar els nivells de colesterol, que crea un esforç innecessari en el sistema cardiovascular, fet que a més pot intensificar algunes de les manifestacions simptomatològiques de l’ansietat.
  • Estimulants (cafè, te, refrescos amb cafeïna, extractes de guaranà, ginseng) i alcohol. Alguns aliments i begudes que acompanyen els àpats poden portar substancies que estimulen el sistema nerviós i sobreactiven l’organisme, que pot provocar l’ansietat, nerviosisme i insomni. Al mateix temps, redueixen la disponibilitat de vitamines i minerals en el cos. L’estimulant de consum més freqüent és la cafeïna, present en el cafè, en algunes begudes de cola i en algunes de les que s’anomenen energitzants. No es recomana beure més de 100 mm/dia de cafeïna. Això equival a una tassa de cafè o a dues begudes de cola. Si hi ha problemes d’ansietat, millor prendre cafè descafeïnat, refrescos sense cafeïna o infusions sense estimulants. La teïna, present en el te, també té efectes estimulants. L’alcohol, si bé en la fase inicial immediatament posterior al consum té un efecte desinhibidor, fet que porta algunes persones a pensar que és un euforitzant, el cert és que es tracta d’un depressor del sistema nerviós, que pot alterar negativament l’estat d’ànim, i en persones propenses, induir, com a efecte rebot, manifestacions d’ansietat hores després del consum.
  • Sals i sucres. La sal disminueix les reserves de potassi en el nostre cos, un mineral molt important per al funcionament apropiat del sistema nerviós. La sal pot augmentar la pressió sanguínia, que posa a prova el cor i les arteries. Es recomana no excedir un gram de sal per dia. El sucre no conté nutrients essencials, subministra una dosis forta d’energia immediata per al cos, que a vegades pot ser excessiva i innecessària. Eviteu sempre que pugueu aquells àpats fets a base de sucres refinats. Malgrat això, no caigueu en l’error de substituir aquest sucre per edulcorants artificials, ja que també poden provocar ansietat i altres problemes de salut si es consumeixen en excés.
  • Additius i altres productes artificials. Existeixen molts additius químics utilitzats en els processament de menjar industrial. Encara no es coneixen bé els efectes sobre l’organisme a llarg termini. Són productes que el cos processa amb més dificultat. EL processament industrial sostreu molts nutrients i vitamines dels aliments, és millor minimitzar el consum de menjar ràpid, sabor artificials i additius químics. Cal mencionar especialment el Glutamat de Monosodi (MSG), un additiu artificial que s’utilitza per realçar sabors, freqüentment utilitzats per cuinar en restaurants, especialment de menjar xinès. Pot tenir un efecte irritatiu fort sobre el sistema nerviós i pot arribar a produir, en casos extrems, mals de cap, formigueig, entumiment i mal al pit. S’ha de tenir un compte especial amb el consum de carns procedents d’animals que haurien pogut ser alimentats amb hormones per promoure l’engreix i el creixement ràpid; així com productes vegetals en el cultiu dels quals s’hauria utilitzat pesticides. Es tracta de productes molt tòxics.

Convé no descuidar el consum de:

  • Llet, iogurts i altres llets fermentades, productes làctics no excessivament greixosos o dolços i formatges.
  • Carns (preferiblement les menys greixoses) peix, ous i derivats.
  • Cereals, patates i llegums, especialment derivats integrals, musli o cereals d’esmorzar integrals. Alguns d’aquests aliments són rics en hidrats de carboni. Formen part de les matèries primes que l’organisme necessita per obtenir energia. És una opció més saludable que utilitzar menjars rics en sucres com gelats o xocolates.
  • Verdures, hortalisses i fruites. Tenen un valor nutritiu destacable, aporten minerals i vitamines imprescindibles i són fàcils de digerir. Afavoreixen l’absorció del triptòfan, precursor de la serotonina, un neurotransmissor que regula l’estat d’ànim i l’ansietat. Fruites, vegetals i cereals integrats són un font de fibra excel·lent. L’ansietat pot provocar diferents problemes digestius, entre els quals malestar intestinal i estrenyiment. Ingerir més fibra ajudarà a un millor trànsit intestinal. Si podeu escollir, mengeu fruites senceres més que no pas sucs.
  • Aigua, sucs, sucs d’hortalisses, infusions no estimulants, fruits secs, sucs d’oliva i llavors.

Nutrients específics

Hi ha alguns nutrients específics que poden ajudar al nostre organisme a gestionar-se millor en situacions d’ansietat.

Calci

És necessari per mantenir un balanç electrolític, per a la contracció muscular, la transmissió nerviosa, la regulació de la divisió cel·lular, la secreció hormonal i la formació de l’os i de les dents. Algunes investigacions indiquen que el calci podria ajudar a baixa la pressió sanguínia. Un dèficit podria provocar: agitació, depressió, palpitacions, insomni i irritabilitat. El calci es troba en tots els productes làctics i derivats, la soja, el tofu; les hortalisses de fulla verda com el bròquil o els naps també són una font de calci bona.

 Àcid alfa-linolènic (família Omega 3)

Alguns estudis indiquen que una carència d’àcid alfa-linolènic podria facilitar l’aparició d’atacs de pànic. Principalment es troba en el peix —especialment en la tonyina i el salmó—, però també es troba en quantitats importants en l’oli de llinosa, en les llavors de mostassa, les pipes de carbassa, en la soja, les nous, etc. A més, cada vegada hi ha més productes en el mercat enriquits amb àcids de la família d’Omega 3.

Magnesi

Ajuda en la relaxació muscular, el manteniment del múscul cardíac, la transmissió neuromuscular i l’eixamplament dels vasos sanguinis. Un dèficit de magnesi pot provocar: agitació, ansietat, confusió mans i peus freds, depressió, insomni, inquietud. Alguns aliments rics en magnesi són els espinacs, els alvocats, les pipes de carbassa i de gira-sol, ostres, ametlles, etc.

Família de la vitamina B

Ajuden a obtenir energia actuant com a ensimes per convertir nutrients complexos amb els carbohidrats en unitat energètiques més simples. Són importants per al funcionament normal del sistema nerviós i són d’ajuda tant per poder-nos relaxar com per aconseguir l’energia necessària diàriament. Un dèficit de vitamina B pot provocar: fatiga, irritabilitat, nerviosisme, depressió, insomni, pèrdua de la gana, etc.

Complements nutricionals i altres

Els estats d’ansietat impliquen un gran desgast físic i mental i, per tant, pot ser recomanable prendre alguns suplements de vitamines i minerals, sempre amb la supervisió o l’assessorament d’un especialista. No obstant això, cal ser molt caut, ja que alguns complements vitamínics que s’anuncien com a indicats en estats de manca inclouen en la seva fórmula substancies excitants com el ginseng o el guaranà que justament poden provocar o agreujar un quadre d’ansietat.

D’altra banda, les begudes que coneixem com a energètiques solen contenir estimulants com la cafeïna i la taurina, o els extractes de ginseng o guaranà abans mencionats, fet pel qual resulten tan poc recomanables com el cafè o el te.

Com menjar?

L’estrès i l’ansietat poden agreujar-se no només pel que es menja, sinó també per la forma com es fa. És aconsellable que:

  • No mengeu massa ràpid o mentre es camina; menjar assegut a la taula i plat per plat, sense barrejar-los.
  • Mastegueu el menjar com a mínim 15 o 20 vegades per mossegada.
  • No mengeu gaire o fins al punt de sentir-se inflat.
  • Ingeriu quantitats moderades de líquid durant l’àpat; beure massa pot diluir els àcids estomacats i els enzims digestius (entre un i dos gots d’aigua per àpat és suficient).
  • Feu varis àpats al dia, entre tres i cinc i que no siguin copiosos.
  • Repartiu els àpats regularment durant el dia per evitar descensos bruscos en el nivell de glucosa en sang.
  • Planifiqueu i respecteu els horaris dels àpats; també és millor tenir pensats els menús per poder comprar i preparar el que necessitem amb temps.
  • Comenceu el dia amb un bon esmorzar, ajudarà a evitar el descens de sucre en sang (hipoglucèmia) que sol produir-se a mig matí i que pot provocar nerviosisme i irritabilitat.
  • Utilitzeu preferiblement maneres de cocció menys grasses: planxes, graelles, rostit, microones i coccions en aigua.
  • Modereu els fregits, arrebossats, empanats, guisats i estofats.

Respectar aquests hàbits us ajudarà a digerir i assimilar adequadament el menjar, afavorirà l’absorció de nutrients i us evitarà molèsties digestives i intestinals. Mengeu bé. És important tenir una dieta variada que asseguri el consum de tots els nutrients essencials necessaris per mantenir-se sa. Una nutrició equilibrada és fonamental per mantenir una salut general, però també per poder gestionar millor la nostra ansietat i regular l’estat d’ànim.

De la mateixa manera que és important cuidar-se desde la vessant física, ho és fer-ho desde la psicològica i emocional. Un tractament psicològic t’ofereix eines i estratègies per aprendre a gestionar, reduïr i eliminar la teva ansietat.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

_________
Font: Marc Coronas. Clínica de l’Ansietat. Psicólegs especialistes en el tractament de l’ansietat.

Vídeo il-lustratiu: Hábitos de alimentación (UNED-RTVE2)

Altres vídeos relacionats

Categories
Tractament de l’Ansietat

¿Cuánto cuesta, cuánto dura, un tratamiento psicológico de problemas de ansiedad? (Text en castellà)

¿Los tratamientos psicológicos son muy caros?

Los precios y duración de las consultas psicológicas pueden variar en función de los centros asistenciales. En términos generales, las visitas suelen tener una duración de entre 45 y 60. En el ámbito de la asistencia privada las sesiones de consulta cuestan alrededor de 50-70 euros cada una. Los tratamientos psicológicos de los trastornos de ansiedad requieren, en general, un promedio de 12-18 sesiones, un tratamiento psicológico puede costar en torno a los seiscientos o novecientos euros, que se van pagando en unos meses, en función de cómo se hayan distribuido las sesiones.

En muchas ocasiones, el acceso a un tratamiento psicológico, más allá del indudable esfuerzo económico que pudiera suponer, es un problema de prioridades individuales, por un lado, y de implicación personal en la búsqueda de resultados y condiciones psicológicamente satisfactorios, por otro.

¿Cuánto suelen durar los tratamientos psicológicos de la ansiedad?

Para los trastornos de ansiedad, los tratamientos psicológicos que han demostrado una mayor efectividad son los basados en procedimientos llamados cognitivo-conductuales. Estos tratamientos, en la mayoría de casos, duran alrededor de 12-18 sesiones por término medio. Son pues tratamientos de tiempo limitado, donde se sigue un programa previamente establecido cuyas líneas básicas están trazadas en función del paciente, su caso y sus circunstancias. En algunos casos, dependiendo de la severidad de las alteraciones, o si se presentan acompañadas de otras, los tratamientos pueden ser más largos.

¿Los resultados de los tratamientos psicológicos son difíciles de apreciar y tardan en aparecer?

Desde un punto de vista práctico, lo que hace que los trastornos de ansiedad lo sean, son los problemas de salud que originan, y lo incapacitantes que resultan. La diferencia entre dormir o no dormir, tener molestias físicas o no tenerlas, concentrase o no concentrarse, son fáciles de apreciar, medir y objetivar. Es algo tangible, que se puede “palpar”.

Poder moverse libremente o no, desenvolverse mejor socialmente o no, estar atrapado en rumiaciones y rituales o estarlo mucho menos, son experiencias que pueden sentirse claramente y que pueden cuantificarse objetivamente mediante diversos indicadores y puntos de vista (profesionales, económicos, afectivos, espaciales, lúdicos).

En los trastornos de ansiedad la mejora sintomatológica, mediante tratamientos psicológicos, se manifiesta en el transcurso de las primeras semanas; inmediatamente después se aprecia en la superación de miedos; posteriormente en el desarrollo de habilidades de afrontamiento ante problemas y fuentes de ansiedad, y finalmente en el cambio de actitudes o valores si es el caso.

La mayoría de los resultados aparecen en un plazo corto y medio, si bien su consolidación requiere mantener algunos esfuerzo o condiciones más allá incluso del periodo de tratamiento. Se ha de tener también en cuenta que algunos pacientes con trastornos de ansiedad presentan, conjuntamente, otros problemas psicológicos cuyo abordaje, puede requerir técnicas, procesos y tiempos, distintos de los aquí señalados.

 ¿Los tratamientos psicológicos consisten solo en hablar?

Los tratamientos psicológicos no tienen por objetivo el deshago verbal del paciente, ni se aspira a la mejora de los problemas simplemente por hablar de ellos. Naturalmente, el paciente y el especialista se entienden hablando, pero la intervención psicológica va más allá de la comunicación verbal y el análisis de los problemas: se requiere del paciente una elevada implicación en la resolución de sus problemas y ha de seguir diferentes procedimientos, muchos de ellos fuera de la consulta, para conseguir el cambio que se busca a través de la modificación de los síntomas, el replanteamiento de las situaciones y el afrontamiento más efectivo de la ansiedad, lo que la origina y la mantiene.

_________
Fuente: Clínica de la Ansiedad. Psicólogos y psiquiatras. Barcelona y Madrid. Especialistas en el tratamiento de la ansiedad. Terapia cognitivo-conductual

Categories
Cercar ajuda

Xat d’Ayuda Mútua

El xat està destinat a persones que tenen problemes d’ansietat i pretenen comunicar-se entre si, en temps real, amb la finalitat de donar-se suport mútuament. Per participar en el xat  és necessari registrar-se. Utilitzeu un àlies per identificar-vos; no publiqui dades personals (nom i cognoms, direccions, telèfons, etc.).

En el xat, no hi intervenen especialistes. Cal anar amb compte, i posar en entredit, la participació de qualsevol persona que es presenti o intervingui com a tal.

És imprescindible utilitzar un llenguatge correcte, amable, respectuós i constructiu amb totes les persones que participen. El contingut dels missatges és responsabilitat únicament i exclusiva de qui els escriu, són manifestacions a títol personal, no se’ls ha de donar cap altre valor o transcendència, ni prendre’ls com a base per prendre decisions que afectin la salut.

No es permet la publicitat de productes o serveis, ni l’apologia de creences o ideologies. Clínica de l’ansietat es reserva el dret d’admetre als participants i/o de bloquejar-ne la participació si, segons el seu judici exclusiu, no segueixen les normes i les finalitats del xat.

És important participar-hi, no només per a sol·licitar o rebre suport, sinó també per oferir-lo. Com a xat d’ajuda mútua, el xat està basat en el principi de reciprocitat.

El xat no és el lloc adequat per plantejar o buscar respostes a situacions extremes, límits, crítiques o urgents. En aquests casos, recorreu a especialistes sanitaris, serveis socials o a persones amb les que pugueu comunicar-vos presencialment. Són qüestions que els participants no poden assumir, perquè són desbordants, i poden generar molta angoixa.

Conegueu les nostres condicions d’ús i la política de privacitat

Categories
Preguntes més freqüents

Els resultats dels tractaments psicològics de l’ansietat, tarden molt a aparèixer?

En els trastorns d’ansietat, la millora simptomatològica, mitjançant tractaments psicològics, es manifesta en el transcurs de les primeres setmanes; immediatament després, s’aprecia en la superació de les pors; posteriorment, en el desenvolupament d’habilitats d’afrontament enfront a problemes o fonts d’ansietat i, finalment, en el canvi d’actituds o valors, si és el cas.

La majoria dels resultats apareixen en un curt o mig termini, encara que per consolidar-ho cal mantenir alguns esforços o condicions més enllà, fins i tot, del període de tractament. També s’ha de tenir en compte que alguns pacients amb trastorns d’ansietat presenten, conjuntament, altres problemes psicològics, l’abordatge del qual pot necessitar tècniques, processos i temps diferents als que s’han mencionat aquí.

Categories
Tractament de l’Ansietat

¿Por qué pueden fallar los tratamientos? (Text en castellà)

Exponemos a continuación aquellos motivos que con más frecuencia están detrás de los tratamientos parcial o totalmente fallidos.

DIAGNÓSTICOS INCORRECTOS: Previamente a cualquier intervención, es necesario hacer una cuidadosa evaluación del problema. Después de esta evaluación y del análisis de los datos obtenidos, se establece un diagnóstico, en base al cual se fundamenta el tratamiento. Por lo tanto, si se falla con el diagnóstico, el tratamiento seguramente no funcionará. Los fallos en el diagnóstico pueden deberse a insuficiencias en el proceso de exploración y obtención de datos, o a la mala interpretación de los mismo. Es más probable en aquellos casos que no encajan exactamente en ninguno de los trastornos de las clasificaciones internacionales.

TRATAMIENTOS INADECUADOS O MAL APLICADOS: Los métodos científicos aplicados al estudio de los mecanismos de acción y la efectividad de los tratamientos, demuestran, en función del trastorno y sus características, que unas intervenciones terapéuticas son más eficaces que otras. No obstante no sólo se ha de elegir el tratamiento adecuado en función del diagnóstico adecuado, es necesaria también su correcta aplicación: competencia y habilidad del terapeuta, elección de las condiciones de aplicación más favorables y adaptación al paciente y sus circunstancias.

MALA RELACIÓN TERAPEUTA-PACIENTE: Las intervenciones terapéuticas, cualquiera que sea su naturaleza, se desarrolla a través de una relación interpersonal. Es esencial que haya una buena relación de comunicación y entendimiento entre el paciente y el terapeuta, que facilite el trabajo conjunto. Si la terapia toma un tono negativo o amenazante, difícilmente podrá conseguir los resultados esperables. La mala relación terapéutica puede deberse a la actitud del terapeuta, a la del paciente, a la falta de entendimiento mutua por diferencias en los lenguajes usados, etc.

FALTA DE ADHESIÓN AL TRATAMIENTO, Y/O SEGUIMIENTO INADECUADO DE LAS PRESCRIPCIONES: Este problema se relaciona estrechamente con la falta de motivación e implicación por parte del paciente, resistencia al cambio, factores de personalidad y del propio trastorno, mala relación especialista-paciente. Por otro lado, la falta de seguimiento de las prescripciones terapéuticas es más probable que ocurra si el trastorno no presenta síntomas visibles o molestos, si el tratamiento es preventivo, cuando el tratamiento exige grandes cambios en el estilo de vida (lo que antes era automático y aparentemente inocuo, ahora pasa a ser objeto de continuas decisiones), cuando el tratamiento tiene efectos demorados o escasos.

CREENCIAS ERRÓNEAS DEL PACIENTE SOBRE LA PSICOLOGÍA, LA PSIQUIATRÍA, Y LOS PROFESIONALES: Serían ejemplos de éstas el tener pocas expectativas de éxito sobre la terapia (lo que entorpecería, cuando no paralizaría, el desarrollo del tratamiento); demasiadas expectativas de éxito, creer que los resultados se darán rápidamente; pensar que es el psicólogo o psiquiatra el que resolverá el problema; pensar que acudir a terapia afectará negativamente a la propia imagen o a la que otros tienen de nosotros. La gente tiene, en ocasiones, una visión equivocada de las posibilidades de actuación del psicólogo y/o psiquiatra. En primer lugar el cambio psicológico no es inmediato. Requiere, la mayoría de veces, cambios en planteamientos o hábitos muy arraigados, y, eso, significa tiempo y esfuerzo. Además, en este cambio, el principal responsable es el paciente. La terapia es un trabajo conjunto. El objetivo final es que la persona sea dueña de su propia vida, y que tenga los conocimientos, medios y habilidades necesarias para recuperar, conservar y/o mejorar su bienestar, así como para afrontar nuevos situaciones que se deseen generar o problemas que puedan surgir.

PERSISTENCIA DE ESTRATEGIAS, PENSAMIENTOS, O HÁBITOS CONTRAPRODUCENTES: La actividad de una persona frente a un problema se centra fundamentalmente en resolverlo. Antes incluso de consultar con el especialista la persona ha desarrollado sus propias presunciones sobre lo que le acontece, calculado posibles consecuencias en diferentes órdenes, y, muy probablemente, ha tomado iniciativas tendentes a recuperar la normalidad. Algunas de estas iniciativas, alguna de las soluciones intentadas, no sólo no mejoran el problema sino que contribuyen a perpetuarlo y agravarlo. Tienen además otro inconveniente: pueden neutralizar el efecto positivo de los procedimientos o técnicas adecuados. Un ejemplo muy conocido, de entre los varios existentes, sería recurrir a la hiperventilación para corregir la sensación de ahogo o falta de aire. El efecto será el incremento de la propia sensación de ahogo, la tasa cardiaca etc. Si este procedimiento se utilizase, además, en el contexto de un programa terapéutico basado en la exposición, es probable que se produzcan interferencias indeseables. Los procedimientos contraproducentes, si no se repara específicamente en ellos, es probable que no se desactiven automáticamente por la simple introducción de los nuevos procesos terapéuticos. Pero la utilidad de identificar y desactivar tempranamente el afrontamiento espontáneo contraproducente no se limita a posibilitar una mayor efectividad de las técnicas terapéuticas en uso, sino que dicha operación en sí misma supone normalmente un alivio sintomatológico apreciable. En la medida en que los procedimientos contraproducentes contribuyen a agravar el cuadro, o mantenerlo en ausencia de los desencadenantes originales, e incrementar la incapacitación de quien los sufre (y en cierto modo los provoca), su identificación e interrupción conlleva una mejora del síndrome y sus consecuencias.

RESISTENCIA AL CAMBIO: Se trata de una oposición activa, más o menos consciente, al cambio o cambios que supondría conseguir los objetivos terapéuticos. Esta resistencia puede deberse al miedo a perder la forma en que se estaba percibiendo la realidad; a la anticipación de consecuencias negativas tras el cambio como pérdida de pagas o cuidados de otras personas; a la existencia de una dependencia psicológica o social vinculada al trastorno; a creer que el cambio perjudicará a personas importantes de su entorno; al temor por el desconocimiento de cómo será o se comportará tras el cambio; o a la falta de motivación por el cambio (esto último es típico de aquellos casos en que el paciente acude a terapia por iniciativa, o bajo cierta presión o condicionamiento, de otros).

ENTORNO O PERSONAS DEL ENTORNO QUE FAVORECEN QUE EL PROBLEMA SE MANTENGA: determinadas características del entorno (por ejemplo, una persona que trabaja en casa y padece agorafobia) o determinados comportamientos de las personas (por ejemplo, fomentar la dependencia del paciente) pueden contribuir a perpetuar el problema. En el caso de las personas, no necesariamente han de tener el propósito de mantener el problema. Puede ser incluso que sea su manera de intentar ayudar al paciente a solucionarlo.

ABANDONO PREMATURO DE LOS TRATAMIENTOS: Se trata de algo bastante frecuente, sobre todo cuando el paciente comienza a notar las primeras mejorías. En estos casos, como la mejora no está aún estabilizada ni consolidada, es probable que haya recaídas o altibajos innecesarios, con las consecuencias que ello implica (desánimo, pérdida de credibilidad en el tratamiento o en los profesionales, incremento de la sensación de indefensión frente al problema, etc.). El objetivo de cualquier tratamiento no es sólo conseguir una mejora, sino también consolidarla. Es probable que tras una primera fase de aplicación del tratamiento puedan haberse aplacado los síntomas, no obstante, hay que continuarlo y agotarlo convenientemente, para consolidar la mejora actual, y prevenir y afrontar futuras recaídas.

EXISTENCIA DE OTROS PROBLEMAS QUE DIFICULTAN EL DESARROLLO DEL TRATAMIENTO: La efectividad de las técnicas de exposición, por poner un ejemplo ilustrativo, se vería mermada o impedida por la existencia de un estado de ánimo muy deprimido, el consumo de alcohol o el uso indebido de ansiolíticos. También podría dificultarse el buen devenir del tratamiento como consecuencia de condiciones generales adversas, por ejemplo, mala adaptación social, laboral o conyugal, otros problemas de salud, etc.

Para saber más

Penzo, W. (1999). Psicología per a les ciències de la salut. Edicions Universitat de Barcelona

Labrador, F.J.; Echeburúa, E.;Becoña, E. (2000). Guía para la elección de tratamientos psicológicos efectivos: hacia una nueva psicología. Madrid. Ed. Dykinson.

Greenberg, L.S.; Nice, L.N.; Elliott, R. (1996). Facilitando el cambio emocional Barcelona. Ed Paidòs.

Baeza Villarroel, J.C.(1994). Afrontamiento espontáneo contraproducente en trastornos por ansiedad ISBN: 84-490-0131-5. Tesis doctoral. Publicaciones de la UAB. Barcelona.

__________
Fuente: Luna, M. y Baeza, J.C. (2002) . Clínica de la Ansiedad. Barcelona y Madrid. Psicólogos y psiquiatras. Terapia cognitivo-conductual 

Categories
Preguntes més freqüents

¿S’ha de seguir tractament continuat durant tota la vida? (text en castellà)

En el estado de conocimientos actual, las técnicas cognitivo-conductuales y farmacológicas, aplicadas por equipos especializados, han demostrado su eficacia en el tratamiento de los trastornos de ansiedad.

El objetivo principal de las técnicas cognitivo-conductuales es que el individuo sea capaz de enfrentarse a las situaciones que le producen ansiedad aplicando diferentes estrategias de afrontamiento.

La finalidad de las intervenciones psicológicas es optimizar los recursos del individuo y ayudarle a desarrollar herramientas y conocimientos que le permitan enfrentarse a sus problemas sin necesidad de mantener un tratamiento continuado durante toda la vida. En algunos casos, no obstante, es posible que se necesite tratamiento en algunos momentos de la vida.

Categories
Prevenció de l’Ansietat

Ansietat, autoestima, assertivitat i disposició de suports socials

Viure representa una sèrie d’oportunitats i amenaces a les quals fer front amb els recursos que es té, que són el conjunt de procediments o mitjans disponibles o als quals recórrer per satisfer una necessitat, realitzar una tasca, o bé, aconseguir allò que es proposa. Més enllà dels recursos materials, tècnics o instrumentals, a continuació s’expliquen els recursos relacionals:

  • intrapersonals: com relacionar-se amb un mateix. Particularment, l’autoestima
  • interpersonals: com relacionar-se amb els tercers; fa referència a les habilitats socials, particularment de l’assertivitat i de la disposició de suport socials.

Aquests recursos personals poden ajudar, d’una banda, a ser menys vulnerables al desenvolupament d’ansietat i de qualsevol altre tipus de problema psicològics i, de l’altra, a superar aquests problemes de manera més efectiva.

L’autoestima

Per sobre de tot, el «recurs de recursos» és un mateix: el pensament, la conducta i les emocions són l’instrument bàsic amb el qual es compta per relacionar-se amb el món, per disposar d’eines i condicions auxiliars que ho facilitin.

La valoració que una persona té de si mateixa és decisiva a l’hora d’encara els obstacles i adversitats que se li presentin. La confiança que es tingui en un mateix condicionarà, en gran mesura, l’actuació i el desenllaç.

L’autoestima es deriva, encara que no només, de la comparació entre el ser real i el que idealment es voldria ser —com un es veu i com li agradaria veure’s. L’autoestima és l’opinió global que es té d’una mateix, com es jutja s’avalua i el valor que es dona un mateix com a persona.

L’autovalia que una persona s’atorga en una situació o una tasca concreta, fa referència a l’autoeficiència. Així doncs, fa referència a la valoració específica, en un context delimitat, de la competència per realitzar una tasco o un ventall de tasques en una àrea determinada. Es tracta d’un autojudici que emet un individu de la capacitat que té per realitzar determinades accions. Aquesta autoavaluació influeix en les eleccions que es fan, els esforços successius que es realitzen, la persistència en la superació de les dificultat o erros i en el sentiment de competència o capacitat.

Normalment, la millora de l’autoeficàcia contribueix a millorar l’autoestima; però no sempre. Algunes persones amb dèficit d’autoestima, que tendeixen a no sentir-se capaces en la majoria de tasques de la vida, utilitzen un mecanisme compensatori de superespecialització basat a enfortir una àrea concreta per contrarestar altres àrees. En aquests casos, es produeix un desequilibri, ja que es focalitzen la major part dels esforços en una àrea i es desatenen altres àrees importants de desenvolupament personal. En realitat, aquest mecanisme de potenciació-desatenció contribueix a fer més vulnerable una persona enfront de petits incidents quotidians, no millora el sentiment íntim de satisfacció personal i propicia l’aïllament.

Tenir una autoestima sana suposa apreciar la valia i la importància pròpia, i assumir, per part de l’individu, la responsabilitat sobre si mateix i sobre les seves relacions interpersonals. El segon component essencial en la construcció de l’autoestima —el primer està basat en la magnitud del contrast entre com es veu un mateix i com li agradaria veure’s— procedeix de la valoració que s’és objecte per part de l’entorn social i, per tant, de la qualitat de les relacions socials que es tenen.

Assertivitat

L’autoestima és, abans que res, respecte per un mateix. Existeixen tres formen o estils bàsics de comportaments en les situacions socials que requereixen l’autoafirmació dels propis drets. El més adequat i adaptatiu és adoptar el més convenient en cada cas i circumstància, d’una banda, en funció dels objectius i interessos, i de l’altra, del context social. Les persones socialment poc hàbils o assertives tendeixen a repetir un únic estil per la majoria dels casos, malgrat que són molt diversos entre si, que impliquen altres interessos i que requereixen solucions diferents. Aquests són els tres estils als quals s’ha fet referència:

L’estil passiu o no-assertiu.

Les persones amb aquest estil tendeixen a no expressar o no fer valdre els seus interessos o opinions, a no posar límits a conductes invasives o intimidatòries. Cedeixen i se supediten amb facilitat, encara que en surtin perjudicats; es deixen condicionar amb facilitat i renuncien a fer-ho. Normalment, són persones amb poca autoestima, que temen arriscar-se o a fer front a conflictes petits i senten molta necessitat de ser valorades per part dels altres, si bé finalment tenen la sensació que se’ls ha tingut poc en compte, instrumentalitzats o, fins i tot, abusats. EL supòsit sobre el qual parteix aquest tipus de comportament és: «els altres tenen prioritat sobre mi».

El repertori de conductes no verbals i vocals es caracteritza per: evitació de la mirada, postura enfonsada o tensa, gestos nerviosos o desvalguts, retorciment de mans, veu baixa, vacil·lacions, silencis llargs, to vacil·lant o gemegós, somriure nerviós o riures falsos.

La comunicació verbal sol incloure expressions del tipus: «potser», «suposo», «em pregunto si podríem», «et sabria greu», «no creguis que», «bé», «realment no és important» o «no et molestis».

Algunes de les conseqüències d’utilitzar regularment aquest estil comunicatiu són: conflictes interpersonal, sentiments de depressió o desemparament, problemes psicosomàtics, imatge pobre de si mateix, generació de prejudicis, pèrdua d’oportunitats, tensió, sentir-se sense control, solitud, no agradar-se a si mateix ni als altres, sentir-se enfadat, acabar —al final— per estellar de manera explosiva i desproporcionada, o bé desaparèixer i trencar absolutament amb el grup i la situació.

L’estil agressiu.

Les persones amb aquest estil tendeixen a no respectar els límits personals d’altres, a qui poden arribar a fer mal mentre intenten influir-los. El supòsit bàsic de l’estil agressiu és: «jo tinc prioritat sobre els altres».

 Les conductes no verbals i vocals més característiques d’aquest estil són: mirada fixa, volum alt, to agut i taxatiu, parla ràpida, orientació frontal, cara tensa, gestos d’amenaça i postura intimidatòria.

La comunicació verbal, acostuma a incloure, en aquest cas, algunes de les següents expressions: «feries millor si», «fes», «tingues compte», «deus fer broma», «si no ho fas…», «no ho saps», «hauries» o «malament».

Les conseqüències d’utilitzar aquest estil regularment poden ser: conflictes interpersonals, frustració, empitjorament de la pròpia imatge, pèrdua d’oportunitats, tensió, sentir-se sense control, aïllament social, no agradar als altres, fer mal als altres, generar desconfiança i refús social, i sentir-se enfadats.

L’estil assertiu.

És característic de les persones que diuen el que pensen i respecten els límits personals dels altres, i estan disposats a defensar-se d’intents invasius. El supòsit bàsic en aquest cas seria: «respecto als altres però també a mi mateix».

El comportament assertiu permet actuar, pensar i dir conforme a allò que es creu que és el més apropiat per a si mateix, i defensar els drets, interessos o necessitats sense agredir ningú, ni tampoc permetre ser agredit. El desenvolupament de l’assertivitat, com a habilitat social, facilita el camí cap a una menor consideració personal, i optimitza la capacitat per relacionar-se amb els altres de manera eficaç i satisfactòria.

Les conductes no verbals i vocals més característiques d’aquest estil són: el contacte ocular directe, però no desafiant, l’expressió facial adequada a la situació, el nivell de to conversacional , bona entonació (to segur), parla fluixa, gestos ferms, postura còmode i mans soltes.

La conducta verbal es caracteritza per expressions com: «penso», «sento», «vull», «fem», «com es pot resoldre això?», «què penses sobre?» i «què et sembla?».

L’estil assertiu sol produir efectes positius: la persona resol els problemes, se sent a gust amb els altres i amb si mateixa, se sent raonablement satisfeta, relaxada, amb control sobre si i sobre l’entorn, crea i aprofita oportunitats, se sent respectada, es bona per a ella i per als altres.

La bona definició del que s’entén per assertivitat l’ofereix O. Castañer: «és una habilitat social que suposa la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres». La falta d’assertivitat afavoreix l’aparició dels problemes d’ansietat, estrès i alteracions de l’ànim.

El suport social

El suport social fa referència a la disponibilitat d’ajuda provinent d’altres persones, normalment significatives per a un mateix. Rebre aquesta ajuda permet augmentar la sensació que es preocupen per nosaltres i que ens estimen, que se’ns valora i que pertanyem a una xarxa de comunicació, intercanvi i obligacions mútues.

Comptar amb una xarxa de suport social facilita la reducció de l’estrès en general, potencia l’autoestima, millora l’estat d’ànim i prevé l’ansietat.

Indicacions pràctiques per establir i mantenir les relacions socials:

  • adoptar una actitud i un comportament que denoti iniciativa i interès en el relació. A vegades, amb la mandra ens assalten moltes excuses («tinc molta feina», «és una mala setmana», etc.) que convé detectar i contrarestar.
  • desfer-se de la por paralitzadora sobre allò que puguin pensar sobre nosaltres. Amb el «penso què pensaran» un es crea la seva pròpia carrera d’obstacles i acostuma a cometre molts errors en les prediccions. La majoria de vegades, s’acostuma a predir tempesta amb trons i llamps, quan només cauran quatre gotes.
  • conèixer gent nova implica arriscar-se: ni tot tothom ens ha de caure bé, ni caurem bé a tothom. Tenir expectatives realistes a l’hora de conèixer gent nova suposa acceptar això i acceptar que les relacions interpersonals necessiten temps, dedicació i alguns intents fallits per anar evolucionant. Les relacions socials es desenvolupen tenint-les i cultivant-les.
  • intentar millorar o corregir les carències en algunes habilitats necessàries per relacionar-se, en lloc de menystenir-se i llançar la tovallola. En aquest sentit, cal destacar que, a banda de les habilitats que tenen a veure amb l’actuació pròpia, cal desenvolupar les habilitats que permetin desxifrar el repertori de comportaments dels interlocutors. Especialment, cal poder distingir entre les conductes càlides o receptives —mantenir el contacte visual, inclinar-se cal a l’altre, somriure amb freqüència, assentir amb el cap, etc. — que denoten interès i apropament per part de l’interlocutor; i les conductes fredes —arrufar les celles, mirar cap a un altre lloc o negar amb el cap—, que denoten tot el contrari.
  • provocar les oportunitats de conèixer gent nova, materialitzar la iniciativa i l’interès en les relacions: implicar-se en les activitats que suposin, o facilitin, el tracte amb altres persones —fer-se membre d’organitzacions, associacions o clubs; assistir a classes o cursos de qualsevol tipus; treure a passejar el gos per lloc on altres persones ho facin—, vincular el coneixement de les noves persones a les activitats d’oci —anar a festes, fer viatge organitzats en grups, sortir amb amics que presentin els seus coneguts, participar en esports o assistir al gimnàs.
  • centrar l’atenció en la conversa i en els aspectes positius de la relació. Un vegada finalitzat el contacte, cal intentar valorar com ha anat (intentant ser tant objectiu com sigui possible), sense exagerar els errors ni minimitzar els aspectes positius de la interacció

__________
Font: Gemma Balaguer Fort. Clínica de l’Ansietat, 2006. Psicólegs especialistes en el tractament de l’ansietat.

Vídeo il-lustratiu: Derechos Asertivos

Categories
Tractament de l’Ansietat

Glosario de técnicas de intervención psicológica (Text en castellà)

A continuación se ofrece, a título orientativo, un pequeño glosario de algunas técnicas y procedimientos terapéuticos relacionados con el tratamiento de la ansiedad. Aunque algunas de ellas, por el contenido breve y esquemático de la explicación, puedan parecen sencillas, no lo son en absoluto. Han de ser planificadas, dirigidas, y aplicadas por especialistas competentes bien entrenados. Bajo ningún concepto, debe usted aplicarlas, por su cuenta, para su propio tratamiento o mejora. No son técnicas de autoayuda. Consulte con su especialista.

Actividades gratificantes: Todas aquellas actividades que produzcan efectos placenteros o de aumento del estado de ánimo a las personas. Las actividades gratificantes son de carácter personal (determinadas actividades funcionan a algunas personas mientras que a otras no) y los programas que se componen de un aumento de éstas persiguen una mejora del estado de ánimo y un aumento de la actividad general llevada a cabo por el cliente.

Asertividad: La conducta asertiva implica la expresión directa de los propios sentimientos, necesidades, derechos legítimos u opiniones sin amenazar o castigar a los demás y sin violar los derechos de esas personas. El mensaje básico de la aserción es: “Esto es lo que yo pienso. Esto es lo que yo siento. Así es como veo la situación.” El mensaje se expresa sin dominar, humillar o degradar al otro individuo.

Autoinstrucciones: Imágenes o verbalizaciones dirigidas a uno mismo (decirse algo a sí mismo) para apoyar, dirigir, refrenar o mantener conductas que se estén llevando a cabo o se deseen ejecutar. Esta técnica acostumbra a utilizarse con niños impulsivos, algunos pacientes esquizofrénicos, para combatir la ansiedad (en especial ante exámenes, temor a hablar en público y miedo a los animales) y para controlar la ira y el dolor.

Biblioterapia: Proporcionar bibliografía sobre una problemática, para que la persona que la solicita pueda comprender su problema y conocerlo mejor, con el objetivo de poder solucionarlo o mejorarlo.

Biofeedback: Los aparatos de biofeedback son instrumentos que miden algunos de los cambios fisiológicos producidos en nuestro cuerpo por la ansiedad, como por ejemplo la tasa cardíaca, conductancia eléctrica de la piel, etc. Se usa para demostraciones de los efectos de la ansiedad y ara la evaluación de su tratamiento.

Desensibilización sistemática: Procedimiento dirigido al tratamiento de problemas de ansiedad, concretamente problemas fóbicos. Se aplica junto a alguna técnica de relajación y su objetivo es la eliminación de la ansiedad asociada a los estímulos a los que se tiene fobia.

Consiste en la presentación de forma gradual de dichos estímulos (de menos a más ansiedad) junto a la aplicación de la técnica de relajación para conseguir la ruptura de la asociación entre ansiedad y dichos estímulos.

Actualmente, esta técnica se incluye dentro del grupo técnicas de exposición, que incluye diferentes procedimientos.

Detención del pensamiento: También llamado parada de pensamiento, es un procedimiento desarrollado para la eliminación de patrones perseverantes de pensamientos con consecuencias negativas, como por ejemplo, los que puedan producir ansiedad.

Consiste en la detención de dichos pensamientos mediante una expresión verbal o imagen, lo antes posible en cuanto se presentan. Requiere un entrenamiento previo en la identificación de dichos pensamientos negativos.

Desensibilización y Reproceso por el Movimiento de los Ojos (EMDR): La aplicación de esta técnica parte de la premisa, para el Trastorno de Estrés Postraumático (PTSD), de que la ansiedad se debe a que la información acerca del evento traumático permanece sin haber sido procesada, manteniendo bloqueados las cogniciones, conductas y sentimientos acerca del evento. La EMDR facilitaría el reprocesamiento del recuerdo traumático, mediante la reconstrucción cognitiva del evento, asociada a la inducción en el paciente de movimientos oculares sacádicos, u otras formas de estimulación sensorial bilateral. En la actualidad se aplica no sólo para problemas de estrés postraumático, sino también en fobias, crisis de ansiedad, etc.

Estrategias de afrontamiento: Todas aquellas acciones que ejecutamos al encontrarnos delante de un problema, con el objetivo de solucionarlo, eliminarlo o minimizar sus efectos.

Se incluyen acciones motoras, cogniciones y estados emocionales, y en función del tipo de problema afrontado y las habilidades de uno mismo, algunas estrategias serán válidas y otras no lo serán.

Exposición en imaginación: Técnica de exposición en la cual el cliente se expone en su imaginación (es decir, imaginando) a los estímulos y situaciones que le producen ansiedad.

Exposición en vivo: Técnica de exposición en la cual el cliente se expone en la vida real a aquellos estímulos y situaciones que producen ansiedad, miedo y/o pánico. Acostumbra a ser la más efectiva de las técnicas de exposición.

Exposición interoceptiva: Técnica de exposición que consiste en la inducción de las sensaciones corporales que producen ansiedad o pánico, con el objetivo de reducir la ansiedad que producen y comprobar que no son sensaciones peligrosas.

Exposición virtual: Técnica de exposición en la cual el cliente se expone a los estímulos y situaciones que le producen ansiedad mediante programas computerizados de realidad virtual.

Habilidades Sociales: Conjunto de habilidades necesarias para una correcta interacción con otras personas en casa, trabajo, escuela, etc. Incluye habilidades de conversación, alabanza, resolución de problemas, ayuda a los otros, agradecimiento, etc.

Inoculación de estrés: Procedimiento terapéutico formado por técnicas y estrategias cognitivas, emocionales y conductuales que permiten a una persona afrontar situaciones estresantes de forma más adaptativa.

Intención paradójica: Técnicas también conocidas como prescripción del síntoma, donde se pide a los clientes que lleven a cabo deliberadamente alguno los comportamientos problemáticos que les ha llevado a consulta. Por ejemplo, en el caso de un ritual de lavarse las manos, prolongarlos 4 ó 5 veces más de lo considerado por él necesario; o, en algunos problemas de conciliación del sueño, prescribir la indicación de estar despierto durante un determinado tiempo.

Estás técnicas, se aplican especialmente en casos en que la solución aplicada por el paciente, está contribuyendo al mantenimiento y perpetuación del problema. Las técnicas paradójicas, que incluyen varios procedimientos, pretenden cortocircuitar dichos procesos contraproducentes.

Modelado: Es un aprendizaje que tiene lugar a partir de la observación de la conducta de un modelo y de las consecuencias que tiene dicho comportamiento. Este proceso recibe también el nombre de aprendizaje vicario.

Durante el tratamiento, el modelado puede producirse a partir de conductas ejemplificadas por el terapeuta, compañeros del grupo en caso de un tratamiento grupal, visionado de vídeos o a partir de modelos de la vida real.

Prevención de respuesta: Técnica que consiste en exponer a una persona a aquellos estímulos que le suscitan compulsiones o rituales, pero sin permitirle su ejecución, con el objetivo de producir una habituación a los niveles de ansiedad, su disminución e incluso su desaparición.

Reestructuración cognitiva: Técnicas que se encaminan a identificar pensamientos (cogniciones) no adecuados del cliente que están incidiendo en sus emociones y conductas inadecuadas, para modificarlos o sustituirlos por otros más adecuados.

Refuerzo negativo: Acción, consecuencia o suceso, que al producirse disminuye la probabilidad de que una conducta vuelva a repetirse. Por ejemplo, la amonestación del jefe, o una sanción económica, por llegar tarde al trabajo, tendería a disminuir dicho comportamiento.

Refuerzo positivo: Por ejemplo, la alabanza de una madre a su hijo cuando se ha lavado las manos antes de comer, es un refuerzo positivo ya que aumenta la probabilidad de que el hijo vuelva a lavarse las manos antes de la siguiente comida.

Relajación muscular progresiva: Técnica de relajación consistente en la identificación de zonas musculares tensas debido a los efectos de la ansiedad y su posterior e inmediata relajación a voluntad de la persona que la aplica.

Respiración Controlada: Técnica de relajación consistente en que el cliente siga un patrón de respiración abdominal lento de ocho veces por minuto, que reduce la activación fisiológica producida por la ansiedad.

Solución de problemas: Procedimiento de carácter cognitivo y conductual que persigue dos objetivos: a) la generación de múltiples posibilidades de actuación ante la ocurrencia de un problema y b) el incremento de la probabilidad de elección de aquella alternativa más eficaz ante el problema.

Técnicas cognitivas: Conjunto de técnicas terapéuticas que persiguen como objetivos el uso de pensamientos del cliente para la solución o mejora del problema, ayuda para llevar a cabo determinadas estrategias o para sustituir o reemplazar a otros pensamientos que mantengan al problema, o sean parte del mismo. Ejemplos de técnicas cognitivas serían la reestructuración cognitiva o las autoinstrucciones.

Técnicas conductuales: Conjunto de técnicas terapéuticas que persiguen como objetivos la modificación, adquisición o pérdida de comportamientos por parte del cliente.

Técnicas de exposición: Las técnicas de exposición son técnicas que se basan en exponerse a aquellas situaciones o elementos que producen ansiedad o angustia al cliente.

Su aplicación es, en la gran mayoría de los casos, gradual. Es decir, se sugerirá al cliente en un primer momento la exposición a estímulos o situaciones que generan escasa ansiedad, para ir aumentando la dificultad a medida que se vayan consiguiendo los objetivos de la técnica.

Normalmente, para la aplicación de este tipo de técnicas, el cliente estará entrenado en otras habilidades para controlar la ansiedad (como por ejemplo las técnicas de relajación) y/o técnicas para afrontar situaciones problemáticas.

Los objetivos que persiguen estas técnicas son: a) aprender que la ansiedad y sus síntomas pueden ser controlados con técnicas de afrontamiento enseñadas, b) aprender que las consecuencias catastróficas anticipadas a la situación que produce ansiedad no ocurren y c) romper la asociación entre situaciones o estímulo y ansiedad, y a responder de un modo distinto a la situación.

Son técnicas especialmente indicadas para problemas de ansiedad.

Tensión aplicada: Técnica aplicada para el tratamiento de la fobia a la sangre o heridas. Está formada por dos fases: a) aprender a tensar los grandes grupos musculares para combatir la disminución de la presión arterial producida por la visión de la sangre o herida, y b) exposición a los estímulos que producen ansiedad.

Referencias para saber más

ASAP: Diccionario para Desórdenes de Ansiedad y Pánico.

Anthony, M.A. y Barlow, D.H. (1997). En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de trastornos psicológicos (Vol.1). Madrid: Siglo XXI.

Bados, A. (2000) Agorafobia y ataques de pánico. Madrid: Pirámide.

Bados, A. (2001) Fobia Social. Madrid: Síntesis

Diccionario Terminológico de Ciencias Médicas (1990). Barcelona: Salvat.

DSM-IV

Gavino, A. (1997). Técnicas de terapia de conducta. Madrid: Martínez Roca.

Luciano, M.C. (1996). Manual de psicología clínica: Infancia y adolescencia. Valencia: Promolibro.

www.psicologia-online.com

__________
Fuente: Israel Belchí (2004). Clínica de la Ansiedad. Barcelona y Madrid. Psicólogos. Terapia cognitivo conductual.

Resum de la privadesa

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.

Galetes estrictament necessàries

Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.

Analítiques

Aquest lloc web utilitza Google Analytics per recopilar informació anònima com el nombre de visitants del lloc i les pàgines més visitades.

El mantenir aquesta galeta habilitada ens ajuda a millorar el lloc web.