Categories
Llibres de la Clínica de l’Ansietat

Fobia Social: Evaluación y tratamiento (text en castellà)

Referencia

Título: FOBIA SOCIAL: EVALUACIÓN Y TRATAMIENTO
Autor: César Antona Casas.
Páginas: 318.
Editorial: Trillas. México, 2009.

Sobre el autor

César Jesús Antona Casas es doctor en Psicología por la Universidad Pontificia de Salamanca. Ha de completado su formación en tres universidades más: la Universidad de Salamanca, y en las Universidades de Maryland y Boston, invitado por prestigiosos profesionales en el estudio de los trastornos de ansiedad en general y de la fobia social en particular.

Ha desempeñado tareas docentes en la Universidad Pontificia de Salamanca y como profesor e investigador en la Universidad Autónoma de Nuevo León (México). Paralelamente a su desempeño docente, ha trabajado como terapeuta y formador de terapeutas en la evaluación y tratamiento de trastornos de ansiedad.

Ha publicado artículos en revistas especializadas tales como Análisis y Modificación de Conducta, Psicología Conductual, Revista Latinoamericana de Psicología y Ansiedad y Estrés, y ha participado como ponente en numerosos congresos nacionales e internacionales.

En la actualidad forma parte del equipo de Clínica de la Ansiedad y es profesor de la UNED.

Contenidos

CAPÍTULO 1. ENMARCANDO LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1.Evolución histórica y definición del término “fobia”
2. ¿Qué es la fobia social o el trastorno de ansiedad social? surgimiento y evolución
3.Fobia social y los sistemas nosológicos DSM y CIE
4.Diagnóstico diferencial entre la fobia social y los siguientes trastornos:
4.1. Trastorno de angustia con agorafobia
4.2. Agorafobia sin historia de trastorno de angustia
4.3. Trastorno de ansiedad por separación
4.4. Trastorno de ansiedad generalizada y fobia simple
4.5. Trastorno generalizado del desarrollo y trastorno esquizoide de la personalidad
4.6. Trastorno de personalidad por evitación
4.7. Trastornos con una gran carga de ansiedad (p.ej., trastorno depresivo mayor, trastorno distímico, esquizofrenia o el trastorno dismórfico corporal)
4.8. Trastorno de ansiedad no especificado
4.9. La timidez
4.10. Diagnóstico diferencial de la fobia social respecto a otros trastornos
5. Principales características, síntomas y / o manifestaciones a nivel cognitivo, fisiológico y motor
6. Miedos y situaciones sociales típicamente temidas
7. Subtipos de la fobia social
8. Curso, pronóstico, remisión y prevención de la fobia social
9. Comorbilidad de la fobia social

CAPÍTULO 2. EPIDEMIOLOGÍA DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Estudios anteriores a la aparición de los sistemas DSM y CIE
2. El sistema nosológico DSM
3. Criterios diagnósticos CIE-10
4. Conclusiones generales
5. Características demográficas de la fobia social
6. Prevalencia de la fobia social en personas emparentadas genética y ambientalmente

CAPÍTULO 3. ETIOLOGÍA Y MANTENIMIENTO DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Factores o características predisponentes
2. Factores explicativos del origen y mantenimiento de la fobia social
3. Modelos explicativos de la fobia social

CAPÍTULO 4. EVALUACIÓN DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Entrevistas
2. Cuestionarios
3. Autorregistros
4. Tareas conductuales y Tests de observación 205
5. Medidas psicofisiológicas 210
6. Índices compuestos que evalúan el cambio terapéutico en la fobia social
7. Evaluación cognitiva de la fobia social

CAPÍTULO 5. TRATAMIENTO DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Técnicas de exposición
2. Técnicas cognitivas
4. Diálogo interno y autoinstrucciones.
5. Principales estudios que emplearon técnicas cognitivas
6. Combinación y efectos de las técnicas cognitivas sobre la exposición
7. Entrenamiento en habilidades sociales
8. Técnicas de control de la activación: Relajación y Respiración

Referencias bibliográficas

Destinatarios del libro

En este libro se define y caracteriza la fobia social desde su reconocimiento e inclusión en los principales sistemas nosológicos, se revisan exhaustivamente los instrumentos de evaluación y los principales tratamientos empleados entre los que destacan la exposición, reestructuración cognitiva, habilidades sociales y las técnicas de desactivación.

Constituye una obra muy relevante para estudiantes de psicología, terapeutas e investigadores. Puede ser útil para todos aquellos que desean comprender y afrontar mejor sus temores sociales, particularmente las personas con ansiedad social o sus familiares, si bien es un libro técnico y no de autoayuda.

Más información y pedidos

Mercadotecnia_trillas

Categories
Prevenció de l’Ansietat

Educar els nens per prevenir l’ansietat

En los trastornos de ansiedad interactúan factores biológicos o constitucionales, factores personales y factores ambientales. Entre los factores ambientales destacan los acontecimientos vitales o situaciones traumáticas, el estilo educativo de los padres, y, en general, los procesos de socialización del niño-adolescente-adulto en los diferentes ámbitos de su vida: familia, escuela, amigos, trabajo, etc. Entre los factores personales implicados en la génesis y el mantenimiento de los trastornos de ansiedad destacan la valoración personal y subjetiva que cada persona hace de uno mismo (autoestima) los rasgos de personalidad y los recursos de que dispone el individuo para afrontar los problemas (estrategias de afrotamiento).

Las personas más próximas al niño tienen un papel muy importante en la prevención de los trastornos de ansiedad. Los padres y los educadores pueden reducir el impacto de las situaciones o acontecimientos vitales estresantes que viva el niño, pueden educarlo para potenciar sus recursos personales y pueden promover nuevas experiencias y fomentar hábitos de vida saludables. ¿Cómo?

En este documento se expondrán brevemente alguna de las pautas o líneas de actuación que los cuidadores del niño deberían seguir para prevenir en la medida de lo posible que éste desarrolle un problema de ansiedad.

Disminuir el impacto de los acontecimientos estresantes…

Los niños pueden carecer de recursos para afrontar de forma adecuada situaciones o acontecimientos vitales estresantes o traumáticos. La vivencia de una separación, de la muerte de un familiar o amigo, de un desastre natural (incendio, inundación), de un robo, de un accidente, etc. pueden superar la capacidad del niño para reaccionar de forma adaptativa. En estos casos, las personas próximas al niño deberían:

  1. Hablar con el niño de todo lo que le preocupa, de cómo se siente . Permitir que se desahogue y exponga todas sus preocupaciones, dudas y sentimientos. No forzar al niño a hablar de sus sentimientos, estar disponibles cuando él lo necesite.
  2. Actuar como modelos de conducta y afrontamiento : los niños aprenden a actuar y a afrontar los problemas imitando y adoptando como propios los modos de actuación de personas cercanas a ellos.
  3. Demostrar los sentimientos, no ocultarlos.
  4. Afrontar los problemas, no evitarlos: si el niño tiene miedo a alguna situación es importante que le anime a enfrentarse a ella. ¿Cómo?
  • Hacer de modelo para el niño: darle ejemplo afrontando la situación primero, sin forzar al niño a que lo haga: de este modo comprobará que estar cerca de ese objeto temido (perro, ascensor, etc.) o en esa situación no es peligroso ni tiene consecuencias negativas.
  • Ayudar a exponerse a la situación de forma gradual: primero acompañado, luego solo, comenzar por la situación más fácil, poco a poco aumentar la dificultad…
  • Felicitarlo por los avances.

En otros casos, acontecimientos cotidianos como el nacimiento de un hermano, la entrada al colegio, los problemas con otros compañeros, etc. pueden ser una fuente de preocupaciones para el niño. Los padres y cuidadores deberían:

  1. Comprender lo importante que para el niño es esa situación. No hay que restar importancia a acontecimientos que para un adulto pueden resultar intrascendentes: una pelea con otro compañero, un cambio de profesor, la dificultad en alguna materia escolar, etc. pueden ser lo suficientemente significativas para que el niño se muestre preocupado.
  2. Hablar con el niño de todo aquello que teme. ¿Qué es lo que le inquieta? ¿Qué es lo peor que puede pasar?.
  3. Adoptar una actitud propicia a la resolución del conflicto o problemas: ¿qué puede hacer el niño para solucionar ese problema? ¿cómo puede hacerlo? ¿está en su mano el solucionarlo?. Es importante que los cuidadores no adopten un papel demasiado directivo: el niño debe aprender a solucionar sus propios problemas. Solucionárselos no enseña al niño a ser autónomo, sino a depender de los padres o cuidadores y recurrir a ellos cada vez que tenga un pequeño contratiempo.
  4. Interesarse por la evolución del problema.
  5. Animar al niño, reforzarlo por los avances.

Educarlo para potenciar sus recursos personales

La respuesta ante una situación que genera ansiedad depende en parte de los recursos de que dispone el individuo para afrontar ese problema y de si percibe que es capaz de resolverlo. Dicho de otro modo, no basta con tener las armas para enfrentarse a un problema, hay que creer que se puede luchar contra él y superarlo. Este sentimiento de autoeficacia tiene mucho que ver con la autoestima. En la formación de la autoestima cobra especial importancia la familia y la escuela. ¿Qué se puede hacer para fomentar una buena autoestima en el niño?

  1. Amor incondicional: la aceptación sin condiciones de los padres es, sin duda, la mejor estrategia para fomentar en el niño una buena autoestima. El niño debe estar seguro del amor de sus padres hacia él por sí mismo, no por lo que hace. Muchos trabajos han señalado que los niños que tienen una baja autoestima se sienten poco aceptados o rechazados por sus padres. Aceptar a un hijo implica, por ejemplo:
  • Demostrarle afecto, que se siente orgulloso de él, que disfruta de su compañía.
  • Demostrar que entiende lo que le preocupa, interesarse por sus problemas.
  • Aceptar sus limitaciones, no pretender que sea perfecto.
  • Demostrarle afecto incluso cuando se porta mal.
  1. Brindarle apoyo: los padres deben demostrar a su hijo que ellos estarán allí cuando él necesite ayuda; los profesores deben expresar al niño que ellos pueden ayudarle cuando tenga dificultades en sus tareas escolares.
  2. Ayudar al niño a encontrar aptitudes, intereses y actividades. Reforzar y potenciar sus capacidades: animar al niño a mejorar sus habilidades en las tareas que realiza de forma deficitaria y, sobre todo, potenciar aquellas que más le gustan y que mejor o más fácilmente hace.
  3. Corregirle cuando hace algo mal. Es importante que se critique su actuación, pero no su forma de ser. Es más adecuado decir ‘no has hecho bien la cama’ que ‘eres un gandul, torpe…’, mejor señalar ‘si hubieras estudiado más habrías aprobado este examen’ que ‘eres vago y tonto’…
  4. Elogiarle por sus avances, por las cosas que hace bien. No exigir perfección ni rapidez. Valorar como válidos los resultados que vaya consiguiendo aunque no sean perfectos. A medida que haga las cosas le saldrán mejor y más deprisa.
  5. No ser excesivamente sobreprotector. Se ha visto que los niños que están muy sobreprotegidos por sus padres tienen frecuentemente una baja autoestima. La sensación de podernos valer por nosotros mismos se construye día a día y depende de las actividades que realizamos y los problemas que afrontamos. Hay que dejar que el niño se enfrente por sí solo a sus problemas y que aprenda estrategias para superarlos. Los padres no estarán siempre ahí para resolver todos los problemas de su hijo.

En este sentido, es importante fomentar en el niño:

  1. Una actitud activa dirigida a la resolución de problemas:
    1. Valorar un problema como un desafío en vez de como una amenaza.
    2. Creer que los problemas son resolubles
    3. Creer en la propia capacidad para resolver bien los problemas.
    4. No esperar que los problemas se resuelvan por sí solos, no posponer la resolución del problema, no evitarlo.
    5. Búsqueda activa de soluciones.

Está claro que no basta con animar al niño a actuar de esta forma, sino que los padres y otros cuidadores deben comportarse del mismo modo, actuar de modelos de conducta a seguir para el niño.

  1. Fomentar su autonomía. Es importante que el niño desde pequeño adquiera responsabilidades en casa y en la escuela: ayudar en pequeñas tareas de casa (poner la mesa, fregar los platos, hacer su cama, etc.), recoger su pupitre, ayudar a mantener en orden el aula…Estas tareas serán tanto más complejas conforme aumente la edad. Sin embargo, la autonomía va más allá de que el niño sepa valerse por sí mismo en las tareas cotidianas. Los padres no deben ser directivos y sí, en cambio, promover que el niño sea capaz de tomar sus propias decisiones, aún a riesgo de equivocarse, y de tener diferentes experiencias, aún a riesgo de ser negativas. Esto implica que es mejor aconsejar que ordenar, sugerir que imponer.
  2. No ser excesivamente exigente. Algunos padres fijan metas muy elevadas y esperan que sus hijos obtengan resultados excelentes. Otros padres no expresan de forma explícita este interés pero sí refuerzan al niño de forma diferencial en función de los resultados. Un exceso en las demandas externas que realiza la familia puede conducir a estados de elevada ansiedad en el niño. Éste puede estar preocupado por defraudar a sus padres si sus notas no son tan buenas como ellos esperan. En otros casos, son los propios niños los que se fijan metas muy elevadas. La mayoría de las veces se trata de niños y adolescentes inseguros y muy perfeccionistas, que basan su autoestima en conseguir ser el/la mejor en todo. En estos casos habría que:
  •  Disminuir el nivel de exigencia de los padres. Éste debe ser realista e ir acorde con la capacidad del niño.
  •  Crear una atmósfera de aceptación: el niño debe saber que sus padres no van a dejar de quererlo si lleva a casa malas notas.
  •  Fomentar una vida equilibrada: el rendimiento en la escuela no lo es todo, también son importantes las diversiones.
  •  Evitar hábitos perfeccionistas: estudiar hasta altas horas de la noche o repetir muchas veces un trabajo hasta que esté perfecto no es saludable. Es conveniente establecer un horario y unos objetivos de estudio realistas.
  •  Programar actividades deportivas y culturales que le gusten al niño.

Fomentar hábitos saludables, promover nuevas experiencias…

Es muy aconsejable que los niños tengan experiencias muy variadas. Esto les permitirá conocer a gente diferente y hacer amigos, conocerse mejor a sí mismos y saber cuáles son sus aptitudes e intereses más destacados, encontrarse con diferentes problemas y desarrollar habilidades y estrategias para resolverlos, etc. En definitiva, fomentar nuevas experiencias en el niño puede fortalecer su autoestima y sus recursos de afrontamiento y establecer una red de relaciones sociales.

El apoyo social es, sin duda, uno de los recursos más importantes para prevenir los problemas psicológicos, entre ellos los trastornos de ansiedad. Es importante fomentar las relaciones sociales del niño: dejar que realice salidas con otros niños, excursiones, dormir en casa de amigos, fijar una hora de regreso a casa que sea prudente pero no demasiado restrictiva…Cuantas más experiencias diferentes tenga el niño más estrategias desarrollará para afrontar problemas. Cuantos más amigos tenga mejor y más apoyado se sentirá para poder superar diferentes problemas.

Uno de los miedos que tienen los padres, especialmente cuando sus hijos son adolescentes, es que los amigos que lo rodean puedan influir negativamente en él. A los padres les preocupa que el chico pueda consumir alcohol, tabaco u otras drogas, se meta en peleas, etc. Es conocida la relación que existe entre las drogas y los problemas de ansiedad. Un consumo elevado de café, tabaco, alcohol u otras drogas puede tener consecuencias negativas para la salud mental y física del chico e interferir en sus actividades escolares o laborales y en sus relaciones familiares y sociales. Es importante que los padres:

  •  Estén informados sobre las drogas.
  •  Hablen con el chico/a de las drogas, de sus propiedades y efectos. Es mejor no mostrarse represor, transmitirle la idea de que puede hablar con sus padres abiertamente de lo que le preocupa.
  •  No actuar como un policía: los padres no están las 24h con el hijo ni pueden evitar que el chico pruebe las drogas. Deben confiar en él e insistir en el diálogo.
  •  Fomentar hábitos saludables: comer de forma sana y equilibrada, realizar ejercicio físico de forma habitual. El ejercicio físico ayuda a mejorar el estado de ánimo y a relajarse. Se trata de un ‘antídoto’ natural contra el estrés.

Si bien realizar diferentes actividades para potenciar las aptitudes del niño es aconsejable y saludable, y promover diferentes experiencias permite desarrollar estrategias para afrontar problemas y construir una buena red de apoyo social, no hay que excederse ni en la cantidad de actividades a realizar ni en lo que se espera de ellas. Los niños con un exceso de actividades extraescolares muestran cansancio, estrés y se sienten presionados. Tienen la necesidad de cumplir con todo y con todos y se dan cuenta de que no pueden. Esto puede repercutir de forma negativa en su salud mental. Es recomendable:

  •  No llenar la semana de actividades. Planificar un horario con el niño y destinar un tiempo suficiente a las tareas escolares, extraescolares y a su descanso. El horario debe ser realista
  • Planificar actividades gratificantes para el niño. Por ejemplo, si al niño le cuestan las matemáticas se pueden destinar algunas horas a la semana a repasar esta materia, pero también a realizar otras actividades que al niño le resulten más agradables: fútbol, música…
  • Las actividades deben gustar al niño, no sólo a los padres. Algunos padres quieren que el niño estudie o practique una actividad que ellos no pudieron realizar en su infancia. Hay que escuchar lo que quiere el niño.
  • No hay que ser excesivamente exigentes con el niño. Hay que animarlo a que lo haga lo mejor que pueda, y reforzarlo por los pequeños avances, pero no exigir resultados.

Una última nota...

Como se ha comentado a lo largo del texto, en la educación del niño y del adolescente participan tanto los padres como los profesores y otras personas próximas al niño. Es importante que:

  •  Haya comunicación entre todas las personas que se encargan de la educación del niño y se informen mutuamente de los problemas que tenga.
  •  Se haga un frente común para solucionar estos problemas ; esto implica que debe haber unidad de criterios y que todos deben trabajar en la misma dirección.

_________
Fuente: Noemí Gullamón. Clínica de la Ansiedad. Psicólogos especialistas en el tratamiento de la ansiedad.

Categories
Tractament de l’Ansietat

Tractament específic de les fòbies simples

Introducció

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari.

Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics de les fòbies simples

Les teràpies que han demostrat més eficàcia en el tractament específic de les fòbies simples són les basades en les tècniques de modificació de la conducta. A continuació s’exposa una llista de les tècniques que es consideren més efectives:

  • La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i de les fòbies en particular: L’explicació dels mecanismes bàsics, dels processos de condicionament, dels símptomes i del seu abast, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
  • La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes de posar-hi solució. Per a més informació sobre aquests procediments consulteu l’apartat Anar a pitjor del menú de l’esquerra.
  • La respiració diafragmàtica lenta i la relaxació muscular progressiva.
  • L’exposició controlada i progressiva a les situacions temudes.
  • La dessensibilització sistemàtica: Combinació de les tècniques de relaxació i de l’afrontament gradual dels estímuls fòbics.
  • La prevenció de resposta o inundació: Consisteix bàsicament a impedir les respostes d’evitació.
  • El modelatge operant: Inicialment, l’usuari observa un model, una altra persona, que s’enfronta a les situacions que ell tem sense patir conseqüències desagradables. Després, l’usuari, progressivament i amb l’ajut del terapeuta, prova d’emetre respostes adaptatives a la situació, malgrat que persisteixi algun grau d’ansietat.
  • La medicació: Per al tractament de les fòbies simples no s’aconsella l’ús de psicofàrmacs, excepte en alguns casos al començament del tractament o si hi ha problemes depressius.
  • Els materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia o com a suport de les “tasques per a casa”.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i que més s’han provat en el tractament de les fòbies simples. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquests trastorns poden estar associats a altres problemes, que requeriran també ser abordats en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de la fòbia, sinó de la persona que la pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, tot i que en algunes ocasions, en funció del cas i del moment, estan indicats el tractament grupal o la participació d’algun acompanyant. Els tractaments acostumen a durar al voltant de 3-6 mesos.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona.

Més informaciò

Agras, S. (1989). Pánico. Cómo superar los miedos, las fobias y la ansiedad. Barcelona: Labor

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (2)Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1995). Técnicas de exposición: Variantes y aplicaciones. En F.J. Labrador, J.A. Cruzado y M. Muñoz (Eds.), Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta (pp. 422-456). Madrid: Pirámide.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicóloga Especialista en Psicología Clínica, del equipo de Clínica de la Ansiedad. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Video: RTVE-1. Comando Actualidad. Programa emitido el 22-10-2014. “Mala vida” (Problemas de salud mental incapacitantes). A partir del minuto 55:55 reportaje realizado en la Clínica de la Ansiedad, sobre tecnologías aplicadas para la superación de diversas fobias.

Altres  vídeos relacionats

Categories
Cercar ajuda

Exploració i valoració psicològiques

El procés d’exploració i valoració psicològica té com a objectiu conèixer al pacient i la seva problemàtica, fer una valoració diagnòstica, i indicar una intervenció terapèutica si es requereix. Normalment dura entre una i tres entrevistes, segons el cas, i pot requerir, o no, exploracions complementàries.

Després de les presentacions inicials, el pacient explica a la seva manera el motiu de consulta, oferint explicacions sobre què el preocupa, què li passa, com, quan, inici, desenvolupament, situació actual, expectatives, en conjunt, tota aquella informació que permeti traslladar a l’especialista una visió comprensiva del problema.

En aquesta primera fase l’especialista sol escollir el mètode d’entrevista oberta, és a dir, anima i ajuda al pacient a que expressi lliurement, amb les seves paraules, a la seva manera, que és el que li passa. No només existeix informació en el que es diu, sinó en la manera i el com s’articula l’explicació.

Posteriorment, l’especialista escull un tipus d’entrevista semiestructurada, amb preguntes específiques sobre diferents aspectes, amb l’objectiu de conèixer en profunditat el motiu de consulta i elaborar la història clínica del pacient: manifestacions simptomatològiques, esdeveniments vitals recents, coneixement bàsic de la situació afectiva familiar, laboral, social i lúdica, antecedents mèdics i psicològics, antecedents familiars, consum de tòxics, etc.

És probable que se li sol·liciti al pacient la realització de proves específiques complementàries o que les aporti si les té: proves clíniques (anàlisis de sang o electrocardiograma, per exemple), proves de diagnòstic per imatge (radiografies, per exemple), o proves psicomètriques (qüestionaris generals, de personalitat per exemple, o específics, per exemple d’ansietat)

Aquestes exploracions són proves objectives que contribueixen a conèixer millor el cas, per una banda, i a efectuar el diagnòstic diferencial per altra: alguns signes d’afeccions psicològiques poden coincidir amb les manifestacions simptomatològiques d’altres afeccions mèdiques o psicològiques. És important, comptar amb un bon diagnòstic diferencial, que eviti confusions o solapaments entre alteracions que puguin presentar símptomes semblants. El diagnòstic diferencial s’efectua, doncs, basat en les dades de l’entrevista i, si es requereix, sobre les dades de les proves complementàries. Algunes d’aquestes proves, per exemple els test, qüestionaris i escales d’avaluació conductual, poden efectuar-les el propi especialista, d’altres han de sol·licitar-se als serveis pertinents, explicant sempre al pacient els motius i amb el seu consentiment.

Finalment, l’especialista està en condicions de realitzar una valoració rigorosa del cas, i més concretament un diagnòstic, i explicar-lo de manera comprensible al pacient. Sobre la base del diagnòstic, el coneixement del pacient, i la demanda d’aquest, l’especialista proposa el tractament a seguir, explicant en termes generals les seves característiques, implicacions, perspectives, periodicitat de les visites, temps total estimat, etc.

A partir d’aquí el pacient reafirma, si és el cas, la seva voluntat de seguir endavant amb el procés  i de començar el tractament esmentat, si bé de les intervencions anteriors ja s’ha pogut desprendre algun efecte terapèutic o de canvi.

Tanmateix, no tots els casos consultats requereixen un tractament pròpiament dit. En alguns casos és suficient amb la pròpia valoració psicològica o una mínima orientació.

Font: Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona. Psicòlegs. Teràpia cognitiu-conductual.

Categories
Preguntes més freqüents

Quantes persones pateixen trastorns d’ansietat?

Prevalença anual   

 Prevalença global  

Ansietat

Generalitzada

3/%5%
Fòbies Específiques9%10 – 11,3%
Fòbia Social3 – 13%
Estrès Posttraumàtic1 – 14%
Trast. Obsessiu-Compulsiu  1,5%2,1%
Trastor de Pànic1-2%1,5 – 3,5%

Els trastorns d’ansietat són un dels trastorns psicològics més comuns en la població general. Els trastorns que s’inclouen sota aquesta categoria diagnòstica tenen prevalences molt diferents. Mostrem aquí les prevalences descrites en el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM_IV), que estableix els criteris diagnòstics per a cada trastorn.

La prevalença anual fa referència al percentatge de persones que presenten un diagnòstic d’ansietat durant els últims 12 mesos. La prevalença per a tota la vida (o prevalença global) fa referència al percentatge de persones que han estat diagnosticades d’aquest trastorn, independentment de si el presenten en el moment actual o no.

Ansietat generalitzada: la prevalença anual és del 3% i la global del 5%.

Fòbies específiques: la prevalença anual és d’aproximadament del 9%. La prevalença global se situa entre el 10% i l’11,3%.

Fòbia social: la prevalença global oscil·la entre el 3% i el 13%. Les estimacions de prevalença varien àmpliament en funció dels criteris considerats per considerar la presència i l’absència del trastorn.

Trastorn d’estrès posttraumàtic: presenta una prevalença global que oscil·la entre l’1% i el 14%. La variabilitat en aquestes prevalences s’explica pels mètodes d’avaluació utilitzats i per les diferències en les poblacions estudiades (per exemple, poblacions de risc, com ara els veterans de guerra, les víctimes de desastres naturals o de terrorisme, etc.).

Trastorn obsessiu-compulsiu: la prevalença anual fluctua entre l’1,5% i el 2,1%. La prevalença global és aproximadament del 2,5%.

Trastorn de pànic: en estudis de població general, la prevalença anual oscil·la entre l’1% i el 2%. La prevalença global se situa entre l’1,5% i el 3,5%.

Categories
Tractament de l’Ansietat

Tractament específic per a la fòbia social

Objectius del tractament

Es pretén que l’usuari dels serveis psicològics redueixi la seva inhibició social (és a dir, que pugui activar recursos que ja té, però que, sota determinades condicions, estan inhibits o bloquejats) i que adquireixi nous recursos i els posi en pràctica per augmentar els assoliments i mantenir-los. Entre aquests recursos hi ha aprendre a establir metes realistes, corregir errors cognitius (relacionats amb les expectatives, els supòsits, etc.), concentrar-se en la tasca en lloc de fer-ho en les sensacions pròpies, perdre la por dels símptomes mateixos, reduir les conductes defensives o d’evitació, controlar l’activació autonòmica i somàtica, disminuir l’ansietat social i la interferència que provoca, i superar les carències existents en situacions socials.

En alguns casos, l’ansietat social està associada amb altres alteracions, de manera que es requereix una anàlisi prèvia per decidir quins problemes s’hauran d’abordar i en quin ordre, però cal tenir en compte que el problema més greu sempre s’ha de tractar en primer lloc o en paral·lel amb aquell que es tracti primer. La presència d’altres trastorns no impedeix el tractament de la fòbia social, tot i que és probable que aquests requereixin una intervenció addicional.

Programes

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Tractaments específics per a la fòbia social

Les teràpies que han demostrat més eficàcia en el tractament específic de la fòbia social són les basades en els procediments cognitivoconductuals. A continuació s’exposa una relació de les tècniques més utilitzades:

  • La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i de la fòbia social en particular: L’explicació dels mecanismes i dels processos bàsics, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
  • La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes d’ajudar a posar-hi solució.
  • L’exposició i l’autoexposició a situacions ansiògenes, ja sigui en situacions simulades durant els tractaments de grup o en situacions reals convenientment escollides i programades. Reducció de les conductes defensives i de seguretat.
  • La millora de l’autoestima i de l’autoconcepte: Establiment de metes realistes i reforç dels resultats positius. Revisió dels mecanismes de desvaloració i d’atribució de l’eficàcia.
  • La regulació dels processos anticipatoris i de les expectatives autocomplertes.
  • La reestructuració cognitiva per controlar els pensaments desadaptatius abans i després de l’exposició. Identificar, analitzar i qüestionar els pensaments problemàtics a través d’exercicis estructurats.
  • El desenvolupament de les habilitats socials, l’entrenament assertiu i el control de la inhibició (recuperació dels recursos de què ja es disposa, però que estan bloquejats o inhibits).
  • L’entrenament de la concentració en el desenvolupament i en el seguiment de la tasca, i no en els símptomes (rubor, tremolor, etc.). Control de l’atenció autoenfocada.
  • La medicació: Els medicaments més utilitzats són els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS), que cal prendre durant períodes no inferiors a un any per arribar a certa estabilitat en els resultats. En ocasions, es recorre a les benzodiazepines i, de manera més excepcional, als IMAO. El tractament farmacològic s’ha d’efectuar sempre sota prescripció i sota control mèdics. Es considera, no obstant això, que els tractaments cognitivoconductuals són la teràpia que cal escollir en primer lloc: són tan efectius com la medicació o ho són més que aquesta, es produeixen menys recaigudes i menys efectes secundaris, i els resultats, un cop acabat el tractament, són més estables. No és infreqüent la combinació de tractaments psicològics i farmacològics.
  • Els materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia o com a suport de les “tasques per a casa”.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i que més s’han provat en el tractament de la fòbia social. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquest trastorn pot estar associat a altres problemes, que requeriran també ser abordats en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de la fòbia social, sinó de la persona que la pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, com a mínim en una primera fase, tot i que els tractaments grupals són particularment útils en l’abordatge de la fòbia social. La durada dels tractaments oscil·la normalment entre sis mesos i un any, per bé que en alguns casos poden ser més llargs.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de la fòbia social. Madrid i Barcelona.

Algunes referències bibliogràfiques sobre el tractament de la fòbia social

Echeburúa, E. (1995). Evaluación y tratamiento de la fobia social. Barcelona: Martínez Roca.

Cervera, S., Roca, M. i Bobes, J.(1998). Fobia Social. Barcelona: Masson.

Caballo, V. E. (2000). Manual de evaluación y entrenamiento de las habilidades sociales. Madrid: Siglo XXI.

Desberg, P. (1996). Estrategias para superar la timidez y el miedo a los demás. Barcelona: Integral.

Stahl, S. M. (1998). Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Eficacia de los tratamiento psicológicos. Document de la Sociedad Española para el avance de la Psicología Clínica y de la Salud. Siglo XXI. Novembre de 2002.

Vídeo: Tractament de l’ansiedad.  Dr. Carlos Baeza. Canal youtube clinicadeansiedad.

Categories
Cercar ajuda

Com es desenvolupen les consultes psicològiques?

Un cop la persona es decideix a buscar ajuda, i escull l’equip o especialista adequat, el primer pas per a rebre assistència consisteix en sol·licitar una primera visita. En alguns casos, si no es tenen referències sobre el professional i els seus mètodes de treball, o bé es tenen dubtes sobre la indicació d’un tractament o d’altres qüestions d’interès, és convenient sol·licitar prèviament informació per telèfon, o inclús personalment, per tal de poder prendre la decisió d’iniciar, o no, el procés de consultes i tractament.

La primera entrevista, després d’establir-se el contacte personal entre el pacient i l’especialista, té normalment dues parts: una primera, on s’inicia el procés d’exploració amb l’objectiu d’obtenir una impressió diagnòstica inicial i reconèixer mínimament al pacient i la seva circumstància; i una segona, on l’especialista fa una primera valoració del cas: hipòtesis diagnòstica, diagnòstic diferencial, exploracions complementàries, confecció de l’expedient clínic, indicacions terapèutiques, objectius, temps, etc.

És possible que el procés d’exploració s’allargui, segons el cas, dues o tres entrevistes més, a partir de les quals l’especialista efectua, en ferm, la valoració diagnòstica i la proposta de tractament, que determinen l’elecció dels procediments a seguir, periodicitat de les visites, duració del tractament, resultats esperats, etc.

Posteriorment s’aplica i desenvolupa el tractament establert, obert a revisió en funció de l’evolució, noves dades, incidències, etc. Els tractaments no finalitzen quan s’aconsegueix la millora, sinó quan la millora s’estabilitza. Finalitzat el tractament és recomanable realitzar dues o tres visites de seguiment convenientment distanciades en el temps.

La intervenció terapèutica combina, normalment, tractament específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general en funció de les característiques personals i circumstàncies del pacient.

Generalment, les primeres intervencions van encaminades a reduir els símptomes d’ansietat i les incapacitacions que produeixen. Més endavant, s’estudien i tracten els factors que originen i/o mantenen l’ansietat i d’altres alteracions o dificultats que poden acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, aspectes relacionats amb la prevenció, i aspectes relacionats amb el desenvolupament personal del pacient que d’una manera o altra tenen a veure amb el que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, s’acudeix a consulta una vegada per setmana. Quan el tractament està mínimament encaminat, s’espaien les visites, efectuant-se habitualment cada 15 dies. Si el tractament és exclusivament farmacològic, el ritme de les visites és diferent: inicialment cada tres o quatre setmanes, posteriorment cada dos o tres mesos.

La durada total dels tractaments és variable. Oscil·len entre sis mesos i un any, si bé en alguns casos poden ser més llargs. Es considera que passats dos o tres mesos ja han d’aparèixer alguns dels primers resultats, indicadors de la utilitat dels recursos que s’estan aplicant, i de la capacitat i disposició del pacient per a beneficiar-se d’ells.

Font: Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid. Psicòlegs. Teràpia cognitiu-conductual.

Categories
Ansietat: avisos i funcions

Funcions de l’ansietat

Les emocions disposen i orienten cap a determinades actituds i accions, articulant eficaçment -no sempre- percepció, cognició, fisiologia, afectes i conducta. Tot això, depenent, bàsicament, dels resultats/expectatives relacionats amb aconseguir/conservar el que desitgem i allunyar-nos/minimitzar l’indesitjable,  amb uns mitjans i unes circumstàncies.

L’ansietat constitueix, d’una banda un sistema d’alerta que ens avisa de que alguna cosa requereix de la nostra atenció o consideració. Dit d’una altre manera, compliria a nivell psicològic, una funció semblant a la del dolor a nivell físic.  A nivell físic podria fer-nos mal el cap, sentir-nos cansats, notar els músculs carregats i això seria l’avís per realitzar alguna acció immediata, o no. L’ansietat ens avisa de possibles riscos, necessitat de recursos extra, incompatibilitats, contraindicacions, amenaces.

Més enllà d’aquesta funció d’advertència, l’ansietat  ens disposa a actuar al respecte: atendre i pensar sobre l’assumpte, valorar-ne la importància i conseqüències, vigilar, disposar de recursos, etc.

El registre emocional de l’ansietat es projecta en la dimensió Desactivació-Atenció-Alerta-Alarma, en funció de la percepció de la gravetat, imminència, probabilitat de que succeixi el risc, d’una banda, i de la disponibilitat percebuda de recursos per fer-hi front.

Pel que fa a la seva funció operativa, l’ansietat propicia diferents tipus d’accions de mobilització. Veiem les més importants, pensant en l’exemple de la realitació d’un concurso o oposició:   

  • Advertir, prendre consciència de les conseqüències positives/negatives del resultat de la prova, vigilar que els nostres drets no estan conculcats en la convocatòria, en el seu cas reclamar, que complim amb els requisits exigits, estar atents a procediments, dates.
  • Preparar-se, posar-se en les condicions físiques i psicològiques necessàries per a afrontar la prova, el procés fins que se celebri i els esforços o renúncies exigides. Capacitar-se, adquirir coneixements, entrenar-se, establir controls.
  • Buscar recolzament, fer-se amb els mitjans materials o personals necessaris: anar a una acadèmia o tenir un preparador personal, comprar llibres o apunts.
  • Prevenir, preparar les coses necessàries per un fi, prendre precaucions per evitar un mal: fer una programació que ens permeti acabar i repassar el temari, disposar de mesures que ens comprometin a fer-ho, comptar amb recursos econòmics per sobreviure durant el període de preparació i assegurar-nos el temps necessari per fer-ho. Preveure, disposar amb antelació de mitjans per disminuir els efectes negatius d’alguna cosa, alternatives si no es superés la prova satisfactòriament.
  • Afrontar, posar-se en disposició de fer front a una situació amb certa dificultat com realitzar un examen escrit o oral, concentrar-se, controlar l’estrès i els nervis.
  • Establir prioritats en l’ús de recursos i esforços: renunciar, posposar o deixar sota mínims altres activitats o interessos, per afavorir l’estudi i la preparació adients. Inhibir/bloquejar altres activitats no compatibles o inconvenients en un moment donat.
  • Lluitar, fer valer, defensar el nostre examen, superar objeccions.
  • Protegir-se de possibles invalidacions, impugnar preguntes, procediments o resultats incorrectes, que ens puguin desfavorir.
  • Evitar anar a l’examen, arribat el moment, si no ens haguéssim preparat prou, o fugir, abandonar, un cop dins, si la dificultat supera amb escreix el que podem fer front amb alguna probabilitat d’èxit.

Moltes coses ens van be gràcies a l’ansietat, que sota les condicions adequades, milloren el nostre rendiment i adaptació al medi.

L’ansietat es converteix en disfuncional

  • quan és desproporcionada, compromet la salut i el benestar o l’autonomia.
  • quan interfereix de manera significativa en el normal desenvolupament de les activitats de la persona (estudis, feina, vida social, vida familiar, oci).
  • quan s’instaura el mecanisme de la “por a la por”: les manifestacions de l’ansietat es converteixen en el seu principal disparador.
  • quan dins de les funcions de l’ansietat, s’activa de forma recurrent alguna inadequada al cas, en lloc de les més funcionals o convenients. A mida que el registre emocional es polaritza cap a l’estat d’alarma, es veuen més afavorides les respostes més primàries i reactives (evitació, fugida, irritabilitat, paràlisi).
  • quan s’imposen i se sistematitzen les formes d’afrontament reactives, impulsives, immediates, davant les proactives, estratègiques i de llarg abast.
  • quan es confon l’afrontament de l’emoció i els seus efectes amb el problema: rascar la ferida, buscant reduir la picor, en comptes de centrar-se en la seva cura, o en el que l’origina; també fer a la vegada les dues coses.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Fuente: Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.[:]

Categories
Regulació emocional

Què són les emocions

Les emocions són respostes o reaccions que modifiquen el nostre afecte i ens predisposen a l’acció. La seva funció és adaptativa i ens dirigeix a preparar-nos cap a determinades accions. Aguditzen els nostres sentits i ens mobilitzen en una determinada direcció. Aquestes reaccions es manifesten amb canvis fisiològics, canvis a nivell de pensament i canvis a nivell de conducta. Les emocions modifiquen el nostre estat afectiu i compleixen alguna funció útil i profitosa per satisfer les nostres necessitats o objectius. Les emocions canvien el nostre afecte, motiven les nostres accions i també compleixen una funció de comunicació social.

Amb aquets canvis es promouen comportaments i accions dirigides bàsicament a evitar allò que ens resultaria perjudicial i apropar-nos a allò que ens resultaria beneficiós.

Existeix un grup d’emocions bàsiques o primàries i altres més complexes anomenades secundàries. Les emocions primàries son: por, ira, alegria, tristor, sorpresa i fàstic. Respecte les emocions secundàries, els autors les descriuen com emocions més complexes, combinació de les primàries, dependents de l’aprenentatge, la cultura i el procés maduratiu de la persona. La seva expressió és molt similar entre nosaltres, però depenent de les nostres característiques, aprenentatges i experiències, experimentarem certes emocions d’una manera particular i diferent als altes.

El mateix passa amb el motiu que les provoca. Una mateixa situació pot desencadenar emocions diferents entre les persones o amb un grau d’intensitat molt diferent. En aquest sentit, també les nostres característiques i experiències modulen la manera en que experimentem les emocions. Mitjançant com visquem una situació, com la interpretem o percebem, experimentem emocions diferents o amb un nivell d’intensitat més o menys elevat.

Un bon exemple el tenim mitjançant com vivim la por, que és una de les expressions fonamentals de l’ansietat. No a tothom li fa por el mateix ni amb la mateixa intensitat.

Alguns exemples:

  • Cometre una errada a la feina: Hi ha qui viurà aquest fet amb temor a que el seu cap li digui alguna cosa, el sancioni o inclús l’acomiadi, o pensi malament de les seves capacitats, i per tant se sentirà ansiós, amb por i preocupat. Però una altre persona, encara que no estigui satisfeta, pot entendre que és normal cometre errors i que tot i això la seva feina és vàlida i de qualitat. Aquesta persona no sentirà por ni preocupació o en tot cas la intensitat serà molt més baixa que en el primer cas.
  • Tenir una cita: Algunes persones, davant la situació de conèixer a algú i tenir una cita poden activar-se molt, estar força neguitosos/es, pensar que no estaran a l’alçada o que no agradaran a l’altre persona, i per tant, dormiran malament la nit anterior, es preocuparan i s’angoixaran. En canvi, altres persones poden veure aquesta situació amb motivació i com quelcom atractiu, interpretant la cita com quelcom divertit independentment de “l’èxit”, i per tant, se sentiran il·lusionats/ades i contents/es amb la cita. La primera persona pensa preocupada “¡oh no, tinc una cita!” mentre la segona pensa alegrement “¡fantàstic, tinc una cita!”.
  • Una presentació en públic: Hi haurà qui davant d’una possible avaluació negativa per part dels altres sentiran por i ansietat intensos, i la seva experiència serà “he estat molt nerviós/a, la presentació ha sigut un desastre”, mentre altes podrien gaudir-ho i el seu grau d’ansietat seria pràcticament inexistent.
  • Viatjar en avió: Hi ha qui ho pateix i hi ha qui ho gaudeix.

Com veiem en aquests exemples, les emocions no només depenen de la situació desencadenant, també depenent de molts altres factors.

Encara que tenim tendència a distingir les emocions com a negatives o positives, aquesta distinció no fa justícia a la seva funció. Considerem aquestes dues categories per com ens fan sentir quan les experimentem. Una descripció més raonable seria dividir-les en agradables o desagradables, però considerant que totes elles serien positives per que ens ajuden a adaptar-nos i a superar dificultats. Les emocions experimentades com desagradables tenen l’objectiu d’evitar o allunyar-nos de quelcom contraproduent, mentre que les agradables tenen l’objectiu d’apropar-nos a…, o que es tornin a produir les circumstàncies o situacions que ens resulten profitoses.

Totes les emocions son adaptatives i ens ajuden?

Depenent del grau i la circumstància en que es manifestin. Si es manifesten amb una intensitat adient i davant de circumstàncies que ho requereixen, llavors si que ens ajuden, però sempre passa així. Quan passa que una emoció apareix de manera desproporcionada o exagerada, o en un context on no es requereix, pot fins i tot dificultar el nostre rendiment i la consecució d’objectius. Quan això passa, és quan considerem que una emoció és desadaptativa o inadequada. Això passa sovint amb els problemes relacionats amb l’ansietat. L’ansietat i la por ens ajuden a preparar-nos per afrontar millor una situació complicada, difícil o perillosa, però si la ansietat és massa intensa o es presenta sense que en realitat hi hagi perill, llavors pot entorpir molt el nostre benestar i els nostres objectius. Serà llavors una emoció contraproduent que ens produirà un malestar innecessari. En aquets casos la teràpia psicològica ens pot ajudar. Un tractament cognitiu-conductual ens oferirà una sèrie d’eines i estratègies per superar els nostres problemes, reconduir les nostres emocions per que apareguin de nou en un grau adient i en les circumstàncies necessàries. Ens ajudarà també a dirigir de manera adient els nostres pensaments i comportaments per tal d’aconseguir el nostre benestar.

Com a resum podríem dir que:

  • Les emocions son una reacció adaptativa que modula el nostre afecte i que es manifesta a nivell d’activació fisiològica, pensaments i conducta.
  • Ens ajuden a aconseguir els nostres objectius i satisfer les nostres necessitats dirigint accions en aquestes direccions, i també tenen una funció de comunicació social.
  • Depenen o es modulen a través de diversos factors: situacions desencadenants, experiències anteriors, creences i interpretacions, característiques personals…
  • Ens apropen a lo desitjat o agradable i ens allunyen de lo perjudicial o desagradable.
  • Totes les emocions, encara que siguin desagradables, tenen una funció i per tant son positives.
  • La única excepció és quan es presenten d’una manera molt intensa o incongruent amb al situació, llavors poden representar un problema. Si no aconseguim gestionar-les be i reconduir-les fer teràpia ens pot ajudar.

 

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

 

Categories
Preguntes més freqüents

S’hereta, l’ansietat?

Els trastorns d’ansietat mostren agregació familiar. Això suggereix que individus de la mateixa família poden estar compartint certa predisposició heretada cap a aquest tipus de problemes psicològics. Així, per exemple, si es pren com a base mostres molt nombroses de bessons monozigòtics, els investigadors han arribat a l’estimació que l’aportació genètica en l’ocurrència del trastorn d’ansietat generalitzada és del 38%, i del 44% en el trastorn de pànic.

No obstant això, no es pot dir que existeixi un únic gen que «causi» ansietat. De fet, els trastorns d’ansietat apareixen com a resultat de la combinació de diferents factors, com ara trets heretats, factors d’estrès externs, experiències vitals, etc. Tenir un familiar que pateixi un trastorn d’ansietat pot ser un factor de risc de desenvolupar aquest tipus de patologia, malgrat que no implica que la persona sempre i en qualsevol cas l’acabi patint.

D’altra banda, en la gènesis dels trastorns d’ansietat, la història d’aprenentatge del subjecte juga un paper molt important. Conviure amb algú que pateixi un trastorn d’ansietat pot influir en el nen no només a nivell biològic o genètic. Aquests familiars poden servir de model de conducta a seguir i influir-hi mitjançant el que s’observa i s’aprèn a casa.

Vídeos il-lustratius:

Bases genéticas de la ansiedad y la depresión. Programa Redes. TVE.

Estrés y genoma: interacción cuerpo-mente

Resum de la privadesa

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.

Galetes estrictament necessàries

Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.

Analítiques

Aquest lloc web utilitza Google Analytics per recopilar informació anònima com el nombre de visitants del lloc i les pàgines més visitades.

El mantenir aquesta galeta habilitada ens ajuda a millorar el lloc web.