Categoria: Problemes

Tractament psicològic del trastorn obsessiu-compulsiu

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L’inici de qualsevol tractament requereix:

Una valoració diagnòstica precisa.
Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l’origen i en el desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposants, factors de manteniment, solucions que ja s’han provat, etc.
Un coneixement suficient de l’usuari i de les seves circumstàncies: el grau de deteriorament de la salut i del benestar, la incapacitació i les interferències en els plans d’acció o en els estatus significatius per a la persona, els recursos personals, l’atribució de la capacitat i de l’eficàcia, les característiques detectades de la personalitat i del sistema de valors, l’estat emocional general, etc.
La formulació d’un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles i el procés que han seguit al llarg del temps.
L’establiment d’una relació adequada entre l’usuari i l’especialista, que els permeti treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, compliment de les prescripcions, etc.
Finalment, en funció de tot el que s’ha comentat, l’establiment d’uns objectius avaluables i d’uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, que depenen de la demanda formulada per l’usuari, constitueixen el tractament pròpiament dit.

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, d’altres relacionats amb la prevenció i d’altres relacionats amb el desenvolupament personal de l’usuari que, d’alguna manera, tenen a veure amb allò que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics del trastorn obsessiu-compulsiu

Els tractaments que han demostrat una major eficàcia en el tractament específic dels trastorns obsessiu-compulsius (TOC) són els tractaments farmacològics i els psicològics basats en procediments cognitiu-conductuals.

A continuació, una relació d’aquelles tècniques considerades més efectives:

Informació al pacient sobre la naturalesa de l’ansietat i l’estat d’ànim en general i del TOC en particular: mecanismes bàsics, problemes associats amb la finalització de les accions, relacions entre pensament, emoció i acció.
Medicació: ofereix molts bons resultats terapèutics en la utilització d’alguns antidepressius tricíclics, especialment la clomipramina. També els Inhibidors Selectius de la Recaptació de la Serotonina (ISRS), fluoxetina, fluvoxamina, entre d’altres.
Exposició i prevenció de resposta: el pacient s’enfronta deliberadament i voluntàriament, a l’objecte, pensament o situació temuda, ja sigui de forma real o en imaginació, evitant utilitzar rituals “tranquil·litzadors”, per tal de facilitar els processos d’extinció i/o habituació de l’ansietat, pensaments o imatges obsessives, amb la finalitat d’aconseguir l’extinció de l’ansietat associada.
Identificació i neutralització de procediments contraproduents, utilitzats pel pacient per a regular el seu problema, però que en realitat, contribueixen, no a la solució, sinó al manteniment del problema. Per a més informació sobre aquests procediments pot consultar l’apartat De malament a pitjor del menú de l’esquerra.
Tècniques cognitives: reestructuració de creences distorsionades, anàlisis de les conseqüències catastròfiques temudes pel pacient, control de pensaments automàtics, resolució de processos de dubtes paralitzants, anàlisis dels sentiments de culpa.
Tècniques per al control de l’atenció: inhibició reciproca de camps atencionals, parada del pensament, etc.
Materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i provats en el tractament del trastorn obsessiu compulsiu (TOC). S’ha de tenir en compte no obstant, que aquests trastorns poden venir associats a altres problemes, que requereixen també un abordatge, en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no és del TOC, sinó de la persona que ho pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que efectua. Els tractaments solen desenvolupar-se individualment. La durada dels tractaments oscil·la normalment entre sis mesos i un any, si bé per alguns casos pot arribar a ser més llarga.

__________
Font: Clínica de l’ Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament del Trastorn Obsessiu-Compulsiu. Barcelona i Madrid.

Més informació

Silva, P. y Rachman, S.(1995):Trastorno Obsesivo-Compulsivo. Los hechos. Bilbao: Descleé De Brouwer.

Freeston, M.H y Ladouceur, R. (1997). Análisis y tratamiento de las obsesiones. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos (Vol. 1, pp. 137-169). Madrid: Siglo XXI.

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (2)Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca

Vallejo, j. y Berrios,G.E.(1995).Estados obsesivos.Barcelona. Masson S.A.

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1995). Técnicas de exposición: Variantes y aplicaciones. En F.J. Labrador, J.A. Cruzado y M. Muñoz (Eds.), Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta (pp. 422-456). Madrid: Pirámide

Stahl,S.M.(1998).Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Directrices Internacionales de Tratamiento para el Trastorno Obsesivo-Compulsivo The Expert Consensus Guideline Series: Guías de actuación propuestas por Comités Internacionales de Expertos. Están pensadas para especialistas, pero incluyen un apartado para pacientes y familiares. En inglés

Fòbia Social

El tractament psicològic de la fòbia social

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Objectius del tractament

Es pretén que l’usuari dels serveis psicològics redueixi la seva inhibició social (és a dir, que pugui activar recursos que ja té, però que, sota determinades condicions, estan inhibits o bloquejats) i que adquireixi nous recursos i els posi en pràctica per augmentar els assoliments i mantenir-los. Entre aquests recursos hi ha aprendre a establir metes realistes, corregir errors cognitius (relacionats amb les expectatives, els supòsits, etc.), concentrar-se en la tasca en lloc de fer-ho en les sensacions pròpies, perdre la por dels símptomes mateixos, reduir les conductes defensives o d’evitació, controlar l’activació autonòmica i somàtica, disminuir l’ansietat social i la interferència que provoca, i superar les carències existents en situacions socials.

En alguns casos, l’ansietat social està associada amb altres alteracions, de manera que es requereix una anàlisi prèvia per decidir quins problemes s’hauran d’abordar i en quin ordre, però cal tenir en compte que el problema més greu sempre s’ha de tractar en primer lloc o en paral·lel amb aquell que es tracti primer. La presència d’altres trastorns no impedeix el tractament de la fòbia social, tot i que és probable que aquests requereixin una intervenció addicional.

Programes

Entre les tècniques psicològiques de tractament destaquen l’exposició (role playing o en viu), l’entrenament en habilitats socials, la identificació i la correcció de procediments contraproduents, la reestructuració cognitiva (és a dir, el replantejament, mitjançant experiències correctores i posant-los a prova, de les creences, dels supòsits i de les formes d’avaluació), la millora de l’autoestima, l’entrenament autoinstructiu, la relaxació i l’emfasització a l’usuari de la importància de concentrar-se en la tasca o en la interacció social (concentrar-se en aspectes de l’ambient, en el comportament dels altres, etc.). Aquesta darrera tècnica és fonamental per tractar un dels principals problemes de molts fòbics socials: l’excessiva consciència de si mateixos. Els programes de tractament acostumen a combinar diversos procediments, però cal matisar que un tractament no es redueix a la suma de tècniques i procediments, sinó que és l’adequada articulació i integració d’aquests en funció de cada cas.

No s’han establert encara, de manera inequívoca, predictors clars de l’èxit terapèutic, tot i que la reducció de la por de l’avaluació negativa se cita com un dels que podrien ser més significatius. Les recaigudes sembla que són més probables quan aquest tipus de cognicions no canvia. També poden estar associats a pitjors resultats del tractament o al seu abandonament la presència de depressió, el dèficit d’habilitats socials, les baixes expectatives de millora, el fet de tenir fòbia social generalitzada (en lloc de circumscrita o específica), la gravetat del deteriorament produït pel trastorn, la presència de trastorn evitatiu de la personalitat, l’abús o la dependència de l’alcohol i el fet de no complir amb les tasques entre sessions. Que s’obtinguin pitjors resultats en el tractament no significa necessàriament que no s’aconsegueixi la mateixa quantitat de canvi; aquesta pot ser similar, però no ho serà l’estat final aconseguit quan es presenti, ja en el pretractament, un deteriorament més gran.

De vegades, el programa de tractament psicològic pot aplicar-se íntegrament o parcialment en grup.

L’inici de qualsevol tractament requereix:

Una valoració diagnòstica precisa.
Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l’origen i en el desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposants, factors de manteniment, solucions que ja s’han provat, etc.
Un coneixement suficient de l’usuari i de les seves circumstàncies: el grau de deteriorament de la salut i del benestar, la incapacitació i les interferències en els plans d’acció o en els estatus significatius per a la persona, els recursos personals, l’atribució de la capacitat i de l’eficàcia, les característiques detectades de la personalitat i del sistema de valors, l’estat emocional general, etc.
La formulació d’un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles i el procés que han seguit al llarg del temps.
L’establiment d’una relació adequada entre l’usuari i l’especialista, que els permeti treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, compliment de les prescripcions, etc.
Finalment, en funció de tot el que s’ha comentat, l’establiment d’uns objectius avaluables i d’uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, que depenen de la demanda formulada per l’usuari, constitueixen el tractament pròpiament dit.

Tractaments específics per a la fòbia social

Les teràpies que han demostrat més eficàcia en el tractament específic de la fòbia social són les basades en els procediments cognitivoconductuals. A continuació s’exposa una relació de les tècniques més utilitzades:

La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i de la fòbia social en particular: L’explicació dels mecanismes i dels processos bàsics, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes d’ajudar a posar-hi solució.
L’exposició i l’autoexposició a situacions ansiògenes, ja sigui en situacions simulades durant els tractaments de grup o en situacions reals convenientment escollides i programades. Reducció de les conductes defensives i de seguretat.
La millora de l’autoestima i de l’autoconcepte: Establiment de metes realistes i reforç dels resultats positius. Revisió dels mecanismes de desvaloració i d’atribució de l’eficàcia.
La regulació dels processos anticipatoris i de les expectatives autocomplertes.
La reestructuració cognitiva per controlar els pensaments desadaptatius abans i després de l’exposició. Identificar, analitzar i qüestionar els pensaments problemàtics a través d’exercicis estructurats.
El desenvolupament de les habilitats socials, l’entrenament assertiu i el control de la inhibició (recuperació dels recursos de què ja es disposa, però que estan bloquejats o inhibits).
L’entrenament de la concentració en el desenvolupament i en el seguiment de la tasca, i no en els símptomes (rubor, tremolor, etc.). Control de l’atenció autoenfocada.
La medicació: Els medicaments més utilitzats són els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS), que cal prendre durant períodes no inferiors a un any per arribar a certa estabilitat en els resultats. En ocasions, es recorre a les benzodiazepines i, de manera més excepcional, als IMAO. El tractament farmacològic s’ha d’efectuar sempre sota prescripció i sota control mèdics. Es considera, no obstant això, que els tractaments cognitivoconductuals són la teràpia que cal escollir en primer lloc: són tan efectius com la medicació o ho són més que aquesta, es produeixen menys recaigudes i menys efectes secundaris, i els resultats, un cop acabat el tractament, són més estables. No és infreqüent la combinació de tractaments psicològics i farmacològics.
Els materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia o com a suport de les “tasques per a casa”.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i que més s’han provat en el tractament de la fòbia social. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquest trastorn pot estar associat a altres problemes, que requeriran també ser abordats en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de la fòbia social, sinó de la persona que la pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, com a mínim en una primera fase, tot i que els tractaments grupals són particularment útils en l’abordatge de la fòbia social. La durada dels tractaments oscil·la normalment entre sis mesos i un any, per bé que en alguns casos poden ser més llargs.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de la fòbia social. Madrid i Barcelona.

Algunes referències bibliogràfiques sobre el tractament de la fòbia social

Echeburúa, E. (1995). Evaluación y tratamiento de la fobia social. Barcelona: Martínez Roca.

Cervera, S., Roca, M. i Bobes, J.(1998). Fobia Social. Barcelona: Masson.

Caballo, V. E. (2000). Manual de evaluación y entrenamiento de las habilidades sociales. Madrid: Siglo XXI.

Desberg, P. (1996). Estrategias para superar la timidez y el miedo a los demás. Barcelona: Integral.

Stahl, S. M. (1998). Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Eficacia de los tratamiento psicológicos. Document de la Sociedad Española para el avance de la Psicología Clínica y de la Salud. Siglo XXI. Novembre de 2002.

Vídeo il-lustratiu: Tractament de l’ansietat

Fóbies específiques

Curs per superar la por de volar a Barcelona: Calendari i preus

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El programa de la Clínica de l’Ansietat per superar la por de volar consta de dos blocs o mòduls:

Bloc A: Es realitza individualment durant sis sessions. Està relacionat amb el coneixement i amb el desenvolupament de procediments psicològics per afrontar i superar la por. Aquest mòdul es desenvolupa a les consultes de la Clínica de l’Ansietat a Barcelona.
Bloc B: Es duu a terme en grups petits, en un sol dia. Està relacionat amb el coneixement de l’entorn aeronàutic i del vol, i amb l’exercitació en aquestes situacions. Per tant, aquest bloc es duu a terme a les instal·lacions de l’empresa aeronàutica col·laboradora, també a Barcelona.

En el desenvolupament del programa, hi participen psicòlegs i pilots, amb el suport de diversos mitjans tècnics i instrumentals.

L’inici del mòdul individual (bloc A) és obert permanentment. S’ha de realitzar prèviament a l’inici de la part grupal del programa (bloc B: informació aeronàutica bàsica i exercicis amb el simulador). Les dates que s’indiquen més avall són, doncs, les previstes per al desenvolupament del bloc B del programa per superar la por de volar.

Calendari per al desenvolupament dels pròxims cursos

Dia	Mes	Any
1	Abril	2017
20	Maig	2017
17	Juny	2017
15	Juliol	2017

Preu del curs: 460 euros.

Informació i inscripcions: A www.volarsinmiedo.com o al telèfon de la Clínica de l’Ansietat, 93 226 14 12.

Vídeo il-lustratiu

Programa emitido el 21-4-15 por el Canal 24h, de RTVE, sobre diversas fobias y su tratamiento. Las imágenes de los minutos 10,40 al 15,50 corresponden al programa Conducir Sin Miedo; y las imágenes de los minutos 19,20 al 22,18 al programa Volar Sin Miedo, ambos organizados por Clínica de la Ansiedad para superar dichos miedos

Pulso al miedo

Altres vídeos relacionats

Por de volar. Clínica de l’Ansietat

Crisis de pànic i agorafòbia

L’agorafòbia: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

L’agorafòbia és un trastorn amb entitat pròpia, que cal distingir de:

El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: En aquest trastorn, apareixen crisis d’angoixa inesperades i repetides que precedeixen l’agorafòbia. En l’agorafòbia sense història de trastorn d’angoixa es té por d’alguns símptomes que es poden produir en els atacs de pànic, però no de les crisis d’angoixa completes –ja que no s’han patit mai–.
La fòbia social: També hi ha evitació, però de les actuacions públiques –per exemple, fer una conferència o impartir una classe– per por de l’opinió dels altres.
La fòbia específica: Aquí es temen i s’eviten situacions i objectes més específics que en la agorafòbia –per exemple, les aranyes, les altures, els ascensors, els gossos–. L’evitació, com a mínim al començament, no es relaciona amb preocupacions per escapar en cas que apareguin símptomes semblants als de l’angoixa. A més, tant la por com l’evitació no es redueixen amb la companyia de persones conegudes.
El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia en la infància. El nen evita separar-se de la seva llar o de les persones significatives del seu entorn.
El trastorn obsessivocompulsiu: Pot haver-hi, com en l’agorafòbia, una reducció de la mobilitat, però provocada per la prevenció de l’aparició d’un pensament obsessiu –per exemple, no sortir de casa per por de contaminar-se– o d’un ritual –per exemple, rentar-se tot el cos cada vegada que la persona creu que s’ha “contaminat”–.
El trastorn per estrès posttraumàtic: En aquest trastorn, s’eviten situacions que han provocat un elevat estrès –per exemple, carrerons foscos i solitaris després d’una violació o sortir de casa després d’haver estat agredit cruelment–.
El trastorn depressiu major: També hi pot haver una restricció de les sortides de la llar, però més aviat com a conseqüència de la manca de ganes, de la incapacitat d’experimentar plaer o, fins i tot, de la preocupació per plorar en públic.
El trastorn delirant: La reclusió està motivada per preocupacions delirants –per exemple, la persona té por perquè creu que la persegueixen–.
L’evitació per preocupacions realistes davant una malaltia mèdica: Com els casos de l’evitació per les diarrees sobtades i imprevisibles en la malaltia de Crohn o pels desmais en les isquèmies transitòries.

Més informació

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Radio3W.com: Fobias con Rosa León. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica de l’equip de Clínica de l’Ansietat. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Introducció

L’ansietat i la personalitat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 4 de gener de 2022

Introducció

La personalitat és el patró de pensaments, sentiments i conductes que presenta una persona i que persisteix al llarg de tota la vida i en situacions diverses. La personalitat és estable en el temps i en les situacions; això implica que tendim a comportar-nos de manera similar en contextos diferents i en diversos moments de la vida.

Els trets són els atributs o les característiques de la personalitat. Segons les teories psicològiques, n’hi ha molts. A més, hi ha autors que anomenen de maneres diferents característiques de la personalitat que són similars o fins i tot les mateixes. Els trets més coneguts són: extraversió o afecte positiu (positive emotionality or positive affect), neuroticisme o afecte negatiu (negative emotionality or negative affect), psicoticisme, perfeccionisme, etc. Una persona extravertida busca la companyia dels altres i en gaudeix, prefereix fer activitats en grup que de manera individual, té habilitats socials i és una persona activa, amb energia, entusiasta. Una persona introvertida (el pol oposat) prefereix dur a terme activitats en solitari o amb poques persones i tendeix a ser més inhibida, més reflexiva, més cautelosa, etc. Cadascun dels trets i els seus contraris se situen en els extrems d’un contínuum, de manera que les persones ens diferenciem les unes de les altres en el grau en què presentem cada tret. Les persones amb un alt grau de neuroticisme (considerat per alguns autors sinònim d’ansietat tret) mostren tendència a la por, a la tensió, a la preocupació. Són persones emocionalment inestables, que tenen sentiments de tristesa, de solitud o d’ira amb freqüència. Les persones amb un grau baix de neuroticisme gaudeixen d’estabilitat emocional, són tranquil·les i estan segures de si mateixes.

Es considera que la personalitat pren la seva forma al llarg del temps a partir de les experiències viscudes. No obstant això, determinades característiques de la personalitat apareixen ja durant els primers anys de vida. La part innata de la personalitat s’anomena temperament. Podríem dir que el temperament és el substrat biològic-genètic de la nostra manera de ser, l’equipatge que porten incorporat els nens quan neixen.

Relació entre la personalitat i la psicopatologia

La nostra conducta està determinada per la interacció entre els factors biològics, els ambientals i la nostra personalitat. La manera com ens comportem en un moment determinat depèn de la situació en què ens trobem i de com siguem. La nostra personalitat determina, com a mínim en part, com reaccionem davant d’una situació. Vegem-ne un exemple. En un bar, un desconegut comença a parlar-nos. Una persona extravertida probablement iniciarà una conversa amb ell. En canvi, una persona introvertida intentarà eludir les preguntes o deixarà clar d’alguna manera que no vol continuar parlant.

Òbviament, les experiències que ja hem viscut influeixen en el nostre comportament i l’aprenentatge de conductes més adaptatives pot fer que no sempre ens comportem de la mateixa manera. Si continuem amb l’exemple, una persona introvertida pot fer l’esforç de comportar-se més obertament si ha après que aquesta manera d’actuar li reporta algun tipus de benefici (facilitar el contacte social, millorar l’autoestima, etc.). A més de repercutir en el nostre comportament, es considera que el temperament i les característiques de la personalitat influeixen en l’aparició de problemes psicològics. Per exemple, el temperament difícil dels nens s’ha associat a l’aparició de problemes de comportament (agressivitat, desafiament als adults, robatoris, etc.). Molts estudis suggereixen que el temperament difícil del nen (un nen irritable, amb dificultats per adaptar-se als canvis, amb problemes per establir una regularitat en els hàbits d’alimentació, d’higiene i de son…) podria tenir una interacció amb la manera d’educar-lo dels pares (són autoritaris, l’escridassen, utilitzen càstigs físics, són inconsistents i poc ferms a l’hora d’aplicar els càstigs o són incapaços de posar límits), cosa que té com a conseqüència un problema de comportament. És clar que el temperament difícil del nen no condueix de manera invariable a un problema de comportament; calen unes circumstàncies determinades en l’ambient (que els pares l’eduquin de manera autoritària, per exemple) perquè s’observi aquest resultat.

Altres estudis assenyalen que el neuroticisme està molt relacionat amb els trastorns emocionals. S’ha observat que un bon nombre d’individus que pateixen depressió tenen graus elevats de neuroticisme i es considera que presentar aquest tret de la personalitat pot fer que es tingui predisposició per a aquest tipus de problema psicològic.

Relació entre la personalitat i l’ansietat

La relació entre les característiques de la personalitat i l’ansietat ha estat molt estudiada. Concretament, s’han investigat les relacions entre:

Trets de la personalitat y trastorns d’ansietat: S’han analitzat les relacions més o menys específiques entre determinades característiques de la personalitat i diversos trastorns d’ansietat, tenint en compte que aquests trets podrien predisposar els individus que els tenen en grau elevat a patir aquests trastorns.
Trastorns d’ansietat i trastorns de la personalitat: S’han estudiat les relacions més o menys específiques entre els trastorns d’ansietat i els de la personalitat, prenent, en alguns casos, els primers com a predisposants per als segons.

Trets de la personalitat i trastorns d’ansietat

En molts casos, les persones que pateixen un trastorn d’ansietat són vistes pels altres com persones molt ansioses. Això és diferent de la reacció més o menys adaptativa que una persona pot tenir davant una situació amenaçant. En el primer cas, diem que aquest individu és ansiós; en el segon, que està ansiós. Cal distingir entre ansietat tret i ansietat estat. L’ansietat tret és una característica de la personalitat relativament estable (al llarg del temps i en diverses situacions). El tret d’ansietat fa referència a la tendència de l’individu a reaccionar de manera ansiosa. Al·ludeix a la predisposició de l’individu per percebre les situacions com a perilloses o com a amenaçants i a la tendència a respondre-hi amb ansietat.

Les persones més ansioses tenen un tret d’ansietat molt marcat, de manera que tenen tendència a percebre un gran nombre de situacions com a perilloses o com a amenaçants i a respondre-hi amb estats d’ansietat de gran intensitat.

L’ansietat estat fa referència a un estat emocional transitori i fluctuant al llarg del temps. El grau d’elevació de l’estat d’ansietat hauria de ser alt en circumstàncies que el subjecte percebi com a amenaçants i baix en situacions no amenaçants o en circumstàncies en què, tot i haver-hi perill, aquest no es percep com a amenaçant. Ambdós conceptes estan relacionats. Una persona amb un elevat grau d’ansietat tret presenta, per regla general, una ansietat estat també elevada. No obstant això, una persona amb un baix grau d’ansietat tret pot tenir, de manera puntual, reaccions d’ansietat d’intensitat elevada davant situacions que percebi com a amenaçants (ansietat estat). Així, per exemple, una persona amb un baix grau d’ansietat tret pot sentir-se ansiosa davant la imminència d’un examen. En canvi, una persona amb un elevat grau d’ansietat tret no només estarà nerviosa en aquesta situació, sinó que també ho estarà en moltes d’altres.

Segons molts autors, l’ansietat tret és la característica de la personalitat subjacent a molts trastorns d’ansietat. És a dir, és probable que moltes persones que pateixen un trastorn d’ansietat tinguin un alt grau d’ansietat tret. Es tracta d’una característica de la personalitat amb una important càrrega genètica i es creu que podria estar implicada en la incrementada vulnerabilitat a patir trastorns d’ansietat i de depressió que tenen aquestes persones. Per a alguns autors, la manifestació més pura d’un elevat grau d’ansietat tret és el trastorn d’ansietat generalitzada (TAG).

Els trastorns d’ansietat també tenen en comú un altre tret de la personalitat: l’evitació del dany (harm avoidance). Alguns autors relacionen aquest tret amb una característica temperamental que s’observa ja en nens molt petits: la inhibició conductual. Les persones amb una inhibició conductual o una evitació del dany altes acostumen a evitar estímuls nous o no familiars i a comportar-se de manera inhibida davant d’ells; acostumen a reaccionar amb retraïment (no s’apropen a l’estímul desconegut, se n’allunyen). Són persones cauteloses, tenses, que es fatiguen amb facilitat, tímides, aprensives i pessimistes. Així, per exemple, un nen amb un grau elevat d’inhibició conductual es mostra poruc davant persones desconegudes i acostuma a evitar les situacions socials en què ha d’establir relació amb individus que no coneix (o aquelles en què no hi ha un cuidador o un familiar). Molts estudis han associat aquest tret temperamental en els primers anys de vida amb la presència de fòbia social en la infància, en l’adolescència o en l’edat adulta. Com assenyalàvem en un altre paràgraf d’aquest article, presentar aquest tret o aquest temperament no condueix de manera invariable a patir fòbia social. Els individus que presenten aquest trastorn d’ansietat poden haver estat mancats de models de conducta assertiva (per exemple, els seus pares poden ser també tímids) o no haver viscut experiències que els ensenyin a comportar-se d’una altra manera.

L’evitació del dany també s’ha associat al trastorn de pànic. Alguns estudis suggereixen que les persones amb atacs de pànic podrien tenir uns trets temperamentals comuns que podrien ser anteriors a l’aparició del trastorn: – Elevada activitat del sistema nerviós simpàtic, amb símptomes com les palpitacions, la suor, la dispnea, etc. Aquests símptomes es presenten de manera esporàdica abans de l’aparició del primer atac de pànic.

Por excessiva de patir una malaltia.
Hipersensibilitat a la separació. Són persones dependents, amb necessitat de sentir-se protegits o de protegir els seus éssers estimats, presenten una forta unió amb els familiars.
Dificultat per allunyar-se de llocs coneguts.
Els costa adaptar-se als canvis i a les novetats, no acostumen a establir-se gaire lluny del seu lloc d’origen i de les persones que coneixen.
Necessitat de seguretat. Necessiten que algú els tranquil·litzi, que els asseguri que allò que temen no passarà.
Són persones molt preocupades per la salut i les malalties, amb una important hipervigilància de les sensacions corporals.

A més de l’evitació del dany, altres característiques de la personalitat podrien actuar com a predisposants específics del trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Les persones amb aquest problema acostumen a ser perfeccionistes, rígides i inflexibles. Són persones que dediquen molt temps a repetir les mateixes tasques fins que el resultat arriba a ser perfecte, tenen problemes per adaptar-se als canvis i per adoptar altres punts de vista. La seva estabilitat emocional depèn del control, de la rutina i de l’ordre. Alguns autors assenyalen que aquestes característiques de la personalitat no han de ser anteriors necessàriament a l’aparició del trastorn.

La majoria dels estudis que examinen la relació entre la personalitat i l’ansietat són transversals (avaluen les característiques de la personalitat i la presència del trastorn en el mateix moment) o utilitzen un disseny retrospectiu (demanen a les persones que presenten el trastorn com eren abans de la seva aparició). Els estudis longitudinals examinats (primer avaluen la personalitat i després si apareix o no el trastorn) tampoc no produeixen resultats concloents. Per això, en aquests moments es desconeix si els trets de la personalitat antecedeixen en el temps la presència d’un problema d’ansietat o ambdues coses apareixen de manera simultània. Fins i tot hi ha autors que afirmen que algunes d’aquestes característiques o d’aquests trets podrien veure’s afectats pel curs del trastorn. Per exemple, les persones amb atacs de pànic poden tornar-se més aprensives i més hipervigilants pel que fa als símptomes físics a causa de la seva malaltia.

Trastorns d’ansietat i trastorns de la personalitat

Diversos estudis assenyalen que un percentatge elevat de persones que pateixen trastorns d’ansietat presenten també un trastorn de la personalitat. Un trastorn de la personalitat es defineix com un patró estable i inflexible de comportament que suposa malestar o danys per al subjecte o per a les persones que l’envolten. Podríem dir que una persona presenta un trastorn de la personalitat quan té determinades característiques de la personalitat en un grau molt elevat i, a causa d’això, té greus problemes en diversos àmbits de la vida (el familiar, el social, el laboral, etc.).

Els trastorns de la personalitat es diagnostiquen principalment en adolescents i en adults. En nens no es diagnostiquen aquests problemes perquè es considera que la personalitat encara no està formada. Alguns estudis suggereixen que els trastorns de la personalitat poden aparèixer amb posterioritat als trastorns d’ansietat. De fet, alguns autors creuen que els trets i els trastorns de la personalitat es podrien situar en diferents punts d’un contínuum. Per exemple, una persona pot ser tímida i introvertida, pot tenir fòbia social o pot presentar un trastorn evitatiu de la personalitat. Sota aquest punt de vista, aquest trastorn de la personalitat se situa en l’extrem més greu i més intens de la introversió. En altres treballs, en canvi, s’ha descrit que els trastorns de la personalitat podrien ser previs i influir negativament en la aparició d’un trastorn d’ansietat.

Els trastorns d’ansietat que s’han associat amb més freqüència a un trastorn de la personalitat són el trastorn d’ansietat generalitzada i la fòbia social. També les persones amb un trastorn d’angoixa (presència d’atacs de pànic) o amb un trastorn obsessivocompulsiu (TOC) poden presentar comorbiditat amb aquests trastorns. En canvi, és molt poc probable que una fòbia específica (tenir por dels insectes, de pujar en un ascensor o de fer-ho a l’avió) es vegi acompanyada d’un trastorn de la personalitat.

Els trastorns de la personalitat que amb més freqüència s’associen als trastorns d’ansietat són: el trastorn evitatiu de la personalitat, el trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat, el trastorn límit o borderline de la personalitat i el trastorn de la personalitat per dependència. Vegem breument en què consisteix cadascun d’ells:

Trastorn evitatiu de la personalitat: Les persones amb aquests trastorn presenten un grau molt elevat d’inhibició social, sentiments d’incompetència i molta susceptibilitat a l’avaluació negativa. Aquestes persones acostumen a evitar les relacions socials, i poden fins i tot arribar a no treballar si fer-ho implica contacte amb altres persones. Els preocupa de manera exagerada ser criticats o rebutjats en situacions socials, se senten incompetents i inferiors als altres, i tenen molta por de fer el ridícul. Es tracta d’un trastorn molt més greu i molt més crònic que la fòbia social i, per això, més difícil de superar.
Trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat: Les persones amb aquest trastorn es preocupen sobre manera per l’ordre, el perfeccionisme i el control. Intenten mantenir la sensació de control amb una atenció extrema a les normes, a les regles, a les llistes, als horaris, etc. Per això, acostumen a perdre’s en els detalls. El seu perfeccionisme fa que retardin molt la finalització de les seves tasques. Són persones rígides, obstinades i inflexibles. Tot i que reben noms semblants, el trastorn obsessivocompulsiu es diferencia d’aquest trastorn de la personalitat perquè es diagnostica quan apareixen obsessions i compulsions.
Trastorn límit o bordeline de la personalitat: Es caracteritza per un patró general d’inestabilitat en l’estat d’ànim i en les relacions amb els altres. Aquestes persones s’esforcen per evitar un abandonament real o imaginari. Les seves relacions personals acostumen a ser molt intenses i sovint oscil·len entre la idealització més extrema i el menyspreu. Són persones molt impulsives (pel que fa a les despeses, al sexe, a l’abús de substàncies, a l’alimentació, etc.). Acostumen a ser habituals les amenaces de suïcidi i els intents de dur-lo a terme.
Trastorn de la personalitat per dependència: Les persones amb aquest trastorn tenen una necessitat general i excessiva que d’altres s’ocupin d’elles, es mostren submises i tenen molta por del rebuig i de la separació. Tenen moltes dificultats per prendre decisions quotidianes i necessiten constantment la reafirmació dels altres. No volen estar sols perquè els preocupa ser incapaços de cuidar d’ells mateixos.

També alguns trastorns que apareixen amb més freqüència en la infància s’han associat amb un trastorn de la personalitat en l’edat adulta. Alguns autors suggereixen que el trastorn d’ansietat per separació (TAS) podria ser un antecedent del trastorn límit de la personalitat. S’ha observat que alguns nens amb un TAS en la infància desenvolupen aquest trastorn de la personalitat en etapes posteriors de la vida.

Tenir un trastorn de la personalitat obstaculitza la bona marxa del tractament d’un trastorn d’ansietat?

Els treballs sobre aquest tema no són concloents. Alguns indiquen que el tractament dels trastorns d’ansietat és igual d’efectiu encara que l’usuari dels serveis psicològics tingui un trastorn de la personalitat. D’altres suggereixen que la teràpia, en aquest cas, pot ser més lenta. Per exemple, alguns estudis sobre el trastorn d’ansietat generalitzada assenyalen que els usuaris que presenten un trastorn de la personalitat associat acostumen a abandonar el tractament amb més freqüència. D’altres adverteixen que en els usuaris amb un TAG o amb fòbia social i amb un trastorn de la personalitat és menys probable la remissió del problema.

__________
Font: Noemí Guillamón. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Barcelona i Madrid.

Més informació

Andrews, G. (1996). Comorbidity and the general neurotic syndrome. British Journal of Psychiatry, 168 (Suppl 30), 76-84.

APA (1995). Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM-IV). Barcelona: Masson.

Clark, L.A., Watson, D., y Mineka, S. (1994). Temperament, personality, and the mood and anxiety disorders. Journal of Abnormal Psychology, 103(1), 103-116.

Endler, N.S., y Kocovski, N.L. (2001). State and trait anxiety revisited. Journal of Anxiety Disorders, 15(3), 231-245.

Matthews, G., Saklofske, D.H., Costa, P.T Jr, Deary, I.J., y Zeidner, M. (1998). Dimensional models of personality: A framework for systematic clinical assessment. European Journal of Psychological Assessment, 14(1), 36-49.

Merikangas, K.R., Swendsen, J.D., Preisig, M.A., y Chazan, R.Z. (1998). Psychopathology and temperament in parents and offspring: Results of a family study. Journal of Affective Disorders, 51(1), 63-74.

Perugi, G., Toni, C., Benedetti, A., Simonetti, B., Simoncini, M., y et.al. (1998). Delineating a putative phobic-anxious temperament in 126 panic-agoraphobic patients: Toward a rapprochement of European and US views. Journal of Affective Disorders, 47(1-3), 11-23.

Rheaume, J., Ladouceur, R., y Freeston, M.H. (2000). The prediction of obsessive-compulsive tendencies: does perfectionism play a significant role?. Personality and Individual Differences, 28, 583-592.

Watson, D., Clark, L.A., y Harkness, A.R. (1994). Structures of Personality and their relevance to psychopathology. Journal of Abnormal Psychology, 103(1), 18-31.

Més llibres

Ansietat i altres

Ansietat i alcohol (text en castellà)

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

En la sociedad española el alcohol es una droga de curso legal, socialmente aceptada, que mueve importantes divisas y ocasiona no menos importantes quebraderos de cabeza, familiares y sanitarios. Vivimos en una sociedad vinícola donde el acto de beber está asociado a multitud de acontecimientos diarios. Existe una gran presión social para beber, pero a la vez hay una clara falta de información sobre los problemas que produce el consumo reiterado. Además, las bebidas alcohólicas son de fácil acceso y se venden a un precio muy asequible para la mayoría de la población. La oferta de ocio está en exceso orientada al consumo de alcohol y otras drogas. A esto hay que añadir que su consumo es alentado a través de los medios de comunicación, asociándolo a diversión, sensualidad, encuentros sexuales, patrones de vida deseables o a modelos de comportamiento exitosos. Existen, además, una serie de mitos, socialmente extendidos, sobre supuestas propiedades “milagrosas” de las bebidas alcohólicas (antes llamadas “espirituosas”): por ejemplo, sirve para afrontar mejor los problemas (en la mayoría de películas el primer paso ante un problema es servirse una vaso de whisky), tranquiliza, ayuda a dormir, aumenta la potencia sexual… Propiedades que, naturalmente, no tiene.

Uso, abuso y dependencia del alcohol

Hablamos de uso del alcohol, o cualquier otra droga, cuando su consumo es ocasional, relacionado con sólo unos pocos acontecimientos, sin llegar a que se produzca dependencia ni habituación a la sustancia, ni repercusiones negativas en áreas importantes de la vida de una persona (la familia, el trabajo, los amigos, la pareja, salud física y psicológica…).

El abuso, según la Asociación Psiquiátrica Americana (DSM-IV) implica la presencia de una o más de los siguientes cuatro condiciones, en algún momento, durante un período de 12 meses:

1) Consumo repetido de la sustancia que implica dejar obligaciones laborales, académicas o del hogar.

2) Uso repetido de la sustancia en situaciones que implican riesgo físico para la persona.

3) Su consumo conlleva repercusiones legales (multas, deudas, juicios…).

4) Se sigue consumiendo a pesar de los problemas sociales y personales que está creando la sustancia

Por tanto el abuso es un mal uso ya sea por la cuantía de sustancia ingerida o por la finalidad con que se consume. No obstante, también existen malos usos que no llegan a la categoría de abuso, por ejemplo usar el alcohol para afrontar situaciones sociales en que uno siente una enorme vergüenza por las críticas ajenas. En estos casos aunque no se cumplan los criterios para abuso existe un claro riesgo de que así sea. Además de que se está cerrando la puerta a otras formas de afrontar los problemas (por ejemplo hacer frente a los pensamientos que hay detrás del miedo a las críticas).

La dependencia se produce como consecuencia de repetidos abusos. Según Asociación Psiquiátrica Americana (DSM-IV), para poder diagnosticarla como tal, es necesario que se den al menos tres de las siguientes condiciones o criterios durante un período de 12 meses (aunque períodos más cortos también pueden requerir de una intervención):

1) Tolerancia o habituación: necesidad de aumentar progresivamente las dosis para conseguir los mismos efectos que anteriormente, o manteniendo la misma cantidad de alcohol se produce un disminución de los efectos esperados.

2) Síntomas ante la abstinencia o supresión de la sustancia: en el caso del alcohol podría aparecer insomnio, irritabilidad, dolor de cabeza, temblor, náuseas, ansiedad, crisis epilépticas. El síndrome de supresión o abstinencia se produce cuando se deja de ingerir súbitamente alcohol. A veces la persona bebe para evitar, momentáneamente, estos síntomas.

3) Se usa la sustancia en mayor cantidad o por un período más largo de lo que la persona en un principio pretendía.

4) Deseo persistente de consumir la sustancia, y uno o más esfuerzos inútiles por controlar o suprimir el consumo.

5) Gran parte del tiempo se emplea en actividades relacionadas con la obtención, consumo y recuperación de los efectos de la sustancia.

6) Reducción importante o abandono de actividades sociales, laborales o recreativas a pesar de tener consciencia de que se padece un problema físico o psicológico provocado o empeorado por el alcohol.

Efectos del alcohol sobre el organismo

El alcohol atraviesa fácilmente las membranas celulares, por lo que es absorbido rápidamente por el estómago y distribuido por todos los tejidos. Actúa sobre diversos receptores del Sistema Nervioso. Fundamentalmente es un depresor. De ahí su relación con las emociones, en particular con la ansiedad y la depresión. En dosis pequeñas desinhibe, disminuye la ansiedad, lo que se equipara a un estado de excitación, aumentando la frecuencia cardíaca y respiratoria. Con dosis mayores funciona plenamente como un depresor, disminuyendo el nivel de conciencia, la coordinación motora y las funciones autonómicas (respiración y frecuencia cardíaca). Se experimenta una sensación de calor, pero, realmente, se está produciendo una pérdida de calor, con lo que si la temperatura exterior es demasiado baja pueden haber problemas para regular la temperatura corporal. Si la dosis es demasiado elevada se puede llegar al coma o a la muerte por depresión respiratoria.

El alcohol produce en nuestro organismo un desequilibrio metabólico, es decir, perturba el funcionamiento normal. En grandes cantidades es altamente tóxico. Sus efectos son más peligrosos en personas vulnerables (con enfermedades cardíacas, cerebrales…), en mujeres, en niños y en ancianos. Sin embargo, en pequeñas dosis puede ser hasta beneficioso siempre y cuando la persona no tenga vulnerabilidad hacia los efectos físicos y psicológicos del alcohol. Este efecto beneficioso del uso moderado en personas sin vulnerabilidad al alcohol, ha sido utilizado y exagerado por los interesados en que aumente o se mantenga la venta de alcohol. En todo caso siempre existe el peligro de su efecto tóxico y el riesgo de abuso y/o dependencia.

El consumo repetido y abusivo del alcohol tiene una serie de consecuencias para la persona:

– físicas: el alcohol actúa sobre diversos órganos entre los que destacan el hígado (peligro de cirrosis), el sistema cardio-vascular (problemas de arrítmias, miocardiopatías, hipertensión arterial e ictus cerebrales), el sistema respiratorio, el sistema nervioso (el síndrome de Wernike-Korsakoff debido a falta de vitamina B1, la degeneración del cerebelo…). También afecta al sistema muscular, al esqueleto (riesgo de osteoporosis), y al sistema endocrino. El alcohol es la segunda causa probada de padecer cáncer, después del tabaco.

– Sociales: su consumo se asocia a un mayor riesgo de accidentes, implicación en agresiones, homicidios y peleas, conductas antisociales (robos, insultos, exhibicionismo…), problemas en las relaciones sociales, familiares o de pareja. Produce además déficits en la actividad laboral, académica o social, debido a estar bajo los efectos del consumo abusivo o en período de recuperación de éstos.

– Psicológicas: El uso continuado del alcohol produce una “primitivización” de la personalidad, que se vuelve más infantil y eufórica. Hay una pérdida de las funciones cognitivas, se alteran los ritmos biológicos, hay lagunas en la memoria (sobretodo de acontecimientos relacionados con las borracheras), desorientación espacio-temporal. La emoción oscila de la alegría a la tristeza continuamente (labilidad emocional), pudiendo aparecer incontinencia emocional (por ejemplo no se puede evitar arrancar a llorar repentinamente). Surgen sentimientos de culpa, y explosiones de irritabilidad. Se tiene poca tolerancia a las frustaciones. Pueden producirse, además, una serie de trastornos específicos como el síndrome de abstinencia que puede llegar a un delirium tremens, la alucinosis alcohólica (donde hay sobretodo voces que acusan y delirios persecutorios), delirios celopáticos (falsa creencia de que la pareja es infiel), trastornos del estado de ánimo, trastornos de ansiedad, trastornos de sueño (el alcohol disminuye la fase REM del sueño, que es la que garantiza un mayor descanso), demencia y trastornos persistentes de la memoria.

Alcohol y alteraciones emocionales

Para facilitar la descripción de la relación entre el alcohol y los trastornos emocionales nos ocuparemos primero de cómo tener problemas con la ansiedad y el estado de ánimo pueden llevar a una tormentosa relación con el alcohol, para luego dedicarnos a la relación inversa. Es decir, como el mal uso, el abuso y/o la dependencia del alcohol pueden generar consecuencias en nuestras emociones.

Trastornos emocionales que llevan al consumo de alcohol

Por sus propiedades y fácil acceso, el alcohol es frecuentemente utilizado por personas que padecen un trastorno del estado de ánimo o de ansiedad. En el primer caso se usa el alcohol como un medio de controlar un estado de ánimo triste. El alcohol tiene la propiedad de acentuar el estado en que nos hallamos. Altera el estado de ánimo pero la dirección del cambio depende de las expectativas de la persona. Y, normalmente, las expectativas de las personas que padecen depresión son bastante negativas. Por lo tanto no sólo no combate la depresión sino, que tras un ligero alivio debido a la alteración del estado de conciencia, el alcohol, por sus propiedades depresoras sobre el sistema nervioso, agrava la depresión, incrementa los sentimientos de culpa e inadecuación, y disminuye la propia valía consecuencia de verse a uno mismo fuera de control, abandonando las obligaciones sociales, laborales y/o académicas.

En los trastornos de ansiedad, algunas personas recurren al alcohol por sus propiedades reductoras de la activación fisiológica. Si bien es cierto que el alcohol tranquiliza a corto plazo, no lo es menos que su uso continuado produce una inquietud y una ansiedad que superan con creces al estado inicial que se quería evitar. Sólo en pequeñas dosis y en circunstancias adversas concretas y controlables, el alcohol disminuye la ansiedad. Este efecto está muy en relación con el estado de la persona y siempre se corren los riesgos de intoxicación y dependencia. Además también existe el peligro de acontecimientos ambientales inesperados frente a los que bajo los efectos del alcohol podemos reaccionar inapropiadamente. En las personas con problemas de ansiedad sirve para atenuar momentáneamente los miedos y afrontar las situaciones con más seguridad (menor inhibición). De esta manera se cierran las puertas a otras formas más adecuadas de afrontamiento de los problemas, corriendo además el riesgo de acostumbrarse a usar el alcohol y otras drogas para afrontar no sólo los problemas para los que inicialmente se usó, sino extender también su uso a otros (por ejemplo usarlo para hablar más “tranquilo” en público, y extenderlo luego para aparentar lo que no se es ante las amistades).

La ansiedad social y las emociones desagradables pueden propiciar el uso abusivo del alcohol o recaídas si se está en período de desintoxicación. El alcohol es usado con frecuencia como alivio para los síntomas psíquicos (tensión, sentimientos de culpa, dificultades para conciliar el sueño). Sin embargo, frecuentemente, no hace sino empeorar el estado general y generar un círculo vicioso de difícil salida. Ansiedad y depresión disminuyen con el alcohol pero sólo a corto plazo, para luego volver con mucha más fuerza y exigiendo de nuevo el alcohol como medio de aplacarlas.

También es probable que sean otros trastornos mentales los que induzcan a problemas con el alcohol. Sería el caso de la esquizofrenia y el trastorno bipolar (en que hay oscilaciones entre un estado de ánimo deprimido y una euforia patológica).

Problemas con el alcohol que repercuten en las emociones

Ya hemos visto más arriba algunas de las consecuencias que tiene el consumo reiterado y abusivo de alcohol. Vamos a destacar aquí algunas por sus especiales repercusiones en las emociones.

– Síndrome de abstinencia: produce los efectos contrarios a la intoxicación. Hay hiperactividad autonómica, agitación, crisis comiciales, insomnio, alucinaciones, y ansiedad. Este sería el síndrome de abstinencia típico que se produce entre las 7 y las 48 horas después de la última ingesta de alcohol, y que desaparece a los 7 días sin necesidad de tratamiento. Se asocia fundamentalmente con la dependencia física de la sustancia. Se puede complicar en un delirium tremens, estado de disminución de la consciencia con alteraciones perceptivas visuales. Luego se hablaría de otros tipos de síndrome de abstinencia que se relacionarían más con la dependencia psicológica (deseos de la sustancia por sus efectos reforzantes o por que elimina sensaciones displacenteras). Serían el síndrome de abstinencia tardío y el síndrome de abstinencia condicionado que aparecen tras semanas de dejar la sustancia, pudiendo durar meses o años. Se deben a que ante la presencia de determinados estímulos internos o externos, se produce una inquietud psicológica en forma de ansiedad y una desregularización de las funciones psíquicas superiores. Este estado incita a la búsqueda y a la consumición del alcohol. La persona se siente como recién desenganchada, y muy ansiosa, con lo que es fácil que se produzcan recaídas en la conducta de beber. Esta dependencia psicológica es más difícil de tratar que la dependencia física.

– Alucinosis alcohólica y delirios celopáticos: ambos son estados que generan en la persona una tremenda angustia puesto que se siente perseguido y engañado, respectivamente. Este aumento de la ansiedad puede generar huida de los lugares temidos o defensa activa (pudiéndose producir, por ejemplo, agresiones más o menos importantes ante la supuesta infidelidad de la pareja).

– Trastorno del estado de ánimo debido a la ingesta de alcohol: sería aquel trastorno del estado de ánimo que se da sólo en relación a la bebida. Se debe a una reacción psicológica por la falta de control percibida, a desordenes neuroquímicos ocasionados por el alcohol, a una personalidad disfórica (entre irritable y triste), o al síndrome de abstinencia.

– Trastornos de ansiedad debidos a la ingesta de alcohol: son propios de los estados de abstinencia, pero también se pueden dar durante la intoxicación. Los más típicos son la agorafobia y la ansiedad generalizada.

– Trastornos del sueño y disfunciones sexuales: sexo y sueño son dos funciones importantes que se ven afectadas por un abuso del alcohol. Dada la relevancia de estas funciones para las personas, su alteración debido al consumo de alcohol implica claras consecuencias sobre las emociones. La falta de sueño genera un estado de ansiedad e irritabilidad característico. Las disfunciones sexuales afectan al propio bienestar y el de la pareja, a la autoestima y, por tanto, al estado de ánimo, lo cuál hace que se active nuestro sistema de alarma (la ansiedad), que no hace sino obstaculizar cualquier intento de mejora.

– Amnesias transitorias y persistentes: son trastorno en que se olvidan porciones de información del pasado. Cuando existe consciencia de que se ha olvidado algo, y se sabe que ese algo es importante, se genera ansiedad y miedo por qué se están perdiendo partes importantes de nuestra biografía o información importante para nuestro quehacer cotidiano.

Podríamos citar finalmente, sin comentarios y de manera general, los problemas emocionales derivados de las enfermedades físicas que genera el alcohol, y problemas emocionales debidos a las situaciones sociales a las que lleva el alcohol.

Aunque en apartados anteriores hemos distinguido los casos en que se presenta primero un problema emocional y cuando lo hace primero un problema con el alcohol, esta distinción en la realidad no es tan sencilla. De hecho, lo corriente es que se presenten juntos, sin saberse que es causa y que consecuencia.

Habida cuenta de los problemas que puede acarrear el alcohol a los individuos y al conjunto de la sociedad, la prevención es la mejor baza para evitar que éstos ocurran. Esto implica la adopción de medidas educativas, la superación de creencias y mitos socialmente arraigados, el desarrollo de formas de ocio y relación interpersonal menos mediatizadas por el alcohol y otras substancias tóxicas, y una mejor atención y más temprana a las poblaciones de riesgo.

__________
Fuente: Miguel Luna . Dibujo: David Martínez. Clínica de la Ansiedad. Barcelona y Madrid.

Para saber más

Buceta, J.M.; Bueno, A.M. (1996). Tratamiento psiicológico de hábitos y enfermedades. Madrid. Pirámide.

Draper, R. (1985). Me llamo Ramón y soy alcohólico. Barcelona. Plaza&James.

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona. Ed. Masson

Franken, I.; Hendriks, V.; Haffmans, P.M.; van der Meer, Chris (2001). Coping Style of Substance-Abuse Patients: Effects of Anxiety and Mood Disorders on Coping Change. Journal of Clinical Psychology. Vol 57 (3), 299-306.

Lorenzo, P.; Ladero; J.M.; Leza, J.C.; Lizasoin, I. (1998). Drogodependencias. Madrid. Editorial Médica Paramericana

Masgoret, F.; Nicolau, R.; Lasa, A. (Eds.) (1988). Drogodependències experiències d´intervenció a Catalunya. Publicacions de la Diputació de Barcelona.

McCrady, B.; Rodríguez, R.; Otero-López, J.M.(1998). Los problemas de la bebida: un sistema de tratamiento paso a paso. Madrid. Pirámide.

Ansietat i altres

Assetjament psicológic i problemes emocionals (text en castellà)

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Introducción

El mobbing o acoso psicológico es un conjunto de conductas abusivas en forma de actos, palabras, escritos o gestos que vulneran la identidad, la dignidad o la integridad física y/o psicológica de una persona. Se puede dar en cualquier situación en la que se relacionen un grupo de personas (en el trabajo, en la pareja, en escuelas o universidades, en grupos de amigos…). Lo ejerce una persona o grupo de personas sobre otra persona. A pesar de su alcance, es fácil que pase desapercibido para la mayoría, excepto para las víctimas.

Fundamentalmente, las estrategias de acoso moral son (Hirigoyen, 1999):

descalificar y desacreditar a la víctima sutilmente, sobre todo a través de mensajes no verbales.
rechazar la comunicación directa: así el conflicto no puede ser solucionado y se provoca el sentimiento de culpa de las víctimas.
aislar a la persona.
hacer novatadas.
inducir a caer en errores.
acoso sexual.
hacer guasa con sus puntos débiles.
burlarse de sus ideas, convicciones o gustos.
ridiculizarlo en público.
hacer alusiones desagradables.
poner en tela de juicio su capacidad de juicio y decisión.

Si bien, para hablar de acoso moral propiamente, estas conductas deben darse repetidamente y de manera insistente, no de forma aislada.

Conducta del agresor

Para los acosadores este comportamiento abusador suele ser una forma habitual de comportarse. Incluso en determinados ambientes puede ser una conducta muy valorada socialmente, por ejemplo entre determinados puestos directivos. Usan la palabrería y una serie de estrategias para ir hundiendo y aislando a la víctima hasta que ésta acaba por reaccionar de modos que, a la postre, realzar el dominio del acosador.

Básicamente el agresor actúa con una forma de violencia indirecta, criticando, faltando al respeto, extendiendo rumores, haciendo jugarretas con sigilo… La mayoría de las veces lo hace sin pretender nada más que la anulación de la otra persona por los sentimientos que le provoca (envidia, deseo de dominación, rivalidad).

Algunos ejemplos específicos de la conducta del acosador en el ámbito laboral son (Ausfelder, 2002):

Prohibir a la persona charlar con los compañeros.
No se responde a sus preguntas verbales o escritas.
Instigar a los compañeros en contra suya.
Excluirla de determinados actividades sociales.
Los compañeros evitan trabajar con la persona.
Se le habla de modo hostil y grosero.
Se le provoca para que reaccione descontroladamente.
Hacer comentarios maliciosos.
Se rechazan sus propuestas sin ni siquiera oírlas.
Se le ridiculiza por su aspecto físico.
Se le responsabiliza de errores cometidos por otros.
Se le dan informaciones erróneas.
Es controlado exhaustivamente.
Su trabajo es manipulado para dañarle.
Se abre su correspondencia.
Recibe amenazas.
Se le ponen motes ridículos o degradantes.

La víctima

Al principio la forma de actuar del acosador le deja confundida. Sus conductas no tienen una intención clara y sus mensajes maliciosos se sirven de la comunicación no verbal. Dado que este tipo de comunicación no se capta de manera consciente, a no ser que pongamos especial atención, las intenciones del agresor no se ven venir. Dentro de esta comunicación no verbal se incluirían por ejemplo las miradas despreciativas, las retiradas de la mirada, el tono irónico en el habla, y otras muchas conductas. Entonces el problema va creciendo sin que la víctima se de cuenta. Con todo, la persona puede incluso comportarse de manera más complaciente y vulnerable. De esta actitud se sirve el acosador para machacar progresivamente a su víctima.

A medida que pasa el tiempo el acoso se hace más intenso. En la víctima, a la confusión se suma un sentimiento de culpa. Si la víctima es una persona con tendencia a culpabilizarse, la culpabilidad puede llegar a extremos perjudiciales. En todo caso, empieza a creer que todas los ataques del agresor son debidos a ella o a alguna característica de ella. Entonces empieza a dudar de su propia eficacia y valía, y se siente observada. Esto provoca que esté más atenta al como hace las cosas que al proceso en sí, con lo que se cometen equivocaciones más notables y con más frecuencia, lo que es usado por el agresor como una justificación a sus críticas. Y si, además, la víctima tiene estallidos de ira o lloro, lo que pasado un tiempo es más que frecuente, le sirven al agresor para ver cumplidas sus pretensiones e incluso hacerse con nuevos aliados. Las personas del entorno que ignoran los abusos o colaboran, más o menos intencionadamente, con el agresor mantienen y agravan la situación de abuso.

La víctima actúa de una forma pasiva, aguantando los golpes. Primero ignora, luego ya no ve salida posible. Le parece que todo se ha vuelto en su contra y que ella la única y absoluta culpable. El acosador suele utilizar tretas y aliados para aislar a la víctima con lo que se perpetúa problema. Reniega de cualquier comunicación clara con lo que el conflicto siempre sigue en pie y parece que es sólo cosa de uno, es decir, de la víctima. La persona agredida se va debilitando, su autoestima decae, se desestabiliza y sin quererlo cumple las críticas que el acosador le hace. Porque los acosadores se valen de algunos de los rasgos de las personas para criticarlos, hasta que la persona ve mermado su juicio, duda de sí misma y sin saberlo acaba cumpliendo lo que el agresor deseaba desde un principio. Acaba totalmente desamparada ante los recursos y el comportamiento del abusador.

Todo el conjunto de esta tormentosa relación entre víctima y acosador, genera una parálisis aparente en la víctima. Interiormente mantiene un estrés continuo. Este estrés no deja huellas objetivas inmediatas, los problemas llegan pasado un tiempo. De este modo se provocan una serie de trastornos psicosomáticos que afectan a diferentes órganos. Son ejemplos típicos las migrañas, las molestias digestivas, los problemas musculares, etc.

También se producen secuelas en forma de problemas emocionales. Entre ellas destacan la pérdida de autoestima y la reducción de la capacidad de disfrute de las cosas y pequeños placeres cotidianos… Se puede llegar a tener ideas de suicidio. Es normal también que se den trastornos de la ansiedad debido a los niveles de estrés mantenidos a lo largo del tiempo. Se puede llegar, en casos extremos, a crisis de pánico relacionadas con estímulos asociados al acoso, y a la evitación de dichos estímulos (el trabajo, el hogar, la clase…). También puede ocurrir que se instaure un trastorno de la ansiedad como el Trastorno por Ansiedad Generalizada, donde hay preocupaciones y rumiaciones continuas y exageradas respecto de temas de la vida cotidiana (pagos, trabajo, resultados académicos…). Otro trastorno que se podría desarrollar sería el Trastorno por Estrés Postraumático, donde hay un estado de hipervigilancia constante, continuas rememoraciones de las situaciones traumáticas de abuso, tensión y evitación de los estímulos relacionados con las dichas situaciones. Los problemas emocionales llevan asociados además una serie de síntomas que afectan a la vida cotidiana, como el insomnio, la irritabilidad y el miedo a relacionarse con otros. Los ataques de ira o de lloro son frecuentes, sobre todo cuando el acoso está en un estado avanzado.

No es extraño tampoco que se recurra a determinadas estrategias contraproducentes para tratar de solventar el dolor emocional que se sufre. En concreto se trataría de las conductas adictivas, ya sea abusando de ansiolíticos u otros medicamentos, o bien de drogas legales e ilegales como el cannabis, el alcohol, la cocaína, el tabaco, u otras. Pueden producirse también conductas que sirvan de distracción o que sustituyan las carencias afectivas que se están viviendo, por ejemplo comprar compulsivamente, jugar de manera enfermiza, etc.

La persona acaba creyendo que el problema es ella, cuando lo problemático es la relación establecida. Se puede dejar la relación o modificar alguno de sus parámetros.
El acoso moral repercute de manera destacable en las relaciones personales, ya que la persona actúa con miedo y reticencia.

¿Cómo actuar ante el acoso moral?

A continuación daremos una serie de consejos que pueden ser de utilidad para prevenir el mobbing, o en el caso de que ya exista, ponerle remedio.

Lo primero y fundamental es establecer una comunicación directa y con el menor número de trabas. No hay que conformarse con insinuaciones, sobreentendidos o comentarios a media voz. Se pedirán aclaraciones y precisiones para cualquier ambigüedad en la comunicación.

Ha de ofrecerse y exigir un trato respetuoso, tanto a nivel de expresión verbal como no verbal. Ninguna equivocación o error justifica un trato despectivo o humillante. En esta línea no se deben consentir o hacerse cómplice de bromas despreciativas, que nos pongan motes ridículos u ofensivos, y la ironía mal intencionada.

Es importante, tener claras nuestras propias habilidades y límites. Nos ayudará a no dudar global y sistemáticamente de nosotros mismos si alguien nos pone en duda o cuestiona, todo ello sin perjuicio de que podamos reconocer nuestros errores y aceptar críticas siempre que sean constructivas y no excesivas.

Desde un principio o, al menos lo antes posible, es necesario mostrar firmeza, actuar con asertividad. Es decir, expresar claramente nuestros sentimientos, sin temer las reacciones de los demás, pero sin hacerlo tampoco de manera impulsiva. Si se mantienen una tolerancia absoluta, se facilita la labor virulenta del acosador. No hay que temer el conflicto, puesto que un conflicto bien asumido puede llevar a una solución. Además, el conflicto no tiene porqué ser violento. Para ello es importante contener los arranques violentos, actuar con serenidad manifiesta y con defensas reflexionadas. Si se actúa de manera rápida e impulsiva el agresor tiene las puertas abiertas para sus conseguir sus objetivos.

Aunque es importante asumir cierta responsabilidad en el origen y en la solución del asunto, hay que abandonar a todas luces la culpabilidad enfermiza que corroe y sólo sirve para hundir más y más a la víctima (justo el propósito del acosador). No es necesario justificarse constantemente, de lo contrario el agresor se servirá de ello para hallar más errores.

No conviene aislarse. Perderíamos apoyo social y acrecentaríamos nuestra confusión e indefensión, facilitando así los objetivos pretendidos por el abusador.

Llegados a un determinado extremo, se hace necesaria la denuncia ante los órganos competentes, o ante la propia Administración de Justicia. Aunque la legislación es dispar respecto de los diferentes tipos de acoso, existe cada vez más jurisprudencia y actuaciones judiciales al respecto. Para facilitar el quehacer de la justicia en caso de realizar una denuncia será esencial recabar el máximo de pruebas objetivas posibles, ya que, a diferencia de las agresiones físicas, el acoso moral no deja huellas tan claramente visibles.

En general, hay que evitar la pasividad, y actuar cuanto antes para que el acoso no vaya a más. Cuanto más haya avanzado el acoso, más difícil se hace llegar a una solución y más graves son las consecuencias para la salud y bienestar de la víctima Los problemas derivados suelen remitir tras acabar con esta tormentosa relación. No obstante, en determinados casos, se hará necesario un tratamiento psicológico o médico personalizado (en función de aquellos aspectos que han quedado más afectados).

__________
Fuente: Miguel Luna. Clínica de la Ansiedad. Barcelona y Madrid.

Para saber más

Hirigoyen, M-F (1999). El acoso moral. Barcelona. Paidós.

Ausfelder, T. (2002). Mobbing: el acoso moral en el trabajo. Barcelona. Océano.

MOBBING.NU. Página web especializada en la temática del acoso moral, difundido en varios idiomas, entre ellos el castellano, con diversas informaciones, recursos y enlaces.

Herramientas de gestión de los riesgos psicosociles en el sector educativo: www.prl-sectoreducativo.es/

Vídeo ilustrativo: Acoso escolar I (UNED-TVE2)

Otros vídeos

Fòbies d’impulsió Obsessions

Por a perdre el control o a tornar-se boig

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

La por a perdre el control sobre el propi pensament, conducta o impulsos és freqüent en els trastorns d’ansietat. D’alguna manera, aquest sentiment, o pre-sentiment, és consubstancial a l’experiència d’ansietat elevada. Si l’ansietat té relació, com hem assenyalat en altres documents del web, amb la percepció del subjecte quan es veu desbordat, respecte a la seva capacitat i recursos, per les demanes i exigències del mitjà (extern o intern), és natural que aquesta experiència s’equipari a la pèrdua de control sobre un mateix o sobre el mitjà: quan tenim una dificultat però és assumible, considerem que tenim els recursos, els suports i les capacitats per afrontar-ho i diem, col·loquialment, que «tenim un problema, que no està resolt però que està controlat». Si, per contra, ens trobem excedits o desbordats diem «tenim un problema, que no està resolt, ni sota control», és a dir, ens sentim a mercè de les circumstàncies.

És probable que l’ansietat alteri l’execució de repertoris de conducta, fins i tot alguns que normalment «surten sols», sense que la consciència actuï, ja sigui perquè es tracta de respostes autònomes o bé automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament: l’articulació, la fluïdesa de la parla, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son, etc. La percepció d’aquests errors, crea dubtes sobre l’adequada regulació i produeix desconfiança sobre el funcionament normal i correcte de les funcions i facultats en la persona que els experimenta.

En alguns casos, l’ansietat genera, com a part dels símptomes i manifestacions, una sensació d’estranyesa i irrealitat, com si estiguéssim veient la realitat a través d’un vidre o «com en una pel·lícula», com si ens sentíssim aliens a nosaltres mateixos (despersonalització) o a l’entorn (desrealització).

De la mateixa manera que la sobre-preocupació per la salut física porta a la vigilància i a l’observació de diferents funcions i manifestacions fisiològiques, la por a perdre el control porta a l’autoobservació i el seguiment del nostre pensament, i a l’execució d’activitats i els seus possibles efectes.

La por a tornar-se boig

A vegades, aquest sentiment de descontrol, desordre o irrealitat s’equipara a la idea de trastocar-se o tornar-se boig. En casos extrems, aquesta por és a la base de les anomenades «fòbies d’impulsió», que es caracteritzen per la percepció d’un alt risc de perdre el cap, trastocar-se en un moment donat i, com a conseqüència, fer alguna cosa greu i irreversible, com ara llançar-se pel balcó, fer mal a nens o a altres persones amb ganivets o d’altres maneres, empènyer algú al tren o a la calçada quan passen els cotxes, etc.

La presumpció de que podria trastocar-se, porta a la persona a estar especialment altera i evitar aquelles circumstàncies (balcons, jugar amb nens petits, etc.) en què, si s’arribés a perdre la raó, les conseqüències fossin més greus i irreversibles. No és que tingui la intenció de fer-ho i s’hagi de vigilar-lo per impedir-ho (com a vegades pensen els propis pacients). Tot el contrari, és l’últim que voldrien que els passés i, per aquesta raó, volen estar advertits i prevenir els riscos perquè ni tan sols en un suposat «moment de bogeria» poguessin fer-ho.

Diguem que, d’alguna manera, s’ha donat al cervell l’ordre que no s’oblidi d’aquest risc –d’altra banda inexistent–, i dispari alarmes quan les conseqüències de la suposada pèrdua de la raó poguessin ser extremes. Per tant, el sistema d’avisos i d’advertències associades al mecanisme de l’ansietat fa que vinguin al pensament, de manera reiterada, imatges i idees, molt particularment quan s’està davant de circumstàncies més crítiques (presència de ganivets, alçades, etc.). L’objectiu és prevenir-se d’un mateix si es donés la suposada bogeria.

Aquests pensaments, que confonen i importunen a l’individu, són efecte de sistemes de prevenció extremats, malgrat això, són agafats pel subjecte com si fossin impulsos interns o pensaments perversos que els portaran a fer allò que no volen. Encara que no tenen res a fer, molts pacients interpreten aquest fenomen com a indicadors d’estar patint, o arribar a patir, trastorns mentals de tipus psicòtic, com ara l’esquizofrènia. És impossible tornar-se boig com a conseqüència d’una crisi de pànic o d’altres trastorns d’ansietat.

_________
Font: J. Carlos Baeza Villarroel (2006). Clínica de l’Ansietat. Especialistes a Madrid i Barcelona. Psicòlegs i psiquiatres.

Video il.lustratiu: El temor a perder el control o a volverse loco

Documents relacionats

Fóbies específiques

Curs per superar la por de volar a Madrid: Calendari i preus

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El programa de la Clínica de l’Ansietat per superar la por de volar consta de dos blocs o mòduls:

Bloc A: Es realitza individualment durant sis sessions. Està relacionat amb el coneixement i amb el desenvolupament de procediments psicològics per afrontar i superar la por. Aquest mòdul es desenvolupa a les consultes de la Clínica de l’Ansietat a Madrid.
Bloc B: Es duu a terme en grups petits, en un sol dia. Està relacionat amb el coneixement de l’entorn aeronàutic i del vol, i amb l’exercitació en aquestes situacions. Per tant, aquest bloc es duu a terme a les instal·lacions de l’empresa aeronàutica col·laboradora, també a Madrid.

En el desenvolupament del programa, hi participen psicòlegs i pilots, amb el suport de diversos mitjans tècnics i instrumentals.

Calendari per al desenvolupament dels pròxims cursos

Dia	Mes	Any
31	Març	2017
19	Maig	2017
16	Juny	2017
14	Juliol	2017

Preu del curs: 520 euros.

Informació i inscripcions: A www.volarsinm o al telèfon de la Clínica de l’Ansietat, 91 829 93 92.

Amb la col·laboració del Centro de Simuladores de Vuelo de SENASA.

Vídeo il-lustratiu: Pulso al miedo

Pulso al miedo

Altres vídeos relacionats

Fobias específicas. Miedo a Volar. Clínica de la Ansiedad

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad