Clínica de
l'Ansietat

Demanar Cita
Demanar Cita

Categoria: Problemes

Categories
Fóbies específiques

El tractament psicològic de les fòbies específiques o simples

L’inici de qualsevol tractament requereix

  • Una valoració diagnòstica precisa.
  • Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l’origen i en el desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposants, factors de manteniment, solucions que ja s’han provat, etc.
  • Un coneixement suficient de l’usuari dels serveis psicològics i de les seves circumstàncies: el grau de deteriorament de la salut i del benestar, la incapacitació i les interferències en els plans d’acció o en els estatus significatius per a la persona, l’atribució de la capacitat i de l’eficàcia, les característiques detectades de la personalitat i del sistema de valors, l’estat emocional general, etc.
  • La formulació d’un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles i el procés que han seguit al llarg del temps.
  • L’establiment d’una relació adequada entre l’usuari i l’especialista, que els permeti treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, compliment de les prescripcions, etc.
  • Finalment, en funció de tot el que s’ha comentat, l’establiment d’uns objectius avaluables i d’uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, que depenen de la demanda formulada per l’usuari, constitueixen el tractament pròpiament dit.

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, d’altres relacionats amb la prevenció i d’altres relacionats amb el desenvolupament personal de l’usuari que, d’alguna manera, tenen a veure amb allò que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics de les fòbies simples

Les teràpies que han demostrat més eficàcia en el tractament específic de les fòbies simples són les basades en les tècniques de modificació de la conducta. A continuació s’exposa una llista de les tècniques que es consideren més efectives:

  • La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i de les fòbies en particular: L’explicació dels mecanismes bàsics, dels processos de condicionament, dels símptomes i del seu abast, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
  • La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes de posar-hi solució. Per a més informació sobre aquests procediments consulteu l’apartat “Anar a pitjor” del menú de l’esquerra.
  • La respiració diafragmàtica lenta i la relaxació muscular progressiva.
  • L’exposició controlada i progressiva a les situacions temudes.
  • La dessensibilització sistemàtica: Combinació de les tècniques de relaxació i de l’afrontament gradual dels estímuls fòbics.
  • La prevenció de resposta o inundació: Consisteix bàsicament a impedir les respostes d’evitació.
  • El modelatge operant: Inicialment, l’usuari observa un model, una altra persona, que s’enfronta a les situacions que ell tem sense patir conseqüències desagradables. Després, l’usuari, progressivament i amb l’ajut del terapeuta, prova d’emetre respostes adaptatives a la situació, malgrat que persisteixi algun grau d’ansietat.
  • La medicació: Per al tractament de les fòbies simples no s’aconsella l’ús de psicofàrmacs, excepte en alguns casos al començament del tractament o si hi ha problemes depressius.
  • Els materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia o com a suport de les “tasques per a casa”.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i que més s’han provat en el tractament de les fòbies simples. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquests trastorns poden estar associats a altres problemes, que requeriran també ser abordats en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de la fòbia, sinó de la persona que la pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, tot i que en algunes ocasions, en funció del cas i del moment, estan indicats el tractament grupal o la participació d’algun acompanyant. Els tractaments acostumen a durar al voltant de 3-6 mesos.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona.

Més informaciò

Agras, S. (1989). Pánico. Cómo superar los miedos, las fobias y la ansiedad. Barcelona: Labor

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (2)Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1995). Técnicas de exposición: Variantes y aplicaciones. En F.J. Labrador, J.A. Cruzado y M. Muñoz (Eds.), Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta (pp. 422-456). Madrid: Pirámide.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicóloga Especialista en Psicología Clínica, del equipo de Clínica de la Ansiedad. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Vídeo il-lustratiu: Tratamiento de la ansiedad

Altres vídeos relacionats

Video: RTVE-1. Comando Actualidad. Programa emitido el 22-10-2014. “Mala vida” (Problemas de salud mental incapacitantes). A partir del minuto 55:55 reportaje realizado en la Clínica de la Ansiedad, sobre tecnologías aplicadas para la superación de diversas fobias.

Categories
Crisis de pànic i agorafòbia

Agorafòbia: Una presentació del problema

“… Finalitzada l’oposició, quan em disposava a agafar el metro per tornar a casa, vaig experimentar, de sobte, dolor al pit, ofec, palpitacions… Vaig pensar que era un infart. Vaig agafar un taxi i vaig anar a urgències de l’hospital, on, després d’explorar-me, em varen diagnosticar un trastorn per estrès. Em vaig tranquil•litzar i vaig marxar cap a casa… Al cap de quatre o cinc dies, només pensant en aquest episodi ja vaig començar a estar malament, amb els mateixos símptomes. Cada vegada ho pensava més. A partir de llavors he començat a tenir molta por a la mort, a perdre el domini del meu propi cos i de la meva ment. Evito agafar transports públics, espais tancats i oberts, els grans magatzems…. Em trobo més tranquil si vaig acompanyat. Conduir el meu cotxe també em fa por, per si em marejo o em passa quelcom. Si no tinc més remei, l’agafo però anant per llocs propers a hospitals o clíniques, tenint present en tot moment per on anar, per si tingués un infart o alguna cosa interna. Evito anar per autopista, perquè no podria sortir immediatament i, les retencions, que poguessin bloquejar-me. Ho passo fatal…”.

L’Associació Americana de Psiquiatria defineix l’agorafòbia com la por a estar a llocs o situacions en les quals pots ésser difícil o vergonyós fugir o en els quals pot no disposar-se d’ajuda en cas de patir un atac de pànic o símptomes similars als del pànic (mareig, caiguda, sensació d’estranyesa, pèrdua del control d’esfínters, vòmit, ofec, molèsties cardíaques, etc). Com a conseqüència d’aquesta por la persona evita situacions temudes, les aguanta amb gran ansietat o necessita estar acompanyat.

Un cop instaurats, els problemes agorafòbics solen experimentar fluctuacions, amb remissions parcials i recaigudes de duració variable. Normalment es necessita d’un tractament adequat per aconseguir una recuperació estable.Es calcula que, com a màxim, un 20% dels casos no tractats, es recuperarà espontàniament, quasi sempre al llarg del primer any.

Al voltant d’un 5% de la població pateix algun problema fòbic al llarg de la seva vida. En molts casos l’agorafòbia, molt relacionada amb les crisis de pànic, va acompanyada d’altres problemes: ansietat generalitzada, depressió, hipocondria, abús d’alcohol o psicofàrmacs, etc.

Més informació

Bados, A. (1995a). Agorafobia – I: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1992). La agorafobia. Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (1)Los mecanismos de la ansiedad.Barcelona: Martínez Roca

Video Il-lustratiu: La casa de los agorafóbicos

Categories
Introducció

L’ansietat: Un model explicatiu

 

“La relació amb la realitat és conflictiva perquè som activament dins d’ella o, millor, som part d’ella, i en ella l’ésser humà desitja respecte dels objectes i, per tant, ha de modificar-la, a la qual cosa la realitat es resisteix. L’ésser humà vol el que no té i allò que té, té por de perdre-ho.”

Carlos Castilla del Pino, a Teoría de los sentimientos

 

Introducció

La conducta de la persona és motivada: implica activació (intensitat) i direcció (aproximació-evitació). Les emocions, l’ansietat entre elles, reflecteixen la relació entre els motius (necessitats) i l’èxit, o probabilitat d’èxit, en el moment de realitzar la conducta apropiada per obtenir l’objecte o la meta que satisfaci aquesta necessitat (Palmero, 1996).

Segons la relació necessitats-mitjans-conducta-èxit, s’origina una emoció o una altra –ansietat, depressió, etc.-. Posem-ne un exemple. Imaginem que som en el període de prova d’una feina que constitueix una oportunitat important per desenvolupar la nostra carrera professional. Aquesta feina, a més, ens permetrà obtenir uns ingressos amb els quals podrem dur a terme el pagament d’algunes necessitats peremptòries –alimentació, habitatge, cotxe- i ens atorgarà prestigi social en el nostre medi. La nostra meta és demostrar que som la persona adequada per al càrrec i aconseguir-lo de manera definitiva. Les nostres accions (activació i conducta) estaran orientades (direcció) a aconseguir aquest objectiu utilitzant els mitjans i els recursos més convenients. Si els nostres plans es veuen amenaçats –hem comès algun error, ens manca alguna habilitat, el cap ha qüestionat alguna de les nostres decisions, per exemple- és molt probable que la nostra resposta emocional sigui de por, d’inseguretat o d’ansietat davant del risc de no aconseguir l’èxit pel que fa als nostres propòsits.

Si finalment el que succeís fos que efectivament fracasséssim, és molt probable que la nostra reacció emocional fos de tipus depressiu, de manera que sentiríem tristesa, desànim, culpa i desgana davant de nous intents. Panksepp (1991) considera les emocions com a determinats tipus de processos sincronitzadors o coordinadors que es produeixen al cervell i que activen tendències particulars d’acció. Així, l’ansietat probablement tendirà a propiciar accions defensives –atac, fugida, preparació de mitjans i suports, combativitat-, mentre que la depressió segurament facilitarà la desactivació de plans, la autocrítica i el qüestionament de les nostres capacitats, la desconfiança en els nostres recursos, el desinterès, el retraïment, etc.

L’ansietat és una emoció caracteritzada pels sentiments de por, de temor, d’aprensió, de inseguretat, com a conseqüència del fet que l’individu sent amenaçats els seus interessos, disposa de mitjans insuficients, té dificultats per realitzar les conductes adequades, desconfia de les seves capacitats, se sent insatisfet amb l’èxit obtingut o té problemes per mantenir aquests assoliments.

Quan hi ha una proporcionalitat entre els mitjans-recursos amb què una persona compta (o aquesta sap reconèixer) i les exigències-condicionants del medi als quals ha d’enfrontar-se, l’individu té la percepció de control dels problemes i de les dificultats, i, per extensió, de la seva conducta i dels seus plans. Quan no és així, la persona se sent desbordada, a mercè de les circumstàncies. La percepció de falta de control, sia del medi intern o de l’extern, activa una disposició de l’organisme cap a un tipus específic d’accions i actituds relacionades amb la defensa, amb la recerca de seguretat, amb la prevenció o amb l’atac, a través de conductes específiques d’afrontament de la situació.

Si les conductes d’afrontament són efectives, es restableix de nou el control –l’antic o un de nou- i es torna a la normalitat; si no, és probable que es multipliquin les dificultats i s’incrementi progressivament l’ansietat. Els propòsits que donen sentit i direccionalitat a les accions, i els processos d’avaluació que, en el cas de l’ansietat, cataloguen una situació com a amenaçant quant a aquests propòsits o metes, no sempre són conscients o no ho són en la seva totalitat. Alguns processos són automàtics (movem la mà de manera reflexa si s’apropa una vespa o si ho fa simplement un objecte estrany que encara no hem identificat) o s’han automatitzat (conduïm sense parar atenció constantment a la destinació ni als procediments que cal seguir per dur a terme les operacions i les maniobres que realitzem).

Si recordem una altra vegada la definició d’ansietat –alerta de l’organisme davant de situacions que es consideren amenaçants- se’ns planteja la qüestió de com l’organisme qualifica una situació com a amenaçant; és a dir, com processa la informació a partir de la qual s’ha de generar o no l’estat d’alerta i les respostes que corresponguin al cas. En el processament de la informació vinculat a la percepció de riscos, hi participen, coordinadament, algunes àrees cerebrals responsables de les respostes emocionals bàsiques –tàlem, amígdala- i l’escorça cerebral.

Aquest processament es produeix en tres etapes (Beck y Clark, 1997):

  • 1.ª etapa: Avaluació inicial de l’amenaça. S’esdevé un reconeixement automàtic i instantani dels estímuls i aquests es classifiquen com a amenaçants o no. Aquest procés consumeix pocs recursos atencionals i permet el processament paral·lel d’altres plans o informacions.
  • 2.ª etapa: Activació primitiva davant l’amenaça. Després de l’evidència inicial de perill, s’activen les respostes cognitives, emocionals, fisiològiques i conductuals característiques de l’ansietat. Aquesta segona etapa, que inclou les respostes de fugida o de posar-se fora de perill, també és automàtica, rígida, no racional i totalment o parcialment inconscient. La persona només és conscient dels resultats d’aquesta avaluació primitiva de l’amenaça; és a dir, dels efectes fisiològics, emocionals i conductuals que se’n deriven, i dels pensaments automàtics que l’acompanyen. El processament de la informació característic d’aquesta etapa consumeix molts recursos atencionals. Es produeix, a més, intolerància a la incertesa i una sobrevaloració del dany i de la probabilitat que aquest es produeixi.
  • 3.ª etapa: Pensament reflexiu. La persona pot raonar els seus pensaments i els seus propòsits, i avaluar l’exactitud de la seva valoració inicial d’amenaça i la disponibilitat i la eficàcia dels seus recursos per afrontar-la. És un processament de la informació més complex, lent, racional i conscient.

El model de processament de la informació que acabem d’explicar encaixa amb formulacions neurobiològiques como la de LeDoux (1999). Segons LeDoux, els senyals o estímuls fòbics es processen inicialment al tàlem, des d’on es transmet una informació primària a l’amígdala i, des d’aquesta, al sistema nerviós autònom i a altres centres nerviosos. Aquesta transmissió, rapidíssima, permet un canvi en la focalització de l’atenció i una resposta accelerada d’escapada o de recerca de seguretat –aquest procés correspondria a les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat-. Simultàniament, l’escorça cerebral rep del tàlem una informació més completa i més conscient del problema, cosa que li permet fer-se’n una representació més precisa –etapa 3.ª-. Aquesta informació es trasllada també a l’amígdala, des d’on s’envia de nou al sistema nerviós autònom i a altres centres.

El fet que la informació viatgi per una via més ràpida, més curta i més directa del tàlem a l’amígdala, abans que aquesta última rebi la informació processada per l’escorça cerebral, és probable que permeti que les respostes emocionals s’iniciïn a l’amígdala abans que la persona sigui conscient de l’estímul, intern o extern, que la fa reaccionar. Des de l’escorça cerebral també podrien sortir informacions cap al sistema neuroendocrí, el qual, a través de les hormones, participa, a mig termini sobretot, en les respostes de l’organisme davant l’ansietat i l’estrès.

Però la informació no només viatja de dalt a baix, sinó que també ho fa de baix a dalt. Això implica que l’activació emocional que es reflecteix a les vísceres –cor, pulmó, estómac- i als músculs pot influir i condicionar l’activitat dels processos cognitius superiors. De la mateixa manera que els pensaments amenaçants poden activar respostes autònomes que preparen l’organisme per a la defensa, la sobreestimulació/sobreactivació perifèrica pot activar el pensament, que mira de buscar o suposar possibles perills. És a dir, pensaments amenaçants fan que l’organisme s’activi per defensar-se, però l’activació defensiva pròpia de les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat pot fer que el cervell conscient tracti d’indagar d’on ve el perill que està pressentint. Això podria explicar, també, com és que els símptomes d’ansietat poden convertir-se en font d’ansietat i preocupació.

Referent a les estratègies contraproduents d’afrontament de l’ansietat, la majoria dels procediments que cal seguir estan relacionats amb els processos característics de la etapa o del nivell de processament tres, ja que els nivells un i dos són menys accessibles pel que fa al control directe i voluntari per part de la persona. El nivell tres de processament està estretament lligat als processos cognitius i operatius de l’individu, molts dels quals són conscients i intencionals, com a mínim en part.

Un esquema d’interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat

esquema-variables-ansiedad

Esquema  que  representa la interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat, les definicions de les quals podrien ser les següents:

  • Amenaça. Fa referència a aquells danys, a aquelles pèrdues o a aquells obstacles que poden alterar negativament els plans, els interessos, els assoliments o l’estat de l’individu.
  • Anticipació. Fa al·lusió a un procés cognitiu d’avaluació d’un succés que encara no ha tingut lloc, en relació amb el qual l’individu calcula possibles riscos, com es produiran o no i com es podrien prevenir o afrontar.
  • Reacció psicobiològica. Sobreactivació i sobreestimulació internes de l’organisme davant una situació considerada amenaçant.
  • Afrontament. Esforços cognitius i conductuals que es duen a terme per fer cara a les demandes específiques, internes o externes, que són avaluades com a amenaçants o bé com a excedents o desbordants dels recursos del subjecte.
  • Resultats. Són les conseqüències, adaptatives o no, de l’afrontament de la situació amenaçant i tenen repercussió en els estats-processos afectius, efectius i fisiològics de l’organisme.

L’ansietat no és assimilable, exclusivament, a una variable ni a una relació particular entre aquestes, sinó al conjunt de totes elles com a sistema.

L’afrontament efectiu dels riscos o dels obstacles que poden amenaçar els assoliments pretesos o el manteniment d’aquells que ja es tenen o s’han aconseguit -statu quo- i que es volen conservar, redueix l’ansietat o la desactiva. L’afrontament no efectiu intensifica l’ansietat. A mesura que un projecte o un assoliment es degraden i l’activació fisiològica i la psicològica arriben a límits propis d’un trastorn, l’ansietat compromet, obstaculitza o degrada –en una paraula, amenaça- la continuïtat d’altres plans inicialment no problematitzats, de manera que comença així un procés de generalització, o reaccions en cadena, que retroalimenta l’ansietat negativament, ja que l’individu veu els seus recursos progressivament més desbordats i el seu benestar reduït o convertit en malestar.

__________

Font: Baeza Villarroel, J.C. (2008). “Higiene y prevención de la ansiedad“. Madrid: Díaz de Santos. Clínica de l’Ansietat, especialistes en Barcelona i Madrid.

Vídeo: Fisiología del estrés. Programa Redes.TV2

Altres vídeos relacionats

Categories
Ansietat i altres

Ansietat: La por a perdre el control o tornar-se boig

La por a perdre el control sobre el propi pensament, conducta o impulsos és freqüent en els trastorns d’ansietat. D’alguna manera, aquest sentiment, o pre-sentiment, és consubstancial a l’experiència d’ansietat elevada. Si l’ansietat té relació, com hem assenyalat en altres documents del web, amb la percepció del subjecte quan es veu desbordat, respecte a la seva capacitat i recursos, per les demanes i exigències del mitjà (extern o intern), és natural que aquesta experiència s’equipari a la pèrdua de control sobre un mateix o sobre el mitjà: quan tenim una dificultat però és assumible, considerem que tenim els recursos, els suports i les capacitats per afrontar-ho i diem, col·loquialment, que «tenim un problema, que no està resolt però que està controlat». Si, per contra, ens trobem excedits o desbordats diem «tenim un problema, que no està resolt, ni sota control», és a dir, ens sentim a mercè de les circumstàncies.

És probable que l’ansietat alteri l’execució de repertoris de conducta, fins i tot alguns que normalment «surten sols», sense que la consciència actuï, ja sigui perquè es tracta de respostes autònomes o bé automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament: l’articulació, la fluïdesa de la parla, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son, etc. La percepció d’aquests errors, crea dubtes sobre l’adequada regulació i produeix desconfiança sobre el funcionament normal i correcte de les funcions i facultats en la persona que els experimenta.

En alguns casos, l’ansietat genera, com a part dels símptomes i manifestacions, una sensació d’estranyesa i irrealitat, com si estiguéssim veient la realitat a través d’un vidre o «com en una pel·lícula», com si ens sentíssim aliens a nosaltres mateixos (despersonalització) o a l’entorn (desrealització).

De la mateixa manera que la sobre-preocupació per la salut física porta a la vigilància i a l’observació de diferents funcions i manifestacions fisiològiques, la por a perdre el control porta a l’autoobservació i el seguiment del nostre pensament, i a l’execució d’activitats i els seus possibles efectes.

La por a tornar-se boig

A vegades, aquest sentiment de descontrol, desordre o irrealitat s’equipara a la idea de trastocar-se o tornar-se boig. En casos extrems, aquesta por és a la base de les anomenades «fòbies d’impulsió», que es caracteritzen per la percepció d’un alt risc de perdre el cap, trastocar-se en un moment donat i, com a conseqüència, fer alguna cosa greu i irreversible, com ara llançar-se pel balcó, fer mal a nens o a altres persones amb ganivets o d’altres maneres, empènyer algú al tren o a la calçada quan passen els cotxes, etc.

La presumpció de que podria trastocar-se, porta a la persona a estar especialment altera i evitar aquelles circumstàncies (balcons, jugar amb nens petits, etc.) en què, si s’arribés a perdre la raó, les conseqüències fossin més greus i irreversibles. No és que tingui la intenció de fer-ho i s’hagi de vigilar-lo per impedir-ho (com a vegades pensen els propis pacients). Tot el contrari, és l’últim que voldrien que els passés i, per aquesta raó, volen estar advertits i prevenir els riscos perquè ni tan sols en un suposat «moment de bogeria» poguessin fer-ho.

Diguem que, d’alguna manera, s’ha donat al cervell l’ordre que no s’oblidi d’aquest risc –d’altra banda inexistent–, i dispari alarmes quan les conseqüències de la suposada pèrdua de la raó poguessin ser extremes. Per tant, el sistema d’avisos i d’advertències associades al mecanisme de l’ansietat fa que vinguin al pensament, de manera reiterada, imatges i idees, molt particularment quan s’està davant de circumstàncies més crítiques (presència de ganivets, alçades, etc.). L’objectiu és prevenir-se d’un mateix si es donés la suposada bogeria.

Aquests pensaments, que confonen i importunen a l’individu, són efecte de sistemes de prevenció extremats, malgrat això, són agafats pel subjecte com si fossin impulsos interns o pensaments perversos que els portaran a fer allò que no volen. Encara que no tenen res a fer, molts pacients interpreten aquest fenomen com a indicadors d’estar patint, o arribar a patir, trastorns mentals de tipus psicòtic, com ara l’esquizofrènia. És impossible tornar-se boig com a conseqüència d’una crisi de pànic o d’altres trastorns d’ansietat.

_________
Font: J. Carlos Baeza Villarroel (2006). Clínica de l’Ansietat. Especialistes a Madrid i Barcelona. Psicòlegs i psiquiatres.

Video il.lustratiu: El temor a perder el control o a volverse loco

Documents relacionats

Categories
Obsessions

El TOC: L’origen i el manteniment

Del trastorn obsessivocompulsiu, és difícil determinar-ne l’etiologia, ja que no sembla que hi hagi una causa única que n’expliqui l’origen. Múltiples factors facilitadors poden contribuir al seu desenvolupament i és freqüent que estigui precipitat per esdeveniments estressants o per un estat d’ànim depressiu. Formen part dels factors facilitadors del TOC:

La contribució hereditària

Sembla que les persones afectades pel TOC presenten una vulnerabilitat genètica que, a més, és influïda per les situacions d’estrès i els factors ambientals.

Allò que s’hereta, segons sembla, és la naturalesa del TOC; no els símptomes específics. Així, una persona pot tenir compulsions de rentat, mentre que el seu pare les pot tenir de comprovació. Això indica que els símptomes no són deguts al modelatge, tot i que aquest pot facilitar l’aprenentatge de rituals i d’una resposta de por davant estímuls determinats.

 Les variables biològiques

La teoria neuroquímica suggereix una participació preferent del sistema serotoninèrgic (ja que els fàrmacs inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina han demostrat la seva eficàcia) i dopaminèrgic en l’etiologia de subgrups específics de pacients amb TOC, especialment d’aquells amb un codiagnostic de tics.

No obstant això, la teoria neuroanatòmica sosté que hi ha diferències anatòmiques cerebrals en els individus amb TOC. Aquestes diferències poden observar-se en el nucli caudal, en el còrtex orbitofrontal, en el còrtex singular o en els ganglis basals.

El fet que algunes persones que han patit un traumatisme cranioencefàlic presentin símptomes de TOC dóna suport a aquesta hipòtesi.

Hi ha evidència que els tractaments farmacològics o psicològics conductuals poden produir una millora clínica en els individus amb trastorn obsessivocompulsiu.

Les experiències primerenques

Sembla ser que en l’origen del TOC hi pot haver la influència de determinades experiències primerenques:

  • Estils educatius que emfasitzen en excés la responsabilitat i el perfeccionisme.
  • Haver tingut com a models durant la infància persones amb característiques obsessivocompulsives.
  • Formació religiosa estricta en què es considera que pensar una cosa és equivalent a dur-la a terme o és tan dolent com fer-la.
  • Formació moral estricta que facilita la rigidesa entre allò que està ben fet i allò que està mal fet.
  • Presència de determinades creences o maneres de pensar. Les experiències primerenques faciliten l’existència de determinades creences o maneres de pensar. Algunes de les categories de creences habituals en el TOC són:
  • Responsabilitat exagerada: “Si penso alguna cosa i després aquesta cosa succeeix, serà culpa meva; he d’evitar-ho”.
  • Control absolut sobre els pensaments propis: “No puc pensar segons quines coses; si les penso, vol dir que no estic bé”.
  • Sobreestimació de la importància dels pensaments: “Pensar una cosa així és tan dolent com fer-la”.
  • Sobreestimació de la probabilitat i de la gravetat de les conseqüències: “Si he pensat això, el més probable és que succeeixi”.
  • Baixa tolerància a la incertesa: “Faré tot el que pugui per evitar que passi qualsevol cosa dolenta si és a les meves mans”.
  • Perfeccionisme: “Si cometo un error, tindrà greus conseqüències”.

Aquesta última és especialment característica de les persones amb TOC. Aquests individus perceben com a essencial la prevenció de resultats negatius, cosa que es fonamenta en la creença que la persona té el poder de la producció o la prevenció de les conseqüències negatives.

Les característiques personals

Determinats estudis mostren que és probable que existeixin 10 factors de la personalitat que són freqüents en la infància de les persones amb TOC: ansietat per separació, resistència al canvi, aversió al risc, submissió, susceptibilitat, perfeccionisme, hipermoralitat, ambivalència i excessiva devoció al treball.

Els esdeveniments estressants

Hem vist que les persones amb TOC poden presentar determinades característiques personals; no obstant això, el trastorn en si pot no aparèixer fins que no ocorri un esdeveniment estressant o aparegui un estat d’ànim deprimit.

Alguns dels esdeveniments estressants més freqüents són els petits problemes quotidians com ara ser criticat, estar malalt, descansar de manera insuficient, dormir poc, les situacions de rebuig, els problemes en la presa de decisions, els sorolls, perdre coses, les obligacions socials, els conflictes, etc.

Factors activadors

La contribució hereditària, les variables biològiques, les experiències primerenques o determinades creences són factors que faciliten una predisposició per al sorgiment del TOC. Tot i això, la seva aparició es pot veure precipitada per esdeveniments estressants o un estat d’ànim deprimit.

Les obsessions poden disparar-se per una sèrie de factors:

  • Situacions externes, com veure un ganivet, donar la mà a algú, etc., segons el tipus d’obsessió.
  • Dubtar en el moment de recordar alguna cosa que s’ha fet, com no estar segur d’haver tancat el cotxe.
  • Sensacions corporals que desencadenen pensaments negatius, com patir un mareig que faci aparèixer el pensament de si es pateix la sida.
  • Altres factors, com un estat d’ànim baix, els esdeveniments estressants, la lluita per no patir obsessions i l’autoobservació per detectar si s’està tenint algun pensament obsessiu.

Factors de manteniment

És molt important el significat que la persona dóna a les obsessions un cop s’han disparat. Si se sobrevalora la importància de tenir un pensament negatiu (“puc arribar jo a fer una cosa així?, si ho he pensat, potser sí”; “si he pensat això, segurament passarà alguna cosa dolenta”), és probable que l’atenció se centri en allò negatiu i en l’amenaça, i s’intenti fer-li front lluitant contra aquests pensaments.

Aquesta valoració negativa dels pensaments o amenaces produeix un malestar o una ansietat que la persona tracta de reduir mitjançant les compulsions o els rituals (neteja, comprovació, repeticions, acumulacions, etc.), l’evitació o la supressió del pensament.

Les persones que pateixen TOC creuen que si no duen a terme les seves compulsions o rituals, realment s’esdevindran conseqüències catastròfiques (com agafar una malaltia, contaminar-se, etc.), cosa que provoca rumiament o sentiments de culpa. Així doncs, les compulsions tranquil·litzen, fan disminuir l’ansietat i permeten evitar l’autoculpabilització. D’aquesta manera s’instauren les obsessions: la persona, com que sent una tranquil·litat i un control mitjançant la realització de rituals i comprovacions, reforça encara més les obsessions perquè crea un circuit tancat que es retroalimenta i manté el problema.

__________
Font: Estela Massegué. Clínica de l’Ansietat.

Més informació

Freeston, M. H. y Ladouceur, R. (1997). “Análisis y tratamiento de las obsesiones”. A V. E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 137-169.

Mancini, F. “Un modelo cognitivo del trastorno obsesivo compulsivo”. Revista de Psicoterapia. 2000, 11(42-43), 5-30.

Silva, P. y Rachman, S .(1995): Trastorno obsesivo-compulsivo: Los hechos. Bilbao: Descleé De Brouwer.

Vallejo, J. y Berrios, G. E. (1995). Estados obsesivos. Barcelona: Masson.

Categories
Fòbia Social

La fòbia social: L’origen i el manteniment

En l’origen de la fòbia social, hi participen factors predisposants (en bona mesura, biològics), factors d’aprenentatge i, en ocasions, possibles experiències activadores o desencadenants.

Moltes persones amb ansietat social tenen una especial sensibilitat davant la crítica i la desaprovació que ha pogut potenciar-se per factors d’aprenentatge en la infància i accentuar-se en l’adolescència. Aquesta ansietat es manifestarà amb una intensitat i una durada diferents en cada persona en funció de les variables biològiques i psicològiques.

Variables biològiques

Sembla que existeix una preparació biològica evolutiva per tenir por de les expressions facials d’ira, de rebuig i de crítica, i d’aquesta manera es faciliten les jerarquies que donen lloc a l’ordre social. Entre les variables sensibles a factors biològics acostumen a citar-se:

  • La capacitat innata per reconèixer l’amenaça social i respondre-hi.
  • L’alta activació fisiològica, que dificulta l’habituació a les situacions amenaçants o a aquelles no familiars, cosa que en propicia l’evitació.
  • La inhibició conductual en la infància (més por de les persones o de les situacions desconegudes i més timidesa davant d’aquestes, un ritme cardíac més alt en repòs, més dilatació pupil·lar, més tensió muscular i més acceleració cardíaca davant de situacions noves o estressants). Aquesta activació fisiològica alta facilita el condicionament a la por, de manera que esdevé un risc per desenvolupar trastorns d’ansietat en la vida adulta (especialment, la fòbia social generalitzada). No obstant això, l’ambient hi té un paper fonamental, com demostra el fet que només un terç d’aquests nens presentin ansietat social en l’adolescència.

Variables psicològiques

Alguns factors de l’experiència pròpia poden interactuar amb la vulnerabilitat biològica i propiciar l’ansietat social, ja que originen en la persona la sensació de pèrdua de control davant de diverses situacions. Aquests factors experiencials es poden resumir en:

  • Uns pares sobreprotectors, molt exigents o poc afectuosos, que utilitzaran un estil educatiu basat en la vergonya o en el rebuig dels fills amb inhibició conductual, cosa que podria interferir en la relació entre pares i fills, podria dificultar la independència, la confiança i la competència social dels fills, i podria promoure, en aquests, una gran necessitat d’aprovació, el perfeccionisme i la creença que els altres són sempre crítics i fiscalitzadors.
  • La falta d’experiències i d’habilitats socials.
  • L’observació d’experiències socials negatives o d’ansietat social en els pares o en les persones significatives pot facilitar l’aparició de preocupacions i de conductes similars en els fills.
  • Un canvi en les circumstàncies (laborals, familiars, escolars o de residència) pot implicar la necessitat d’enfrontar-se a les situacions temudes desbordants (per exemple, haver de relacionar-se amb gent nova).
  • Les experiències negatives en algunes situacions socials (burles, càstig, marginació, etc.) poden elevar la por davant de diferents tipus de situacions socials.
  • Diverses circumstàncies estressants (laborals, familiars, etc.) o diferents factors accidentals (malaltia, canvis hormonals, etc.) poden provocar que es manifesti l’ansietat o algun dels seus símptomes somàtics en situacions socials.
  • El desenvolupament desmesurat de la consciència d’un mateix en el final de la infància o en l’inici de l’adolescència pot ocasionar una timidesa i una autoavaluació desproporcionades, de manera que es desenvolupin la por de ser objecte d’avaluació i la tendència a focalitzar l’atenció en un mateix en excés (en els propis pensaments, ens els propis actes, en la pròpia aparença, etc.). Infravalorar-se pot aguditzar la timidesa, pot provocar una gran necessitat d’aprovació i pot fer que un mateix s’atribueixi més responsabilitat sobre els errors que sobre els èxits.

El manteniment de la fòbia social

Els factors implicats en el manteniment del problema varien en funció de cada cas, però, en línies generals, cal fer esment de:

  • Les anticipacions i l’activació de supòsits: Anticipar-se a la situació social temuda activa una sèrie de supòsits, com ara el que duu a desconfiar de les pròpies capacitats o aquell que porta a creure que la persona serà criticada i rebutjada pels altres.
  • Les expectatives negatives: Els supòsits anteriors poden provocar expectatives negatives pel que fa a la pròpia execució i la suposició que apareixeran manifestacions de l’ansietat, amb el consegüent efecte d’avaluació negativa, d’humiliació o de rebuig. Aquestes expectatives negatives provoquen ansietat.
  • Les característiques de la situació: El grau de perill percebut o d’ansietat varien en funció de factors situacionals com la durada, la formalitat de l’esdeveniment, les característiques de la resta de la gent (edat, sexe, càrrec, etc.) i les seves reaccions. A l’hora de parlar en públic, resulten rellevants la presència o l’absència de mobiliari, la possibilitat de rebre preguntes o el fet d’estar dempeus o assegut, entre altres factors.
  • Comportament: Les expectatives negatives i l’ansietat anticipatòria acostumen a conduir a l’evitació de les situacions o a implicar-s’hi poc, i es manifesten conductes defensives com beure alcohol, dur ulleres fosques, parlar poc o únicament amb les persones conegudes, o rigidesa corporal.
  • Resultats: Les conductes defensives redueixen l’ansietat a curt termini, de manera que fan que el subjecte tingui la sensació d’haver evitat les conseqüències temudes (la humiliació, el rebuig, etc.). No obstant això, la persona atribueix la seva no ocurrència a aquestes conductes que, al capdavall, la fan menys cordial i amable, atrauen l’atenció cap a la seva ansietat i interfereixen en la seva actuació. A més, evitar les situacions fa més difícil el seu afrontament en properes ocasions, de manera que es redueix la confiança en un mateix i es dificulta la solució del problema. D’aquesta manera, l’atenció se centra bàsicament en un mateix (especialment en els símptomes somàtics i autònoms) i en determinades reaccions dels altres, més que no pas en la tasca que es té entre mans, cosa que dificulta una actuació social adequada.

Els fòbics socials es formen una impressió de com creuen que són percebuts pels altres a partir dels seus símptomes més visibles, de les emocions viscudes, dels propis errors detectats, de les reaccions dels altres o d’experiències prèvies, principalment.

 Com més gran és la probabilitat percebuda d’avaluació negativa, més gran és l’ansietat que en resulta. Una possible explicació d’aquest fenomen és que, normalment, la informació que obtenim sobre com ens veuen els altres és ambigua i com que els fòbics socials tenen una gran necessitat d’aprovació, basen el que els altres pensen d’ells en la manera com es veuen a si mateixos. D’altra banda, moltes de les accions per conèixer allò que els altres perceben d’un mateix (el contacte ocular, donar molta informació personal) resulten altament ansiògenes per als fòbics socials, ja que augmenten el risc d’una avaluació negativa. A més, quan reben una avaluació positiva, tenen tendència a rebutjar-la perquè la consideren un engany o fruit d’una benevolència excessiva.

L’estat d’ànim deprimit acostuma a agreujar la fòbia social, ja que intensifica les expectatives negatives i l’experiència de l’ansietat. Després d’una interacció social, l’ansietat es redueix, però, com que no existeixen indicis clars d’aprovació social, els fòbics socials tenen tendència a revisar la seva actuació detalladament, amb especial atenció als seus símptomes i a les seves autopercepcions negatives, de manera que l’actuació els acaba semblant molt més negativa que no va ser realment.

Les conseqüències negatives més freqüents

  • Pitjor rendiment laboral o acadèmic si exigeixen interacció social o actuacions en públic, i menys probabilitat de graduació universitària i d’exercir determinades feines o llocs de treball.
  • Menys contactes socials i menys amics, amb menys probabilitats d’establir relacions íntimes i de parella.
  • Freqüentment, problemes familiars o de parella per la participació en activitats socials.
  • Menys ingressos i un nivell socioeconòmic més baix.
  • Abús o dependència de substàncies (alcohol, tabac o ansiolítics).
  • Baixa autoestima, sentiments d’inferioritat, humor deprimit (tot i que alguns fòbics socials no tenen una mala opinió d’ells mateixos, sinó que creuen que els altres els jutgen negativament).
  • Pitjor qualitat de vida.

Les conseqüències negatives són més intenses quan la fòbia social és generalitzada i ho són més encara si aquesta coexisteix amb altres trastorns.

__________

Font: Olga Herrero. Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat. A Barcelona i a Madrid.

Més infomació

Bados, A. (2001). Fobia social. Editorial Síntesis.
Botella, C.; Baños, R.M.; Perpiñá, C. (2003). Fobia Social. Paidós.
Servera, S.; Roca, M.; Bobes, J. (1998). Fobia social. Masson.

Video: Documental sobre Fobia Social

Categories
Fóbies específiques

La por de volar: Programa de tractament

El programa “Volar sense por”, de la Clínica de l’Ansietat, té com a objectiu que les persones que tenen por de volar, que eviten viatjar amb avió o que ho fan amb molt de malestar, puguin superar aquestes pors i aquestes dificultats. És un programa eminentment pràctic que ofereix tècniques, entrenament i exposició controlada per superar la por i les limitacions que ocasiona. En el programa, hi participen psicòlegs i pilots experimentats, amb el suport de diversos mitjans tècnics i instrumentals.

Característiques específiques del programa

Els estudis realitzats fins ara assenyalen que els programes d’intervenció psicològica basats en procediments cognitivoconductuals són la teràpia d’elecció i la més efectiva per superar la por de volar.

La majoria dels cursos per tractar la por de volar es desenvolupen en grup i de manera intensiva durant un cap de setmana.

El nostre programa per superar la por de volar, tot i que es duu a terme en un interval de temps curt, no és tan intensiu. Per què? Perquè d’un dia a l’altre és molt difícil d’aprendre i de dominar els procediments per superar la por, de poder corregir-los, de millorar-los i de treure’n el màxim partit.

La primera part del nostre programa es fa individualment. Per què? Perquè, per bé que moltes de les característiques de la por de volar són compartides per aquells que la pateixen, pot haver-hi algunes diferències. No tots els usuaris tenen les mateixes pors: uns temen trobar-se malament a l’avió i no poder sortir-ne, i d’altres temen que sigui l’avió allò que es desestabilitzi o s’accidenti. No totes les persones necessiten les mateixes tècniques o els mateixos recursos de tractament, ni hi responen de la mateixa manera.

El programa de tractament consta de dos blocs o mòduls. El bloc A del programa es desenvolupa individualment durant 2-5 setmanes. El bloc B es duu a terme en grups petits.

Programa

Bloc A: Es desenvolupa individualment. Consta de 5-6 consultes. Es pot iniciar en qualsevol moment.

  1. Explicació psicològica de la por i de l’ansietat en general i, sobretot, de la por de volar en particular: l’origen, el manteniment i les estratègies d’afrontament.
  2. Aprenentatge de les tècniques per reduir i controlar els símptomes de l’ansietat: la fisiologia de la por i de l’ansietat, el control de la hiperventilació, estratègies de desactivació fisiològica i tècniques de relaxació.
  3. Desenvolupament de programes per a la reducció de la por: exposició progressiva a l’avió i als contextos de viatge amb el suport, entre d’altres, de programes de realitat virtual.
  4. Regulació dels processos de pensament: atenció selectiva i gestió de les preocupacions, de les anticipacions, de les interpretacions catastròfiques i dels pensaments negatius automàtics.

Bloc B: Es duu a terme en grups petits.

  1. Informació aeronàutica bàsica.
  2. Exercicis amb el simulador de vol.

Properes dates, orientatives, de desenvolupament del bloc B

A Barcelona                                                                      A Madrid

Seguiment

  1. Seguiment dels avançaments i de les incidències en vols posteriors a la realització del programa per superar la por de volar. Els cursos per superar la por de volar són efectius i amb ells se solen obtenir bons resultats. No obstant això, si, tot i la realització correcta del programa, en algun cas es mantingués algun problema significatiu, cada participant disposa d’una consulta individual gratuïta per mirar de resoldre’l.

Passes prèvies a l’activitat

  1. Contactar amb el nostre centre. Informació general.
  2. Avaluació inicial del cas mitjançant una entrevista i determinats qüestionaris.
  3. Establiment del calendari personal per al desenvolupament del programa.

Lloc: El programa “Volar sense por” es realitza a Madrid i a Barcelona.

Informació i inscripcions: Clínica de l’Ansietat, telèfons 93 226 14 12 i 91 829 93 92. Si ho desitja, pot sol·licitar una entrevista informativa prèvia (que no implica cap compromís ni té cap cost) en què rebrà informació personalitzada i precisa sobre les característiques del curs per superar la por de volar.

_________
Font: Clínica de l’Ansietat, 2017. Visiteu la nostra pàgina www.volarsinmiedo.com.

Video il-lustratiu: Fobias específicas. Miedo a volar

Altres vídeos relacionats

Categories
Crisis de pànic i agorafòbia

Els símptomes de l’agorafòbia: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Per efectuar el diagnòstic de l’agorafòbia, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: American Psychiatric Association.

A. Por o ansietat intensa amb relació a dues (o més) de les cinc situacions següents:

  1. Ús del transport públic (per exemple, els cotxes , els autobusos, els trens, els vaixells, els avions).
  2. Estar en espais oberts (per exemple, zones d’estacionament, mercats, ponts).
  3. Estar en llocs tancats (per exemple, botigues, teatres, cinemes).
  4. Fer cua o estar enmig d’una multitud.
  5. Estar fora de casa sol.

B. L’individu tem o evita aquestes situacions ja que la idea d’escapar podria ser difícil o podria no disposar d’ajuda si apareixen símptomes de tipus pànic o altres símptomes incapacitants o comprometedors (per exemple, por de caure en les persones d’edat avançada, por de la incontinència).

C. Les situacions agorafòbiques gairebé sempre provoquen por o ansietat.

D. Les situacions agorafòbiques s’eviten activament, requereixen la presència d’un acompanyant o es resisteixen amb una por o amb una ansietat intenses.

E. La por o l’ansietat són desproporcionades respecte del perill real que plantegen les situacions agorafòbiques i el context sociocultural.

F. La por, l’ansietat o l’evitació són contínues i duren típicament sis mesos o més.

G. La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en les àrees social o laboral, o en d’altres d’importants per al funcionament.

H. Si existeix una altra afecció mèdica (per exemple, malaltia inflamatòria intestinal, malaltia de Parkinson), la por, l’ansietat o l’evitació són clarament excessives.

I. La por, l’ansietat o l’evitació no s’expliquen millor pels símptomes d’un altre trastorn mental –per exemple, els símptomes no es limiten a la fòbia específica, a la situació; no impliquen únicament situacions socials (com en el trastorn d’ansietat social) i no estan exclusivament relacionats amb determinades obsessions (com en el trastorn obsessivocompulsiu), amb defectes o imperfeccions que es perceben en l’aspecte físic (com en el trastorn dismòrfic corporal), amb els records de successos traumàtics (com en el trastorn per estrès posttraumàtic) o amb la por de la separació (com en el trastorn d’ansietat per separació)–.

Nota: Es diagnostica agorafòbia independentment de la presència del trastorn de pànic. Si la presentació en un individu compleix els criteris del trastorn de pànic i de l’agorafòbia, s’han d’assignar tots dos diagnòstics.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: Organització Mundial de la Salut.

El terme agorafòbia s’utilitza aquí amb un sentit més ampli que l’original i que l’utilitzat encara en alguns països. Inclou no només tenir por dels espais oberts, sinó també altres pors relacionades amb aquesta, com por de les multituds i de la dificultat de poder escapar immediatament a un lloc segur (generalment, la llar).

El terme comprèn un conjunt de fòbies relacionades entre si, que a vegades se solapen, entre les quals hi ha la por de sortir de la llar, d’entrar a les botigues o als magatzems, de les multituds, dels llocs públics i de viatjar sol amb tren, amb autobús o amb avió.

Tot i que la gravetat de l’ansietat i la intensitat de la conducta d’evitació són variables, aquest és el més incapacitant dels trastorns fòbics i alguns individus arriben a quedar-se completament tancats a casa. A molts malalts, els aterreix pensar en la possibilitat de desmaiar-se o de quedar-se sols, sense ajut, en públic. La vivència de la manca d’una sortida immediata és un dels trets clau de moltes de les situacions que indueixen l’agorafòbia. La majoria dels afectats són dones i el trastorn s’origina, en general, al començament de la vida adulta.

Sovint estan presents símptomes depressius i obsessius, i fòbies socials, però no predominen en el quadre clínic. En absència d’un tractament efectiu, l’agorafòbia acostuma a fer-se crònica, tot i que la seva intensitat pot fluctuar.

Pautes per al diagnòstic

  1. Els símptomes, psicològics o vegetatius, són manifestacions primàries d’ansietat i no manifestacions secundàries a d’altres símptomes, com per exemple idees delirants o obsessives.
  2. Aquesta ansietat es limita, com a mínim, a dues de les situacions següents o hi predomina: multituds, llocs públics, viatjar lluny de casa o viatjar sol.
  3. L’evitació de la situació fòbica és, o ha estat, una característica destacada.

S’ha d’especificar la presència o l’absència del trastorn de pànic en la situació que indueix l’agorafòbia: Sense trastorn de pànic. Amb trastorn de pànic.

Categories
Introducció

L’ansietat, l’educació i l’aprenentatge

– ¿Per què algú pateix un trastorn d’ansietat? ¿Quines en són les causes? ¿Quins factors estan implicats en l’adquisició i el manteniment dels trastorns d’ansietat?

L’etiologia dels trastorns d’ansietat és complexa i sovint poc coneguda. Com succeeix amb altres trastorns, no hi ha una causa o un factor únics implicats en la seva gènesi i en el seu manteniment. En els trastorns d’ansietat interactuen factors biològics o constitucionals i factors ambientals. Pel que fa al primer grup, hi trobem els factors genètics, els biològics (alteracions de l’anatomia cerebral, dels neurotransmissors, etc.) i els constitucionals, com el temperament. El temperament es podria definir com “el conjunt de pautes reactives emocionals i autoreguladores d’origen, en bona mesura, innat, que es mantenen constants durant el desenvolupament” (Echeburúa, 1993). Dit d’una altra manera, podríem considerar que el temperament és la part innata de la personalitat. Aquests factors predisposen l’individu a patir trastorns d’ansietat i interactuen amb d’altres d’ambientals per originar un trastorn d’ansietat.

Quant als factors ambientals, cal destacar els esdeveniments vitals o les situacions traumàtiques, l’estil educatiu dels pares i, en general, els processos de socialització del nen-adolescent-adult en els diversos àmbits de la vida: la família, l’escola, els amics, la feina, etc.

El paper i el pes de cadascun d’aquests factors dependrà de cada persona i de cada trastorn d’ansietat. Així, per exemple, un jove pot desenvolupar una por intensa dels gossos (o fòbia als animals) després que el mossegui un d’aquests animals (situació traumàtica). La seva aversió cap als gossos podria ser més gran si hagués vist en altres persones, per exemple, dins la seva família, comportaments de rebuig o de por relacionats amb els gossos o si aquest jove fos força ansiós des de petit i ho hagués manifestat en diversos àmbits de la vida (tingués predisposició per a l’ansietat). En altres trastorns, per exemple en el trastorn obsessivocompulsiu (TOC), l’herència o la càrrega genètica del trastorn poden tenir-hi un paper important. És freqüent que una persona que pateix TOC tingui antecedents familiars d’aquest trastorn o d’altres trastorns emocionals. No obstant això, en aquest cas la genètica no té tot el protagonisme: la gravetat d’aquest problema també depèn de la intensitat amb què la família o les persones properes a qui el pateix participin en els seus rituals i l’ajudin d’alguna manera a mantenir-los. En la fòbia als animals, els factors ambientals poden tenir-hi un paper principal; en el TOC és probable que l’inici del problema s’associï a factors genètics i biològics, i que el seu manteniment s’expliqui per factors ambientals.

En aquest article ens centrarem en els factors ambientals que poden estar implicats en l’inici i en el manteniment dels trastorns d’ansietat. Les situacions traumàtiques o els esdeveniments vitals (accidents, lesions, incendis, inundacions, separacions, defuncions, etc.) poden precipitar l’aparició d’un trastorn d’ansietat. Per exemple, moltes fòbies específiques comencen després de la vivència d’un succés traumàtic relacionat amb l’objecte fòbic: por dels ascensors després de quedar-s’hi tancat, por d’anar amb cotxe o de conduir després de patir un accident al volant, etc. En altres casos, pot tenir un paper important la manera com els pares eduquen els fills. Per exemple, la sobreprotecció de les mares pot ser un factor clau en el trastorn d’ansietat per separació. En aquestes situacions, les mares limiten el grau d’autonomia i de socialització del nen perquè els preocupa de manera excessiva que pateixi un accident o que prengui mal. Així, per exemple, prefereixen que els amics del seu fill vagin a jugar a casa seva en comptes que sigui el seu fill qui vagi a casa dels seus companys, no volen que els nens juguin al carrer, no fomenten la relació del seu fill amb altres nens (impedeixen que vagi de colònies) o són molt restrictives pel que fa als horaris d’arribar a casa.

D’altra banda, la manera com les persones importants per al nen (familiars, amics, professors) es comportin i les vivències que tingui al llarg de la vida també poden influir en els trastorns d’ansietat. És probable que un nen tímid amb uns pares també tímids i molt poc contacte social (poca o cap relació amb els veïns, amb els familiars i amb els amics, feines rutinàries i solitàries, etc.) aprengui que aquesta és la manera adequada de comportar-se. Si aquest nen, durant la seva vida, no passa per experiències que li ensenyin que hi ha altres tipus de relacions o no es troba en situacions que l’“obliguin” a adquirir noves habilitats, difícilment superarà la seva timidesa.

¿Per què una situació traumàtica, l’estil educatiu dels pares o la família, l’escola i els amics poden influir en els trastorns d’ansietat?

És a dir, ¿quins són els mecanismes o models etiològics que expliquen aquestes relacions? Es considera que aquests factors ambientals influeixen en l’adquisició i el manteniment dels trastorns d’ansietat a través de l’aprenentatge. Els principals models etiològics o mecanismes d’aprenentatge implicats són el condicionament clàssic, el condicionament operant o instrumental i l’aprenentatge vicari o observacional.

Condicionament clàssic

És un tipus d’aprenentatge associatiu en què un estímul aparentment neutre acaba suscitant la mateixa resposta o una de similar que un altre estímul quan apareixen associats. Imaginem que un gos mossega un jove. La reacció d’aquest jove probablement serà de dolor i de por. Aquesta resposta (dolor i por a conseqüència de la mossegada d’un gos) s’anomena incondicionada o automàtica. Si aquest mateix jove, unes dies més tard, es troba amb un altre gos, és possible que senti malestar i que mostri recel i por de l’animal. Aquest estímul (un gos nou), aparentment neutre, ha desencadenat una resposta que s’anomena condicionada (la por). Aquest jove ha après a reaccionar d’aquesta manera quan es troba davant els estímuls associats a la situació de la mossegada. Una part important de les fòbies específiques poden explicar-se pel condicionament clàssic. No obstant això, en molts casos no existeix un esdeveniment traumàtic que precedeixi l’aparició de la fòbia. Moltes persones, reprenent l’exemple de la fòbia als gossos, tenen por d’aquests animals, però, en canvi, mai no han patit una mossegada ni un atac. No és infreqüent la fòbia a volar. Les persones que pateixen aquesta por eviten agafar avions perquè els preocupa patir un accident i morir-hi o la possibilitat de perdre el control, de patir una atac de cor o de sentir molt malestar físic durant el vol. En alguns casos, l’experiència d’un vol amb moltes turbulències o d’algun altre esdeveniment relacionat amb el avions pot desencadenar aquesta por. En d’altres, no apareix cap esdeveniment associat que expliqui aquesta por de volar.

Alguns autors assenyalen que hi ha altres factors, a banda dels episodis traumàtics, que poden explicar l’adquisició de fòbies. Per exemple, en molts casos, les fòbies comencen després d’un esdeveniment vital dolorós (la defunció d’algú estimat, un divorci, una malaltia, etc.) que no està relacionat amb el tipus de fòbia que pateix la persona.

Altres autors suggereixen que els subjectes amb un grau elevat d’activació general són més propensos a desenvolupar fòbies que els que tenen valors més baixos. És a dir, els individus amb predisposició general per a l’ansietat poden tenir més problemes d’aquest tipus que els que no tenen aquesta ansietat “de base”. Igualment, la manera com interpretem les situacions pot ser un factor mediador important en el desenvolupament de les fòbies.

Els principis del condicionament clàssic s’han aplicat al tractament psicològic d’alguns trastorns d’ansietat. L’objectiu principal d’aquestes tècniques és trencar l’associació existent entre l’estímul condicionat (per exemple, tots els gossos del món) i la resposta condicionada (la por), sense presentar l’estímul incondicionat (el gos que mossega). Vegem amb més detall aquesta estratègia: si algú té por dels gossos perquè un el va mossegar, el tractament psicològic d’elecció serà exposar-lo al contacte amb aquests animals perquè comprovi que no hi ha cap perill i la seva resposta de por i d’evitació desaparegui. Aquest procés es pot dur a terme de diverses maneres: es pot demanar a l’usuari dels serveis psicològics que romangui en una habitació amb un gos durant un període de temps llarg, fins que noti que li ha disminuït l’ansietat. Aquesta tècnica rep el nom d’inundació.

En molts casos, aquest procediment es realitza demanant a l’usuari que, en primer lloc, imagini aquesta situació (inundació imaginada). En una segona fase, s’exposa in vivo la persona a l’objecte fòbic (inundació in vivo). En algunes situacions és poc recomanable o simplement és impossible exposar in vivo el subjecte als estímuls que li susciten la por. Aquest és el cas de les pors a alguns animals (les serps) o a alguns fenòmens naturals (les tempestes, els trons…). En aquestes situacions, l’exposició amb la imaginació és el tractament d’elecció.

La dessensibilització sistemàtica és una tècnica molt utilitzada en el tractament dels trastorns d’ansietat. En aquests casos, allò que es persegueix és que els estímuls que provoquen les reaccions de por quedin condicionats a respostes incompatibles amb aquest temor, com la resposta de relaxació. Aquesta tècnica té dos components: aprendre a relaxar-se i exposar-se de manera gradual a diverses circumstàncies relacionades amb la situació fòbica. L’usuari aprèn, en primer lloc, a relaxar-se. A continuació, ha d’establir una jerarquia de diversos fets temuts i ordenar-los en funció del grau d’ansietat que li generi cadascun d’ells. L’usuari començarà per afrontar la situació que li provoqui menys ansietat. Mentre ho fa, practicarà la tècnica de relaxació. Quan hagi disminuït l’ansietat que sent en aquesta situació, podrà afrontar la següent i així de manera successiva fins que es completi la llista. Per exemple, pel que fa a la por de volar, l’usuari fa una llista de les situacions relacionades que li produeixen ansietat. Aquesta llista podria ser: preparar les maletes, anar amb cotxe fins l’aeroport, facturar l’equipatge, acomiadar-se dels familiars, embarcar-se, el moment en què l’avió està a punt d’enlairar-se, etc. L’usuari s’hauria d’exposar a cadascuna d’aquestes situacions amb la imaginació o in vivo mentre aplica les tècniques de relaxació que ha après.

Condicionament operant o instrumental

Mitjançant aquest tipus d’aprenentatge associatiu es pot explicar com s’adquireix i, sobretot, com es manté una conducta. Els seus principis bàsics són els següents: si la realització d’una conducta va seguida d’una conseqüència positiva (una recompensa o un reforç positiu) o bé de la desaparició o evitació d’una conseqüència negativa (reforç negatiu) augmentarà la probabilitat que la persona repeteixi aquesta conducta. Si, en canvi, un cop realitzada la conducta, la conseqüència és negativa (un càstig) és probable que aquesta no es torni a dur a terme. Finalment, si la realització d’una conducta no té conseqüències, deixarà de fer-se (extinció).

Vegem-ne alguns exemples. Si un nen despara la taula i la mare l’elogia i el felicita per haver-ho fet, és probable que el nen realitzi aquesta tasca altres vegades. De la mateixa manera, si un nen plora perquè vol una joguina i els pares l’hi compren, aquesta conducta (el plor) queda reforçada de manera positiva perquè ha obtingut una recompensa (la joguina). Per això, el nen plorarà, en el futur, cada vegada que vulgui aconseguir alguna cosa. Si, en canvi, cada vegada que un nen pega al seu germà petit, els pares el castiguen sense veure la televisió o sense jugar amb l’ordinador, el nen deixarà de fer-ho, ja que ha après que aquesta conducta (pegar al germà) té conseqüències negatives (no veure la televisió o no jugar amb l’ordinador). Finalment, si els pares no paren atenció a un nen quan es porta malament, el nen deixarà de fer-ho (extinció), perquè veurà que aquest comportament no té cap conseqüència (cridar l’atenció dels pares).

Els principis del condicionament operant estan implicats en l’adquisició i el manteniment d’alguns trastorns d’ansietat. La fòbia als gossos, per exemple, es manté en el temps perquè la persona els evita, no s’hi enfronta. L’evitació de l’estímul fòbic (els gossos) és un reforç negatiu, ja que si l’individu no veu gossos o no és a prop d’aquests animals, no sent ansietat o por (conseqüència negativa).

L’evitació de les situacions que provoquen ansietat és un reforç negatiu molt potent que manté el trastorn. Imaginem-nos una persona que pateix agorafòbia. Aquesta persona té por de perdre el control si surt fora de casa i va a llocs on hi hagi molta gent o d’on escapar pugui ser difícil (o comprometedor).Per això, evita anar al cinema, als grans magatzems, a concerts, al supermercat, amb metro, etc. La negativa a exposar-se a aquestes situacions redueix la possibilitat que la persona senti ansietat. Per a ella, la seva conducta d’evitació és positiva (no pateix ansietat), per això la fa. En el cas del TOC, dur a terme la compulsió (per exemple, rentar-se les mans) redueix o elimina la possibilitat que la persona contregui una malaltia (obsessió). L’execució de la conducta compulsiva redueix l’ansietat associada a la por d’un possible contagi o d’una possible malaltia. Des d’aquest punt de vista, l’obsessió es manté perquè la compulsió actua com un reforçador negatiu. No obstant això, en ambdós casos, la persona no comprova la validesa o no de les seves pors (perdrà el control si surt de casa?, contraurà una malaltia si no es renta les mans?) perquè no s’enfronta a les situacions que li produeixen ansietat.

La reacció d’ansietat pot estar reforçada directament per altres persones. Després d’una resposta de por, la mare pot prendre el nen en braços, acariciar-lo o, simplement, parar-li més atenció. Aquest excés d’atenció és un tipus de recompensa per al nen i pot mantenir l’aparició de la resposta d’ansietat. Un altre exemple: moltes persones amb ansietat generalitzada necessiten constantment que algú proper les reforci, les tranquil·litzi i els confirmi que la seva actuació és l’adequada, que allò que temen no passarà, etc. Aquesta atenció excessiva als seus dubtes i a les seves preocupacions (reforç positiu) els “alimenta” i els manté inalterables. Aquests principis de l’aprenentatge s’han aplicat en el tractament dels trastorns d’ansietat. Un component important en molts d’aquests trastorns és l’evitació de l’objecte o de la situació que provoca l’ansietat, de manera que es manté el problema. Per exemple, en la fòbia als animals, s’evita el contacte amb ells; en la por de volar, no es viatja amb avió; en la agorafòbia, s’evita anar a determinats llocs; en el TOC, s’evita tocar alguns objectes i si això no és possible, es du a terme la compulsió de rentat, etc. Per aquest motiu, el tractament d’aquests trastorns té com a objectiu trencar aquest reforçament negatiu de la por. Per aconseguir-ho, l’usuari ha d’exposar-se a les situacions que li produeixen ansietat en lloc d’evitar-les. Això es pot fer de manera gradual, mitjançant aproximacions successives, o de manera brusca.

Es pot considerar que l’exposició integra elements del condicionament clàssic (habituar-se a l’ansietat davant de l’estímul fòbic) i de l’operant (eliminar les conductes d’evitació). En el cas del TOC, la tècnica psicològica d’elecció s’anomena exposició amb prevenció de resposta. En ella, l’usuari s’ha d’exposar a l’estímul fòbic (per exemple, tocar un bitllet amb les mans), però no pot dur a terme la compulsió (en aquest cas, rentar-se les mans).

Qualsevol tractament d’un trastorn d’ansietat implica reforçar de manera positiva (amb elogis, amb petits premis o fitxes en el cas dels nens, etc.) les conductes d’aproximació a la situació o a l’objecte que generen ansietat. La pràctica reforçada és una tècnica psicològica per al tractament d’alguns trastorns d’ansietat en nens i adolescents. Al nen, se li donen instruccions precises sobre allò que ha de fer. El nen assaja de manera gradual i repetida la conducta d’aproximació a l’objecte fòbic. Cada petit avançament és reforçat pel terapeuta, pels pares o pels professors. Aquesta tècnica s’ha aplicat en el tractament de la fòbia escolar i de la fòbia social. En la fòbia escolar, per exemple, el nen va a l’escola i roman a l’aula durant períodes cada vegada més perllongats. El nen és reforçat constantment per fer-ho. A aquest reforç positiu, cal sumar-hi la nul·la atenció que els pares i els mestres han de parar a les queixes del nen (extinció).

Aprenentatge vicari o observacional

Es tracta d’un aprenentatge complex que implica adquirir nous comportaments o modificar-ne de vells a partir de l’observació de la conducta dels altres. Com comentàvem anteriorment, no totes les persones que pateixen una fòbia han viscut un esdeveniment o succés traumàtic previ. En molts altres casos, és possible que aquests subjectes hagin observat les experiències traumàtiques que van viure altres individus (per exemple, van veure que un gos va mossegar el veí o han estat testimonis televisius d’un accident d’avió) o que simplement actuïn igual que els seus familiars o altres persones properes (i evitin entrar en contacte amb qualsevol gos perquè els seus pares se n’allunyen cada vegada que en veuen un).

Es considera que en aquests casos l’experiència és indirecta i és producte del procés de socialització a què tots estem sotmesos des que naixem. Sens dubte, les persones que ens envolten actuen com a models o com a exemples de conducta per seguir. Reprenent un exemple del començament del text, una persona podria tenir moltes dificultats per relacionar-se amb els altres perquè no ha adquirit les habilitats socials necessàries per fer-ho. Això pot ser conseqüència, com a mínim en part, de l’absència de models per imitar o que aquests models no tenien unes habilitats adequades. Si un nen tímid té uns pares tímids i amb poques habilitats socials, difícilment podrà aprendre-les (si no és que té altres models de socialització: germans, altres familiars, professors, amics). Aquest tipus d’aprenentatge facilita l’adquisició de noves conductes i la reactivació d’altres que es duien a terme amb una freqüència menor. D’altra banda, permet la modificació de conductes inadequades.

La tècnica psicològica que es basa en aquest tipus d’aprenentatge s’anomena modelatge. Aquesta tècnica s’aplica en el tractament de diverses fòbies (per exemple, la fòbia als animals, la fòbia a les injeccions o a la sang, la por del dentista), en la fòbia social (i, en general, en l’entrenament d’habilitats socials), etc. Hi ha diversos procediments de modelatge. En el modelatge simbòlic, el nen o l’adult ansiosos poden veure pel·lícules o fotografies en les quals altres persones interactuen amb els estímuls temuts (per exemple, un vídeo en el qual un nen toca un gos, li fa carícies i hi juga). En el modelatge encobert, l’usuari s’imagina primer una situació ansiògena per després representar mentalment com un model important per a ell (un heroi, un ídol…) resol aquesta situació desenvolupant les conductes temudes. En el modelatge en viu, l’usuari observa com actua un model (freqüentment el terapeuta o un col·laborador) en la situació o amb l’objecte temuts. Finalment, en el modelatge participatiu, és l’usuari mateix qui s’enfronta, ajudat pel model (terapeuta) i mentre rep constantment reforç social, a la situació temuda. El modelatge participatiu és, juntament amb el modelatge simbòlic, la variant tècnica més interessant per a la pràctica clínica i la més utilitzada en aquest àmbit.

L’entrenament en habilitats socials es basa en aquestes tècniques. Normalment, en una primera fase, el terapeuta o col·laborador fa de model i, en una situació fictícia, du a terme la conducta que cal aprendre o modificar (modelatge). En una segona fase, és l’usuari qui ha d’imitar el model (assajos de conducta o role-playing). L’entrenament en habilitats socials comença per les més bàsiques o més senzilles i va avançant de manera gradual fins que s’arriba a l’adquisició d’habilitats més complexes.

Una darrera consideració

Malgrat que a l’article s’han descrit diverses tècniques psicològiques de manera separada amb una finalitat merament didàctica, cal recalcar que, a la pràctica clínica, s’utilitzen totes de manera combinada. Durant la dessensibilització sistemàtica, per exemple, es reforça l’usuari positivament pels seus avançaments. De la mateixa manera, en l’entrenament en habilitats socials es combina el modelatge i l’assaig de conducta durant la sessió clínica amb la pràctica en situacions reals (exposició).

__________
Font: Noemí Guillamón. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Barcelona i Madrid.

Més informació

-Bayés, R. y Pinillos, J.L. (Eds.). (1989). Aprendizaje y condicionamiento. Tratado de psicología general. Vol.2. Madrid: Ed. Alhambra.

-Caballo, V. E. y Simón, M.A. (2001). Manual de Psicología clínica infantil y del adolescente. Trastornos generales. Madrid: Pirámide.

-Echeburúa, E. (1993). Trastornos de ansiedad en la infancia. Colección ‘Ojos Solares’. Madrid: Pirámide.

Més llibres

Vídeo il-lustratiu: Miedos en la infancia y la adolescencia (UNED-TVE2)

Altres vídeos relacionats

Documents relacionats

Categories
Ansietat i altres

Ansietat i drogues(text en castellà)

Numerosos trabajos ponen de manifiesto la importante relación existente entre el uso y el abuso de algunas sustancias y la presencia de problemas de salud mental. Sin embargo, es difícil establecer cuál es el papel específico que juega cada sustancia en el inicio, mantenimiento o empeoramiento del trastorno mental. Esto se debe a varios motivos: en primer lugar, la mayoría de las sustancias suelen consumirse en asociación a otras (por ejemplo, el alcohol y el tabaco, se habla entonces de policonsumo). En segundo lugar, se considera que el comienzo del trastorno mental podría preceder al uso de la sustancia, o simplemente coincidir en el tiempo, en muchas ocasiones. Finalmente, las diferentes patologías, y en especial los problemas de ansiedad y estado de ánimo, suelen ir asociados a otros trastornos (comorbilidad), por lo que es complicado establecer la relación directa entre la sustancia y cada problema en particular.

En este texto se hablará de sustancias como el alcohol y el tabaco, conocidas como drogas legales, y de otras ilegales, como el cannabis, la cocaína, las anfetaminas, las drogas de síntesis, los alucinógenos, los inhalantes y los opiáceos. Se señalará finalmente la relación entre ansiedad y el uso tan extendido en nuestra sociedad de barbitúricos, tranquilizantes e hipnóticos.

Si bien se tratará de forma específica la relación entre cada grupo de sustancias y la psicopatología, en general se puede considerar que esta asociación se puede establecer a dos niveles: el consumo de la sustancia como factor de riesgo de desarrollar un problema psicológico (causa) y como consecuencia de padecerlo (efecto). El consumo regular y prolongado de una sustancia puede conducir a la aparición de diversas patologías. Es el caso de los cuadros psicóticos inducidos por el consumo de cannabis o cocaína, por ejemplo. Por otro lado, el consumo de la mayoría de sustancias que aquí se describen se asocia a contextos lúdico-festivos. Las personas toman esa droga porque quieren divertirse, se sienten más eufóricos, más sociables y desinhibidos. Es posible que algunas personas no sean capaces de disfrutar e interaccionar a nivel social si no consumen alguna sustancia (por ejemplo, el alcohol), o tengan dificultades para afrontar sus problemas cotidianos o exigencias diarias si no es gracias a alguna de ellas (por ejemplo, los tranquilizantes o, en otros casos, la cocaína). En estas situaciones diremos que el consumo de sustancias es un efecto o consecuencia de problemas previos.

Uso, abuso y dependencia de substancias

Se habla de uso de una sustancia cuando su consumo es ocasional y no interfiere en ningún ámbito de la vida de una persona (social, laboral, familiar, etc.). Según la Asociación Psiquiátrica Americana (DSM-IV), se habla de abuso cuando el consumo de una o más sustancias conlleva un deterioro o malestar clínicamente significativos y se observan uno o más de los siguientes síntomas durante un período de 12 meses:

  1. Consumo repetido de la/s sustancia/s, que implica el incumplimiento de obligaciones en el trabajo, la escuela o en casa.
  2. Consumo repetido de la sustancia en situaciones en que es peligroso hacerlo (por ejemplo, conduciendo un vehículo).
  3. Problemas legales relacionados con la sustancia.
  4. Consumo continuado de la sustancia a pesar de los problemas sociales o interpersonales que éste ha causado o exacerbado.

La dependencia se produce como consecuencia de repetidos abusos. Según la APA, el consumo de la/s sustancia/s implica un deterioro o malestar clínicamente significativos y se deben dar uno o más de los siguientes ítems durante un período de 12 meses:

  1. Necesidad de consumir cada vez una cantidad mayor de la sustancia para conseguir los mismos efectos que antes (tolerancia) o bien el efecto de la misma cantidad de sustancia disminuye claramente tras su consumo continuado (habituación).
  2. Abstinencia: la supresión o cese de la toma de la sustancia provoca malestar y una serie de síntomas (específicos en cada droga). En muchos casos, se consume la misma sustancia o una similar para aliviar o evitar dichos síntomas.
  3. La sustancia se toma en mayor cantidad o por un período más largo de lo que inicialmente se pretendía.
  4. Deseo persistente o esfuerzos infructuosos de controlar o dejar de consumir esa sustancia.
  5. Se emplea mucho tiempo en actividades relacionadas con la obtención y/o el consumo de la sustancia o en la recuperación de sus efectos.
  6. Reducción de actividades sociales, laborales o recreativas a pesar de tener conciencia de problemas físicos o psicológicos causados o exacerbados por el consumo de la sustancia.

Tabaco

Cerca del 30% de la población española de 16 o más años es fumadora. En general, fuman más los hombres que las mujeres, si bien entre los más jóvenes esta relación se invierte. Aunque la tendencia general sugiere que el consumo de tabaco está disminuyendo de forma lenta en la población general, se observa un preocupante aumento del número de fumadores en el colectivo de menor edad.

La nicotina es la principal sustancia psicoactiva del tabaco. Esta sustancia tiene un efecto muy importante sobre el sistema nervioso central (SNC) y periférico. Se absorbe rápidamente y llega en pocos segundos al cerebro atravesando la barrera hematoencefálica con facilidad.

Su poder adictivo es muy importante, especialmente debido a estos factores: produce múltiples efectos placenteros (mejora la concentración, el estado de ánimo, disminuye la agresividad, el peso); el efecto de una inhalación de esta sustancia es muy rápido (la nicotina tarda menos de 10 segundos en llegar al cerebro); la ingestión de nicotina se produce muchas veces al día (depende del número de cigarrillos que se consuma) y se asocia a muchas situaciones.

Aunque el tabaco es una droga estimulante, la mayoría de los fumadores fuman para relajarse. De hecho, fumar un cigarrillo calma la ansiedad provocada por su falta en las situaciones asociadas al consumo.

Se considera que el tabaco es una herramienta psicológica que se suele utilizar para reducir el estrés o manejar mejor un estado de ánimo negativo, para afrontar una situación problemática, para controlar el peso, etc. Por otro lado, se trata de una sustancia comúnmente aceptada por la sociedad, potenciada desde los medios de comunicación y con una percepción de riesgo o peligrosidad por parte de la población prácticamente nula.

Se puede hablar de dependencia y de abstinencia de nicotina. Estos síntomas aparecen al cabo de unas pocas horas (2-12 horas) y pueden extenderse un promedio de cuatro semanas o más tiempo. La interrupción o reducción de la cantidad de nicotina puede provocar disforia o estado de ánimo deprimido, insomnio, irritabilidad, frustración o ira, ansiedad, dificultad de concentración, nerviosismo o aumento del apetito y/o el peso, entre otros.

Las consecuencias del consumo continuado de tabaco en la salud lo convierten en uno de los principales problemas de salud pública. Fumar constituye un poderoso factor de riesgo de padecer cáncer (de pulmón, boca, faringe, esófago, etc.), enfermedades cardiovasculares (cardiopatías, enfermedades cerebrovasculares) y respiratorias (bronquitis crónica), así como úlceras, daños en el feto, etc.

El consumo de tabaco se ha visto asociado a diferentes problemas psicológicos: trastornos del estado de ánimo, esquizofrenia, alcoholismo, trastornos de ansiedad y trastorno de déficit de atención con hiperactividad.

De las anteriores relaciones, una de las más estudiadas es la asociación entre tabaco y depresión. El estado de ánimo deprimido es uno de los síntomas más frecuentes del síndrome de abstinencia asociado a esta sustancia. Diversos estudios señalan que algunos fumadores pueden desarrollar una depresión durante la abstinencia de la sustancia si tienen una historia previa de este trastorno. Se considera que la nicotina tiene una función antidepresiva. A nivel biológico, se ha propuesto que la nicotina aliviaría alguno de los síntomas de la depresión porque actúa sobre los sistemas de recompensa del cerebro (sistema dopaminérgico).

Otros estudios han asociado el consumo de tabaco con mayores niveles de estrés y ansiedad. Se considera que muchas de estas personas no afrontan de forma efectiva sus problemas cotidianos, recurriendo al consumo de tabaco para aliviar la ansiedad que éstos producen. De hecho, una de las situaciones relacionadas con la recaída del consumo de tabaco es el afrontamiento de situaciones conflictivas. Otros estudios han asociado el tabaco con una mayor incidencia de ataques de pánico.

Alcohol

El alcohol es sin duda la droga más consumida por la población, en todos los grupos de edad y en ambos sexos. Su uso aparece asociado a contextos lúdicos y festivos y forma parte de los hábitos alimentarios diarios de muchas personas. Según el Observatorio Español sobre Drogas, el 87% de los ciudadanos de 15 a 65 años ha consumido alcohol en alguna ocasión, mientras que el 4.7% lo hace de forma semanal y un 13% diariamente. Los estudios epidemiológicos revisados indican que el consumo de alcohol se ha estabilizado en la población española. Esto ha sido posible gracias a: un aumento del número de abstemios, la estabilización en la edad de inicio del consumo de alcohol y la reducción del porcentaje de bebedores ‘abusivos’ (bebedores de elevadas cantidades y consumo regular). En el colectivo de jóvenes también se observa un descenso de los bebedores habituales y un incremento de los escolares abstemios.
Sin embargo, el consumo de alcohol, especialmente entre los jóvenes, sigue siendo un tema de candente actualidad y de preocupación a nivel de salud pública, dado que su consumo se ha convertido en un componente esencial de las noches de fin de semana, constituye una de las principales causas de los accidentes de tráfico, y tiene consecuencias muy graves a nivel físico, psicológico y social si se utiliza de forma abusiva.

Pese a ello, existe una importante tolerancia social respecto al uso de esta sustancia. Se trata de una droga percibida como poco peligrosa y es frecuente la banalización de su consumo.

El alcohol es un depresor del sistema nervioso central, actúa bloqueando la parte del sistema nervioso responsable de controlar las inhibiciones. La sensación inicial tras su consumo es de euforia, alegría y desinhibición, calma la ansiedad y el dolor. Sin embargo, le sigue un estado de somnolencia con visión borrosa, incoordinación muscular, lentitud de reflejos, vértigo y visión doble, pérdida de equilibrio y lenguaje farfullante.

Efectos del consumo de alcohol

Efectos agudos

  • Físicos: El consumo excesivo de alcohol produce acidez de estómago, vómitos, diarrea, descenso de la temperatura corporal, sed, dolor de cabeza, deshidratación… Si las dosis ingeridas han sido muy elevadas hablamos de una intoxicación etílica aguda (borrachera), que puede implicar depresión respiratoria, coma (coma etílico) y ocasionalmente la muerte.
  • Psicológicos y conductuales: bajo los efectos del alcohol, muchas personas desarrollan una falsa sensación de seguridad en sí mismo. Esta sensación de seguridad, unida a una percepción irreal del riesgo y alteraciones en la coordinación, la visión y el tiempo de reacción se han visto asociadas a la realización de conductas temerarias o de riesgo. El consumo excesivo de alcohol, como se ha indicado anteriormente, se ha relacionado con accidentes de tráfico. También se vincula un consumo elevado de esta sustancia con la realización de conductas sexuales de riesgo, aumento de la agresividad física y, por tanto, de los conflictos interpersonales.

Efectos crónicos

  • Físico: El consumo regular de dosis elevadas de alcohol tiene efectos perjudiciales en múltiples sistemas del organismo. Uno de los órganos más afectado es el hígado, encargado de la metabolización del etanol, principal componente activo del alcohol. Se han descrito alteraciones neurológicas (epilepsia, atrofia cerebral, síndrome de Wernicke-Korsakoff, entre otros), gastrointestinales (cáncer de boca-faringe, de esófago, de estómago, de colon y de hígado, cirrosis, pancreatitis, hepatitis, etc.), cardiovasculares (arritmias, hipertensión, miocarditis), respiratorias (apneas, enfermedad pulmonar obstructiva crónica, neumonía, tuberculosis, etc.), endocrinas y metabólicas (diabetes, por ejemplo), así como complicaciones en el sistema reproductivo, musculo esquelético, en la sangre y durante el embarazo y el parto.
  • Psicológicos: Se ha descrito tolerancia y dependencia del alcohol. El cese brusco de su consumo prolongado provoca un síndrome de abstinencia que puede cursar con inquietud, nerviosismo y gran ansiedad, calambres musculares, temblores, náuseas, vómitos, irritabilidad, insomnio e incluso crisis epilépticas. El síndrome de abstinencia puede acompañarse del denominado “delirium tremens”, que se caracteriza por un estado confusional y aparición de delirios y alucinaciones.
  • Sociales: el abuso o dependencia del alcohol puede comportar problemas a nivel familiar (pérdida de responsabilidad, malos tratos), en las relaciones interpersonales (agresividad, beligerancia) y a nivel laboral (absentismo, inestabilidad). El consumo de alcohol juega un importante papel en la violencia familiar, en los accidentes de tráfico y en los delitos contra la propiedad, alteraciones del orden, etc.

Consumo de alcohol y salud mental

El alcoholismo se asocia a otras patologías, como trastornos afectivos (depresión, manía), trastornos de ansiedad, trastornos de la personalidad (especialmente personalidad antisocial) y esquizofrenia, y al abuso o dependencia de otras sustancias (principalmente cocaína, opiáceos y benzodiacepinas). La asociación o comorbilidad con otros problemas psicológicos empeora el pronóstico del alcoholismo: puede presentar más recaídas, más complicaciones psicosociales y un mayor riesgo de suicidio.

Consumo de alcohol y problemas psicológicos

En general, se considera que la intoxicación o la abstinencia de alcohol podría conducir a la presencia de determinados síntomas o trastornos psiquiátricos. Estos trastornos reciben el nombre de trastornos inducidos por el alcohol según el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM-IV, APA, 1995) y podrían ser los siguientes:

  • Delirium: durante la abstinencia aparece un síndrome confusional, alteraciones perceptivas (alucinaciones o ilusiones), interpretaciones delirantes, agitación psicomotriz y alteraciones emocionales.
  • Demencia persistente: cursa con deterioro de la memoria, alteraciones cognitivas (afasia, apraxia o agnosia), alteración de la ejecución y deterioro significativo de la actividad laboral y social.
  • Trastorno amnésico: puede ser transitorio, por intoxicación aguda, o también persistente. En ese caso se conoce como síndrome de Korsakoff.
  • Trastorno psicótico: se pueden dar alucinaciones, trastorno delirante (con delirios de tipo persecutorio o celotípico)
  • Trastorno del estado de ánimo: Se considera que los estados depresivos inducidos tras el consumo prolongado de alcohol pueden ser graves pero transitorios.
  • Trastornos de ansiedad: el consumo prolongado de alcohol podría inducir estos trastornos en personas con cierta vulnerabilidad, ante la presencia de acontecimientos estresantes o por episodios repetidos de abstinencia.

Problemas psicológicos que llevan al consumo de alcohol

Se considera que muchos de los problemas psicológicos que se asocian al alcoholismo son previos al inicio del consumo de alcohol. Los trastornos de ansiedad, de personalidad y la esquizofrenia podrían aparecer antes que los problemas de alcohol. Sin embargo, en muchos casos la depresión podría ser una consecuencia de los problemas de alcoholismo, ya que su inicio suele ser posterior al comienzo del problema y su sintomatología tiende a mejorar tras pocas semanas de abstinencia.

Al margen de la direccionalidad de la relación entre psicopatología y consumo de alcohol, se ha señalado que entre un 23 y un 70% de los pacientes con problemas de alcoholismo presentan también problemas de ansiedad. Por otro lado, del 20 al 45% de los pacientes con trastornos de ansiedad presentan elevados consumos de alcohol. Entre los trastornos de ansiedad que aparecen asociados con mayor frecuencia al alcoholismo se encuentran la agorafobia (con o sin trastorno de pánico), la ansiedad generalizada, la fobia social y las fobias específicas.

Los pacientes con problemas psiquiátricos podrían beber para reducir los síntomas de ansiedad o ‘evadirse’ de sus problemas y para mitigar un estado de ánimo deprimido. En el caso de las personas con fobia social, por ejemplo, el consumo de alcohol y la desinhibición consecuente puede facilitar su comportamiento en situaciones sociales. En el caso de personas con agorafobia o ataques de pánico, el consumo de alcohol puede calmar la ansiedad que experimentan en esas situaciones. Sin embargo, el uso continuado del alcohol puede agravar estados de ánimo negativos y aumentar precisamente esos síntomas de ansiedad que los pacientes pretendían mitigar con su consumo. Las personas que padecen depresión o tienen un bajo estado de ánimo, podrían beber para animarse y reducir la tristeza. Sin embargo, los efectos depresores de la droga actúan de tal forma que tras un período relativamente breve de euforia y alegría sobreviene la sintomatología depresiva de forma acentuada.

El café

El café es muy probablemente la bebida más consumida en los países desarrollados. Su consumo no aparece únicamente asociado a un contexto lúdico: forma parte de los hábitos alimentarios de la gran mayoría de las personas y constituye una buena inyección de energía por la mañana. De hecho, su principal componente, la cafeína, tiene propiedades estimulantes.

La cafeína se encuentra en el café, en el té, en la Coca-Cola, en muchas bebidas gaseosas y en productos derivados del chocolate. También es un ingrediente común en medicamentos que se recetan para contrarrestar la fatiga, tratar la migraña y otros tipos de cefalea. Por su capacidad para estimular la respiración también se recomienda su uso en el tratamiento de la apnea en los recién nacidos. Se trata de una sustancia que atraviesa la barrera hematoencefálica con mucha facilidad. Su efecto dura entre 2 y 6 horas. A dosis bajas o moderadas (por ejemplo entre la mitad de una taza y tres tazas de café instantáneo) proporciona energía, estado de alerta, motivación y concentración. Sin embargo, a dosis elevadas puede provocar inquietud, nerviosismo, excitación, insomnio, diarrea, taquicardia y sudoración, entre otros.

¿Por qué hablamos del café en un texto sobre ansiedad y consumo de sustancias?

En primer lugar, porque la cafeína, su principal componente, es una sustancia con propiedades estimulantes que se considera adictiva. Algunas personas que consumen grandes cantidades de café pueden desarrollar dependencia y presentan tolerancia y quizás abstinencia. No está claro qué cantidad de cafeína es necesaria para hablar de dependencia e incluso para determinar el grado en que su consumo puede provocar efectos perjudiciales. Algunos trabajos consideran que el consumo de café es elevado si es igual o superior a 4 tazas (300-400 mg de cafeína) diarias. En segundo lugar, el consumo elevado de cafeína se ha asociado a problemas de ansiedad y depresión. Por un lado, se considera que el uso prolongado y de cantidades elevadas de esta sustancia puede provocar alteraciones en el estado de ánimo, además de complicaciones físicas a diferentes niveles. Por otro, el consumo de café y de otras bebidas estimulantes está contraindicado en personas que padecen ansiedad, ya que podrían potenciar la aparición de los síntomas.

Efectos perjudiciales del café

Los datos acerca de los efectos perjudiciales o beneficiosos de la cafeína no son concluyentes e incluso en muchos casos resultan contradictorios. Aquí detallamos los más significativos.

El uso prolongado de más de 650 mg diarios de cafeína, equivalentes a ocho o nueve tazas de café al día, puede ocasionar úlceras gástricas, incremento en el nivel del colesterol y alteraciones del sueño. Este tipo de consumo también parece estar relacionado con disfunciones cardíacas (hipertensión arterial y arritmias) y con la aparición de ciertos tipos de cáncer asociados a los alquitranes del café. En consumidores crónicos se han descrito migrañas. También se ha asociado a una mayor prevalencia de artritis reumatoide, si bien los trabajos aparecidos hasta la fecha no son concluyentes.

Algunos estudios han demostrado que un alto nivel de consumo de cafeína por parte de mujeres embarazadas podría estar asociado a una incidencia por encima de lo normal de nacimientos prematuros, bajo peso al nacer y abortos espontáneos. Basado en datos disponibles, el FDA (Food and Drug Administration) recomienda a las mujeres embarazadas que eviten la cafeína durante el embarazo.

Por otro lado, algunos científicos relacionan el exceso de cafeína con la ansiedad, la hipersensibilidad al dolor y la hipoxia (una disminución de la protección frente a posibles decrecimientos de oxígeno de las células del sistema nervioso). Los autores consideran que este efecto podría producirse con consumos de seis o más tazas de café diarias.

Café y salud mental

Algunos trabajos sugieren que tras el cese brusco de consumo de café o de otras bebidas que contienen cafeína una persona puede experimentar un síndrome de abstinencia que puede durar incluso varios días. Los síntomas varían en severidad según la persona, pero generalmente incluyen dolor de cabeza, fatiga, somnolencia, apatía, irritabilidad y nerviosismo. Como se ha comentado, el consumo prolongado de esta sustancia puede provocar tolerancia y dependencia. A largo plazo se ha descrito que el consumo prolongado de dosis elevadas de cafeína puede generar ansiedad y/o depresión.

Por otro lado, se considera que esta sustancia podría agravar trastornos psicológicos presentes. Hay estudios que demuestran que la cafeína aumenta la ansiedad en algunos pacientes que padecen trastorno de pánico. Por otro lado, se considera que puede intensificar los síntomas del síndrome premenstrual, de otros trastornos de ansiedad o del humor e incluso de cuadros psicóticos ya presentes.

Cannabis

El cannabis, conocido también como marihuana (haciendo referencia a las hojas de la planta) o hachís (si se consume su resina) es, después del tabaco y el alcohol, la droga cuyo uso está más extendido en España y en la mayoría de los países occidentales. Así, según los últimos datos disponibles en el Observatorio Español sobre Drogas, casi uno de cada cinco españoles lo ha probado alguna vez. Las tasas de consumo experimental y regular de esta sustancia han ido incrementándose en los últimos años. Su consumo es especialmente elevado entre los más jóvenes, que se inician en él cada vez a edades más tempranas: el promedio se encuentra entre los 14 y 15 años. En un reciente estudio realizado con estudiantes de 14-18 años de Madrid se observó que el 30% habían consumido cannabis en los últimos 30 días.

Cada vez son más numerosos los estudios que consideran que el cannabis es una droga de “acceso” o “puerta de entrada” al consumo de otras drogas ‘más fuertes’, como las anfetaminas, los alucinógenos o la cocaína. Por otro lado, los estudios que examinan la percepción de riesgo o de peligrosidad asociada a esta droga señalan que la mayoría de las personas consideran al cannabis poco peligrosa, y por tanto, con bajos riesgos.

Efectos del cannabis sobre el organismo

La vía de administración más usual y extendida del cannabis es la fumada. Las sustancias psicoactivas del cannabis, los cannabinoides, son absorbidas por los bronquios, pasan a la sangre y atraviesan la barrera hematoencefálica (BHE) muy fácilmente debido a su gran liposolubilidad. Los cannabinoides actúan sobre diversos receptores del SNC. Sus efectos suelen durar de 1 a 4 horas después de su consumo.

Se puede considerar que el efecto de esta sustancia en las personas es principalmente depresor, si bien los efectos agudos más conocidos de esta droga son un estado de euforia y bienestar, aumento de la sociabilidad y desinhibición, aumento de la percepción sensorial, analgesia y relajación. Tras el consumo de un ‘porro’, una persona se siente más animada, relajada y desinhibida. Debido a estos efectos, su consumo se suele asociar a situaciones sociales. Por otro lado, sus propiedades relajantes lo relacionan con estados de ansiedad y de depresión.

Efectos agudos

  • Efectos conductuales y psicológicos: Además de las sensaciones de bienestar y relajación, se produce una alteración de la percepción sensorial, enlentecimiento de los procesos de pensamiento y dificultades de concentración y de memoria. Se origina confusión, las personas suelen tener lagunas y utilizar un lenguaje monótono. La percepción alterada de la velocidad, la distancia y el tamaño de los objetos, unida al enlentecimiento psicomotor que produce la droga, se ha relacionado con dificultades para el manejo de máquinas complejas, por lo que su consumo se asocia a un mayor riesgo de accidentes (de tráfico, laborales).
  • Efectos físicos: A parte de los efectos que produce sobre el SNC, el cannabis tiene efectos perjudiciales sobre el sistema respiratorio (broncodilatación), el sistema cardiovascular (taquicardia y a dosis elevadas bradicardia, sensaciones de vértigo y desmayos, debido a la disminución de la presión sanguínea), el aparato digestivo (puede producir diarrea), produce hipotermia, sequedad de boca, sed y aumenta el apetito.

Efectos crónicos

  • Físicos: problemas en el sistema respiratorio (bronquitis o asma, aumenta el riesgo de padecer cáncer de pulmón), sistema reproductor (disminución de la libido acompañada de alteraciones en la producción de testosterona, estrógenos y de esperma), efectos sobre el sistema cardiovascular similares a los que produce el tabaco, alteraciones en el sistema endocrino, menor actividad del sistema inmunitario y efectos perjudiciales en el desarrollo del feto.
  • Psicológicos: alteraciones en los procesos de atención, memoria y aprendizaje. Puede producir dependencia y su interrupción un síndrome de abstinencia. El consumo prolongado a dosis elevadas puede conducir a un estado de pasividad e indiferencia conocido por síndrome emotivacional. También se asocia a otros síntomas de deterioro social y laboral por la alteración de la atención, la escasa capacidad de juicio, y la disminución de la capacidad de comunicación y de afecto en situaciones interpersonales.

Consumo de cannabis y problemas psicológicos

El uso prolongado de esta sustancia y, en ocasiones, el uso puntual por parte de sujetos con cierta predisposición, puede producir episodios breves de ansiedad, pánico, tristeza o depresión. En otras ocasiones las personas presentan alucinaciones (especialmente visuales) o delirios. Estos síntomas aparecen por períodos breves de tiempo y suelen desaparecer al cabo de pocas horas o pocos días.

El consumo prolongado del cannabis puede producir un síndrome de dependencia, similar al producido por otras drogas, y su interrupción conducir a un síndrome de abstinencia caracterizado por ansiedad, depresión, irritabilidad, alteraciones del sueño y disminución del apetito.

Cannabis y psicosis: el consumo de cannabis puede causar episodios psicóticos agudos sin alteración del nivel de conciencia del sujeto. Estos episodios suelen ser de corta duración, si bien pueden persistir incluso si se interrumpe el consumo de la sustancia. Muchos estudios se plantean la relación entre el consumo elevado y prolongado de cannabis y la aparición de psicosis o trastornos del humor (manía, depresión). Los datos acerca de si el cannabis actúa como inductor de estos trastornos o bien sólo como ‘mero acompañante’ de los mismos no son concluyentes. Por otro lado, se considera que el consumo prolongado de cannabis precipita el inicio de la esquizofrenia en pacientes con predisposición genética y que empeora su curso. Está asociado con un menor efecto del tratamiento y un mayor porcentaje de recaídas (nueva aparición de episodios psicóticos).

Síndrome amotivaciona: El uso crónico de cannabis se ha asociado con un estado caracterizado por apatía y pérdida de motivación, que se acompaña de déficits en el funcionamiento escolar o laboral y cambios en la conducta.

Problemas psicológicos que llevan al consumo de cannabis

Como se ha comentado anteriormente, el efecto inmediato del cannabis es euforizante y relajante. El consumo de esta sustancia se ha asociado a problemas de ansiedad principalmente por sus propiedades depresoras. La desinhibición asociada a esta sustancia permite al sujeto desprenderse de sus miedos y complejos mientras dura su efecto. El enlentecimiento psicomotor y atencional permiten ‘bajar la guardia’ a personas que constantemente se encuentran sobreactivadas e hipervigilantes a cuanto acontece a su alrededor. Sin embargo, la aparición de episodios breves de pánico o ansiedad, o la taquicardia que suele acompañar al consumo pueden hacer desaparecer estos efectos ‘deseables’.

Por otro lado, las personas que presentan un bajo estado de ánimo pueden verse ‘atraídas’ por esta sustancia elicitadora de bienestar, euforia, una sonrisa fácil y un aumento de la sociabilidad. Sin embargo, el consumo continuado de esta droga en personas con depresión puede incrementar las dificultades atencionales, enlentecimiento psicomotor y deterioro laboral y social característicos de este trastorno.

Cocaína

La cocaína es un estimulante del sistema nervioso central que provoca sensación de euforia, bienestar, aumenta la comunicación verbal, la sociabilidad y disminuye la sensación de fatiga o sueño. Se consume principalmente asociada a contextos de ocio y el objetivo principal de quien la toma es la búsqueda de placer y diversión y aumentar la energía. Algunas personas señalan que la cocaína les ayuda a desinhibirse en situaciones sociales, a ser más sociable. Otros relatan que cuando han tomado esta sustancia se sienten más seguros de sí mismos, con una mayor autoestima. Muchos de los consumidores de esta droga la toman como ayuda para escapar de sus problemas. Como dijo Freud, la cocaína es un ‘quitapesares’ capaz de alterar el estado de ánimo.

El consumo de cocaína sigue siendo mucho menor al de otras sustancias como el tabaco, el alcohol o el cannabis. Sin embargo, los datos aportados en los últimos años por el Observatorio Europeo de las Drogas y las Toxicomanías sugieren un incremento en la prevalencia del consumo de cocaína tanto experimental como regular. En España, el porcentaje de población general que ha probado esta droga al menos una vez en su vida se sitúa en torno al 3%, aumentando esta tasa al 5% en el colectivo de jóvenes. Si bien la edad de inicio del uso de cocaína ha permanecido relativamente estable, el mayor incremento en su consumo se ha producido en el colectivo de jóvenes de 14 a 16 años.

La cocaína se asocia al consumo de otras sustancias como el alcohol, el tabaco, el cannabis y otros estimulantes. La vía de administración más frecuente es esnifada, aunque algunos también la consumen fumada combinada con tabaco o marihuana, o mezclada con heroína. Un número elevado de consumidores de heroína también utilizan la cocaína por vía intravenosa o pulmonar (crack).

Efectos de la cocaína sobre el organismo

Efectos agudos

  • Efectos conductuales y psicológicos: la administración de cocaína provoca euforia inicial, aumento de la comunicación verbal, inquietud psicomotora, autoconfianza. También puede provocar irritabilidad, impulsividad y agresividad. Por otro lado, se pueden presentar alteraciones sensoperceptivas como alucinaciones visuales o táctiles.
  • Efectos físicos: el consumo agudo de esta droga puede producir taquicardia, alteraciones de la tensión arterial, sudoración, escalofríos, náuseas o vómitos, disminuye la fatiga, el sueño y el apetito. Tiene también efectos anestésicos a nivel local. Suele ser habitual la midriasis (mirada ‘cristalina’) y la sequedad de boca.

Efectos crónicos:

  • Físicos: Además de tener una elevada capacidad adictiva, se trata de una sustancia muy tóxica. Entre las complicaciones orgánicas asociadas a la cocaína destacan las alteraciones cardiovasculares en forma de arritmias, hipertensión, infartos agudos de miocardio o hemorragias cerebrales, las alteraciones neurológicas como las convulsiones, las complicaciones respiratorias y gastrointestinales, y las cefaleas. Pueden aparecer lesiones locales de la mucosa nasal.
  • Psicológicos s: El consumo crónico de cocaína puede producir depresión, crisis de angustia, irritabilidad y agotamiento general, déficits de atención y memoria, compulsividad, alteraciones del deseo sexual e intentos de suicidio. Son muy frecuentes la inhibición y el retraimiento social y la rumiación del pensamiento. Se ha asociado a trastornos psicóticos, como paranoia y esquizofrenia, y al trastorno bipolar. El consumo prolongado de esta sustancia puede derivar en un problema de dependencia, y su interrupción provocar un síndrome de abstinencia.

Consumo de cocaína y problemas psicológicos

El consumo prolongado de cocaína puede conducir a desarrollar tolerancia a la droga y dependencia. Los sujetos con dependencia suelen gastar mucho dinero en un espacio breve de tiempo e implicarse en robos o solicitar anticipos para comprar la droga. Frecuentemente aparecen alteraciones en el funcionamiento a nivel familiar, social o laboral. El síndrome de abstinencia se caracteriza por un estado de ánimo deprimido, apatía, fatiga, pesadillas, insomnio o hipersomnia, aumento del apetito e intranquilidad, acompañados de un deseo irresistible de consumir nuevamente la droga.

El consumo de cocaína se ha asociado a depresión. Aunque puede ser complicado diferenciar si el trastorno afectivo es previo o una consecuencia del uso de la droga, la mayoría de estudios apuntan a que la depresión aparece después de iniciar el consumo de cocaína. Otros trabajos señalan que el consumo de esta droga exacerbaría el estado de ánimo deprimido previo, aumentando la intensidad de los síntomas.

El uso reiterado de esta droga también puede provocar ansiedad. El sujeto puede experimentar intranquilidad (especialmente tras la interrupción del consumo) y crisis de angustia.

Los síntomas psicóticos son muy frecuentes tras el consumo, agudo o crónico, de cocaína. Se han descrito ideas delirantes y alucinaciones auditivas, visuales o táctiles. Por otro lado, entre el 22 y el 31% de los esquizofrénicos consumen cocaína, siendo complicado en la mayoría de los casos discernir si el consumo ha inducido el trastorno o éste es previo.

Problemas psicológicos que llevan al consumo de cocaína

Como se comentaba al principio de esta sección, el uso de cocaína aumenta la comunicación y disminuye la inhibición en situaciones sociales. Es muy probable que personas con ciertas dificultades para establecer relaciones sociales o moverse con comodidad en ambientes de ocio y diversión hagan uso de esta droga para superar sus limitaciones.

Numerosos trabajos han intentado asociar el consumo de cocaína con la presencia de ciertas características de personalidad. Si bien los estudios no son concluyentes, se ha descrito una importante asociación entre problemas por el consumo de esta sustancia e historia previa de otro trastorno psicológico.

Se considera que muchos consumidores de cocaína tienen problemas de estado de ánimo. En estos casos, se utiliza la sustancia para intentar mejorar su sintomatología depresiva. Del mismo modo, muchos usuarios de esta sustancia que no presentan un trastorno del estado de ánimo pueden recurrir a ella cuando se sienten desanimados tras algún acontecimiento negativo (problemas laborales, personales).

Por otro lado, también se ha descrito un mayor consumo de cocaína en pacientes con trastorno bipolar, especialmente durante la fase maníaca, y en personas con trastornos por déficit de atención con hiperactividad (TDAH).

Drodas recreativas

Si bien el término ‘drogas recreativas’ hace alusión a todas aquellas sustancias que principalmente se consumen con fines recreativos o lúdico-festivos, hemos tratado por separado la relación entre ansiedad y drogas más conocidas y utilizadas, como el alcohol, el tabaco, el cannabis o la cocaína, y los derivados anfetamínicos y alucinógenos. En este apartado nos referiremos a la relación entre ansiedad y consumo de éxtasis, anfetaminas y derivados, y alucinógenos. Hablaremos por tanto de drogas de diseño o de síntesis como el MDMA (éxtasis), MDA o ‘píldora del amor’, MDEA o ‘Eva’, del GHB o éxtasis líquido, la ketamina, y del LSD (alucinógeno) o las anfetaminas.

La prevalencia de consumo de estas sustancias, en comparación a la del alcohol o el cannabis, es relativamente baja. De acuerdo con la Encuesta sobre Drogas a la Población General, cerca del 3% ha probado el éxtasis o las pastillas alguna vez en su vida. Sin embargo, este porcentaje ascendió hasta el 5.7% en el 2000 entre la población escolar (14 a 18 años).

Estas sustancias se consideran facilitadoras de la sociabilidad, por lo que se consumen. Principalmente en contextos de ocio y diversión. Como se ha indicado, su consumo está aumentando entre los más jóvenes, se asocia a salidas nocturnas de fin de semana, se suele dar en discotecas, pubs, bares o fiestas, y se relaciona frecuentemente con el consumo de otras sustancias psicoactivas como el alcohol (91.4%), el tabaco (87.3%), el cannabis (93.1%) y la cocaína (53%). El nivel de riesgo percibido ante el consumo de éxtasis y de alucinógenos es bastante elevado, si bien es menor entre los hombres que entre las mujeres y en los jóvenes en comparación con los adultos.

El consumo de drogas de síntesis provoca cambios en la conducta, como euforia, elevación de la autoestima y desinhibición. Disminuye la sensación de hambre y cansancio, puede mejorar la capacidad de concentración e incrementar la actividad física. Alguna de ellas puede provocar efectos alucinógenos breves (en el caso del MDMA estos efectos son nulos). Asimismo, a alguna de estas sustancias se le ha atribuido un efecto afrodisíaco (por ejemplo el MDA o ‘píldora del amor’), aunque los estudios científicos no han confirmado este hecho.

En los últimos años han aumentado los estudios que relacionan el consumo de estas sustancias con problemas psicológicos, alteraciones físicas, accidentes de tráfico y aumento de conductas de riesgo.

Problemas asociados al uso de drogas recreativas

Problemas agudos

  • Físicos: el consumo de anfetaminas y éxtasis produce una sobreestimulación del SN simpático. No es infrecuente observar efectos neurológicos o cardiovasculares como sequedad de boca, sudoración, sofocos (son conocidos los golpes de calor) o una mayor sensibilidad al frío, pupilas dilatadas, visión borrosa y percepción distorsionada de los colores, tensión muscular, entumecimiento, aumento de la frecuencia cardiaca y la presión arterial, agitación o palpitaciones, vómitos o pérdida del apetito y de energía, entre otros. También pueden producirse alteraciones a nivel hepático (ictericia, hepatitis). El consumo de estas sustancias puede provocar complicaciones a nivel cardiovascular, como accidentes cerebrovasculares, edemas cerebrales o convulsiones. Los efectos del LSD son principalmente emocionales y perceptivos, por lo que la aparición de complicaciones físicas es muy poco frecuente.
  • Psicológicos: en algunos casos se ha descrito tras el consumo de anfetaminas y éxtasis presencia de alucinaciones, ansiedad, agresividad, paranoia, verborrea, alteraciones del sueño o de la conciencia y convulsiones. En el caso del LSD pueden aparecer crisis psicóticas o ataques de pánico.
  • Sociales: Si bien es difícil separar los efectos de estas sustancias del de otras drogas sobre la conducción, dado que con frecuencia se consumen simultáneamente, se ha extendido la idea de que conducir bajo sus efectos aumenta el riesgo de tener un accidente de tráfico. Estas sustancias disminuyen la capacidad de concentración, los reflejos y la visibilidad, aumentan el tiempo de reacción y pueden alterar la percepción y valoración del riesgo. También se ha relacionado el uso de estas sustancias con la realización de conductas sexuales sin protección.

Problemas crónicos: drogas recreativas y salud mental

Además de daños a nivel cerebral, el consumo de estas sustancias se ha visto asociado a problemas cognitivos a corto plazo, como déficits en la memoria, la atención y el aprendizaje.

El consumo continuado de estas sustancias puede generar dependencia y síndrome de abstinencia. En el caso de los derivados anfetamínicos, el síndrome de abstinencia puede cursar con estado de ánimo deprimido, fatiga, pesadillas, alteraciones del sueño, aumento del apetito y alteraciones motoras (enlentecimiento o agitación). No se ha descrito el síndrome de abstinencia tras el consumo de alucinógenos ni de fenciclidina (PCP, ketamina).

Entre los trastornos inducidos por estas sustancias, destacan:

  • Trastornos perceptivos : tras el uso prolongado de alucinógenos se ha observado la presencia de alucinaciones y alteraciones perceptivas.
  • Delirium por intoxicación: tras el consumo de alucinógenos, derivados anfetamínicos o fenciclidina. Cursa con alteración de la conciencia y deterioro de funciones cognitivas como la memoria o la percepción, entre otros.
  • Trastornos psicóticos inducidos por consumo de alucinógenos, anfetamina o fenciclidina, que pueden cursar con alucinaciones y/o delirios.
  • Trastornos del estado de ánimo o ansiedad.

La revisión de numerosos casos clínicos sugiere que el uso prolongado de MDMA, quizás una de las drogas recreativas más estudiadas, puede asociarse a trastornos psiquiátricos como psicosis, trastornos de pánico, despersonalización, depresión y flashbacks. La presencia de estos problemas persiste tras el cese del consumo de esta sustancia.

Se considera que el consumo regular de MDMA puede alterar el funcionamiento de un neurotransmisor, la serotonina, implicada en la regulación del humor, la ansiedad, la impulsividad y agresividad, la actividad sexual, la ingesta, el sueño y el dolor, entre otros. El déficit de esta sustancia podría explicar, por tanto, la presencia de estos problemas psicológicos en los consumidores de MDMA.

Sin embargo, el policonsumo asociado al uso de estas drogas hace difícil asegurar que el MDMA sea el precursor o la causa principal de estos trastornos psiquiátricos. Se considera que la predisposición genética a padecer alguno de estos problemas, unida a la presencia de trastornos psicológicos previos, puede incrementar la probabilidad de presentar alguno de estos trastornos tras el uso continuado de MDMA. Por otro lado, la mayoría de estas alteraciones psicológicas se han asociado a un consumo elevado de esta sustancia, pero no son concluyentes los estudios que relacionan MDMA y psicopatología a dosis bajas o moderadas.

Opiácios

Nos referimos a una familia de sustancias derivadas del opio, que se extrae de la adormidera. Los opiáceos más conocidos son el opio, la morfina, la heroína y la metadona. Se trata de sustancias con una potente acción depresora y analgésica sobre el sistema nervioso central. La heroína es, sin duda, el opiáceo más consumido como droga de abuso. En España, se ha observado un decremento importante de su consumo, pasando del 1% en 1995 al 0.5% en 1997. Asimismo, la principal vía de administración sigue siendo la endovenosa, si bien está incrementando el número de consumidores que la toman esnifada o fumada debido al peligro de transmisión del SIDA.

Efectos agudos

Durante un intervalo de 2-3 horas, el sujeto percibe una sensación de intenso placer (“flash”) y euforia, seguida de apatía y somnolencia. A nivel físico, los efectos inmediatos de la ingestión de heroína son sequedad de boca, disminución del tamaño de la pupila, enlentecimiento de la respiración, estreñimiento y disminución de la temperatura corporal.

En los usuarios de esta sustancia es muy habitual el policonsumo: la mayoría de ellos también usan cocaína, tabaco, cannabis o ansiolíticos, entre otras sustancias.

Efectos a largo plazo

  • Físicos: Las consecuencias a nivel físico dependen del tiempo de consumo de la droga, de la vía de administración y dosis, de los hábitos higiénicos utilizados y del estilo de vida. Se ha observado una gran incidencia en los consumidores de esta sustancia de llagas, procesos infecciosos como hepatitis, neumonías, SIDA, alteraciones de la nutrición (adelgazamiento extremo), estreñimiento severo, problemas cardiovasculares, etc.
  • Psicológicas y sociales: La heroína tiene un elevado poder adictivo, por lo que su consumo puede generar en un período breve de tiempo dependencia y tolerancia. Durante el síndrome de abstinencia de esta droga puede aparecer tristeza, irritabilidad, náuseas o vómitos, dolores musculares, temblores y convulsiones, lagrimeo, dilatación de las pupilas, sudoración, diarrea, bostezos, fiebre e insomnio. Su consumo continuado suele comportar un gran deterioro del funcionamiento de la persona a nivel familiar, social (ruptura de relaciones interpersonales), laboral y económico (desempleo, problemas económicos). En muchos casos, las personas consumidoras de heroína se ven complicadas en el sistema judicial. Debido a todas estas consecuencias, es frecuente que los consumidores de heroína presenten asociados problemas del estado de ánimo. Por otro lado, también se han descrito alteraciones de la memoria y la atención, estados confusionales, delirium y trastornos psicóticos inducidos por el consumo de esta sustancia.

Inhalantes

Hacemos referencia a un numeroso grupo de sustancias químicas como pegamentos, solventes o colas que se administran por vía oral o nasal. Entre ellas se encuentran algunos productos derivados del petróleo como lacas, pinturas, quitamanchas, gasolinas, etc. La prevalencia de consumo de sustancias volátiles es escasa en nuestro país, situándose alrededor del 1% en jóvenes de 14-15 años, y siendo mucho menor en adultos.

Estas sustancias tienen efectos depresores sobre el SNC. Los efectos inmediatos son la exaltación del humor, la euforia y la alegría, la agresividad y la hiperactividad motriz. También pueden aparecer alucinaciones y delirios. Pasados estos efectos iniciales, se experimenta somnolencia, confusión y bradicardia. Si la inhalación continúa se puede alcanzar una intoxicación grave semejante a la embriaguez etílica, con amodorramiento profundo e incluso pérdida de conciencia. A ello se unen síntomas no buscados por el consumidor como náuseas, vómitos, tos, lagrimeo, etc. La mezcla con otras drogas depresoras (tranquilizantes, somníferos, alcohol) incrementa peligrosamente el riesgo de muerte por sobredosis.

A largo plazo, se produce palidez y fatiga permanente, una disminución de la memoria y de la concentración, pérdida del equilibrio, irritabilidad, conducta agresiva, alteraciones hepáticas, renales, pulmonares y cardiacas, neuropatías, etc.

El uso continuado de estas sustancias puede crear dependencia. Muchos inhaladores crónicos presentan un alto grado de ansiedad ante la falta de la sustancia y un fuerte deseo de inhalar, a la vez que tienen que aumentar la dosis para conseguir los mismos efectos que, tiempo atrás, alcanzaban con cantidades inferiores.

Por otro lado, se ha descrito la relación entre el uso regular de inhalantes y trastornos psicóticos agudos, trastornos del estado de ánimo y ataques de pánico. Algunos autores proponen que las personas con un estado de ánimo deprimido podrían consumir estas sustancias para evadirse de sus problemas. La presencia de ataques de pánico tras la intoxicación por estas sustancias podría conducir igualmente a un estado de ánimo depresivo. Así, entre estos tres componentes (trastorno del humor, trastorno de pánico y consumo de inhalantes) se establecería un círculo vicioso en el que la presencia de uno de ellos ‘alimentaría’ la aparición y/o el mantenimiento del otro.

Sedantes, hipnóticos y ansiolíticos

Con este título genérico nos referimos a sustancias químicas que actúan como depresoras del sistema nervioso central. En el mercado hay muchas de ellas y debido a la facilidad con la que se han prescrito desde el ámbito médico, su uso se ha popularizado entre la población. Algunos medicamentos como Trankimazín, Lexatín, Tranxilium, Valium, Orfidal, etc., son fármacos clasificados dentro del grupo de las benzodiacepinas que suelen tomarse para reducir los síntomas de ansiedad y la tensión muscular y tienen efectos relajantes e inductores del sueño.

Las benzodiacepinas, unidas a algunos antidepresivos, constituyen el tratamiento farmacológico de elección para ciertos trastornos de ansiedad, como la agorafobia, el trastorno de ansiedad generalizada o el trastorno de angustia. En dosis normales, estas sustancias mejoran el rendimiento del paciente y provocan somnolencia y relajación. Dosis elevadas provocan náuseas, aturdimiento, confusión, disminución de la coordinación psicomotriz, etc. El efecto de estas sustancias si se utilizan asociadas al alcohol se ve incrementado, hasta el punto que la mezcla de ambos puede conducir a una sobredosis.

El uso de esta medicación se suele recomendar cuando los síntomas de la ansiedad son incontrolables y muy intensos. Sin embargo, tomar estas sustancias no soluciona el problema. Para poder controlar la ansiedad es necesario ‘atacar’ la base del problema, y esto comporta aplicar estrategias para reducirla (por ejemplo cambiar la forma de vida) y reaccionar ante ella de forma diferente.

Estas sustancias tienen la capacidad de desarrollar tolerancia y dependencia. La mayoría de personas que las utilizan durante mucho tiempo señalan que el medicamento ya no es efectivo si lo toman en la misma cantidad. Por este motivo, se recomienda no utilizar esta droga durante un período prolongado y sustituirla poco a poco por estrategias psicológicas como el autocontrol. La retirada brusca de la droga puede resultar peligrosa y provocar un síndrome de abstinencia que se caracteriza por aumento de la ansiedad, insomnio, irritabilidad, náuseas, dolor de cabeza y tensión muscular, temblor y palpitaciones y disforia.

De todas las sustancias aquí reseñadas, las benzodiacepinas son las más utilizadas debido a que presentan menos efectos secundarios que otros psicofármacos. El uso prolongado de barbitúricos, por ejemplo, puede conducir a padecer alteraciones como anemia, hepatitis, depresión, descoordinación motora y entorpecimiento del habla, etc.

En muchos otros casos, el uso de estas sustancias no se inicia con el tratamiento farmacológico de un problema de ansiedad. Algunos jóvenes consumen estos psicofármacos en asociación con otras drogas como el alcohol, la cocaína o las anfetaminas. El patrón inicial de consumo intermitente puede conducir a un consumo más regular que puede provocar un incremento en los problemas interpersonales y/o laborales, irritabilidad o depresión y alteraciones importantes en la memoria. De hecho, en el DSM-IV (APA, 1995) se han descrito los siguientes trastornos inducidos por el uso de estas sustancias: delirium, demencia, trastorno psicótico, trastorno del estado de ánimo y trastorno de ansiedad, entre otros.

__________

Fuente: Noemí Guillamón . Dibujo: Raúl Ariño. Clínica de la Ansiedad. Psicólogos y psiquiatras. Barcelona, Madrid y online.

Para saber más

APA (1995). Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM-IV). Barcelona: Masson.

Becoña, E. (2004). Guía clínica para ayudar a los fumadores a dejar de fumar. Valencia: Socidrogalcohol.

Becoña, E., Rodríguez, A. y Salazar, I. (Eds.) (1996). Drogodependencias. III Drogas Ilegales Santiago de Compostela: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Santiago de Compostela.

Bobes, J., y Calafat, A. (Eds.). (2000). Monografía Cannabis. Adicciones, 12 (suplemento 2).

Bobes, J., Sáiz, P.A. (Eds.). (2003). Monografía Drogas Recreativas. Adicciones, 15 (suplemento 2).

Escohotado, A. (1995). Aprendiendo de las drogas. Madrid: Alfaguara.

Gual, A. (Ed.) (2002). Monografía Alcohol. Adicciones, 14 (suplemento 1).

Pascual, F., Torres, M. y Calafat, A. (Eds.) (2001). Monografía Cocaína. Adicciones, 13 (suplemento 2).

Plan Nacional Sobre Drogas (2002). Drogas de síntesis: Consecuencias para la salud. Ministerio del Interior.

Snyder, S. H. (1993). Drogas y Cerebro. Barcelona: Prensa Científica.

Sociedad Española de Investigación sobre Cannabinoides (2002). Guía Básica sobre los Cannabinoides. Delegación del Gobierno para el Plan Nacional sobre Drogas. Ministerio del Interior. Madrid: Universidad Complutense de Madrid.

Direcciones Internet (en castellano)

FAD: Fundación de Ayuda contra la Drogadicción.

www.socidrogalcohol.org.

www.drogasycerebro.com.

Video ilustrativo: Prevención drogodependencias. (UNED-RTVE2)

Otros Videos relacionados

Resum de la privadesa

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.

Galetes estrictament necessàries

Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.

Analítiques

Aquest lloc web utilitza Google Analytics per recopilar informació anònima com el nombre de visitants del lloc i les pàgines més visitades.

El mantenir aquesta galeta habilitada ens ajuda a millorar el lloc web.